Fotografia / Exposicions

El brillant futur de les ornitografies de Xavi Bou

Diu Xavi Bou que no fotografia aus, sinó vols. Fins ara, ha immortalitzat els moviments d’estornells, falciots, falcons perseguidors i altres ocells; ara, però, ha presentat als EUA el seu treball amb insectes i ja ha començat a aplicar la tècnica al plàncton. Exposa a la Galeria Senda de Barcelona fins al 21 de juny.

Diu Xavi Bou, amb raó, que ningú fins ara havia fotografiat el vol dels ocells. Ell és el primer. S’han fotografiat milions de vegades, i cada vegada amb més detall, els ocells, congelats en ple vol, però mai s’havia retratat —ni tan sols dibuixat— la seva coreografia. A les Ornitographies de Bou veiem les traces que els ocells han seguit pel cel, les petjades que haurien deixat si caminessin per terra, els giravolts que han fet, les seues anades i vingudes: les taques que deixarien els núvols d’estornells en el cel, les piruetes que les falsies fan a velocitat de vertigen, les ondulacions de la gavina sobre la mar.

Tot va començar quan Xavi Bou va decidir fondre les seues dues passions en un projecte artístic: la fotografia i la natura: “Sempre m’ha agradat —explica a EL TEMPS— la natura en general i, en particular, els ocells perquè són més agraïts —només a Barcelona podem veure gairebé cent espècies. Em vaig formar com a geòleg i com a fotògraf, però em vaig dedicar més a la fotografia publicitària i la meva feina era sobretot d’assistent i retocador. Per tant, vaig estar quinze anys treballant amb fotos dels altres”

L’afició a la natura li venia de petit: “Soc del Prat [de Llobregat], passava moltes hores amb l’avi i anàvem a observar ocells. Quan era molt petit, ell se n’anava sol i quan tornava portava una llista de tot el que havia vist: vint caderneres, deu gavines… Quan vaig ser més gran, vaig començar a acompanyar-lo i em va despertar l’afició”.

Per alguna raó no havia barrejat totes dues coses: “Quan anava al camp, jo no feia fotos de la natura. La foto de natura no m’ha agradat mai gaire perquè m’interessa més la recerca en fotografia, poder aportar coses noves”. Fins que es va adonar que “no trobava molts referents de com acostar-se a la natura més enllà de la fotografia de natura i documental”.

Totes les aproximacions a la natura li semblaven poc artístiques i gens imaginatives.

Ornitografia #222: Estornells comuns (Sturnus vulgaris) a Castelló d’Empúries (Alt Empordà), el 2022. | Xavi Bou
Ornitografia #222: Estornells comuns (Sturnus vulgaris) a Castelló d’Empúries (Alt Empordà), el 2022. | Xavi Bou

“Sempre m’han fet molta enveja els descobridors: en Darwin, en Humboldt… aquella gent que feien grans viatges, trobaven noves espècies i quan tornaven feien aquells ‘gabinets de curiositats’ amb animals dissecats”, revela a EL TEMPS. “Volia aportar alguna cosa i, com que no podia trobar espècies noves, potser es podia trobar una manera de mostrar la natura d’una manera nova”.

Un dia, passejant pel camp, en Xavi Bou va veure uns rastres d’animals a terra: “Llavors vaig demanar-me quin tipus de rastres, d’empremtes, deixarien les aus al cel”.

Bou va començar a fer recerca. Ignorava si algú ja havia explorat aquest camí creatiu en la fotografia o el vídeo. “Vaig veure que ningú fins ara no ho havia fet. I no sabia si es podia fer, perquè, en fotografia, amb una exposició llarga no es capta això”. Gràcies als coneixements que havia anat adquirint sobre fotografia en tres lustres, no li va costar trobar una manera: “Es tractava de fer moltes fotos per segon, enregistrar vídeo amb càmera lenta” i superposar-les.

D’això fa dotze anys i les càmeres de vídeo que permetien aquestes funcions eren caríssimes. L’evolució de la tecnologia va abaratir —relativament— aquest producte i fa nou anys Xavi Bou va començar a treballar en les primeres ornitografies. “Se’m va obrir un món, i durant aquests nou anys he anat a la recerca dels diferents tipus de vols que fan les aus. Des del més senzill, com pot ser l’aleteig d’una gavina, fins a moviments complexos com els dels estornells, els falciots o els milans en migració”.

L’exposició que la setmana passada va inaugurar a la Galeria Senda de Barcelona, “Ornitografies”, és el resultat d’aquests anys de recerca. Després d’haver exposat en museus d’història natural i museus de ciència, finalment Xavi Bou veu la seva obra exposada en una galeria que li reconeix un valor artístic.

Algú podria dir que l’art el posen els ocells i que ell només és el tècnic que transforma tot això en un format visual. Bou ho admet (“no és que m’inspiri en la natura; soc més com un comissari que va a la recerca d’aquestes coreografies”), però té raons per sentir-se’n orgullós de ser el primer fotògraf, pintor, artista o científic que ha immortalitzat el vol. I convertir-ho en art: “La gràcia és seleccionar-les i mostrar-les tal com les exposem”.

Xavi Bou
Xavi Bou

Les ornitografies se semblen, en certa manera, a les cronofotografies, una tècnica molt antiga que intentava immortalitzar el moviment. En van ser els inventors l’anglès Eadweard Muy- bridge i Étienne-Jules Marey, que van oferir sengles tècniques diferents per detindre el moment. “Un ho feia en un sol negatiu, sobre un fons negre i quedaven com diverses impressions, i una altra eren molts negatius seguits perquè disposava d’una pistola per disparar molts cops. Això permetia apreciar el cavall bellugant-se i, fins i tot, en el moment que no toquen els cascos a terra”.

Però, en realitat, la cronofotografia és molt diferent: “Per mi, hi ha una gran diferència”, diu Bou, i és que en aquella època es pretenia captar el que l’ull no podia veure: la posició de cada pota del cavall en cada moment; una cosa molt analítica. En canvi, jo no vull que vegis l’ocell, jo vull que vegis el vol. Per aquest motiu, intento que s’encavalquin les imatges, i per això m’agrada dir que no fotografio aus, sinó vols”.

Bou és pioner, en aquest sentit. De fet, la pintura naturalista va haver d’esperar a la fotografia per fer justícia als moviments dels ocells. Bou recorda que un dels primers naturalistes que aspiraven a retratar la bellesa de la diversitat ornitològica, John James Audubon (1785-1851), havia de matar primer els ocells per poder-los pintar amb detall. “Es va passar anys intentant retratar totes les espècies, però, és clar, primer les havien de caçar. Per això estan sempre en posicions molt estranyes, perquè estan en rigor mortis, de vegades amb el cap enrere o pansits contra el terra”.

L’única excepció —única en tota la història de l’art— podria ser el Bosch, que a El jardí de les delícies, a la part superior esquerra del tríptic retrata el vol dels falciots.

Quan Xavi Bou es va adonar de la potencialitat de la tècnica i la qualitat dels resultats, les ornitografies van esdevindre el seu objectiu principal. “Es va transformar en un repte: a veure què em tenia amagat la natura. Em sento com un intermediari entre la natura i la gent per intentar mostrar el que no es pot veure. És cert que al començament va ser engrescador, em va animar a voltar pel món per descobrir nous vols, però aviat em vaig adonar que no calia: pràcticament el 90% de les fotografies estan preses a Catalunya o molt a prop. Tenim molta diversitat d’aus i estem en un punt per on passen molts corrents migratoris d’espècies interessants”.

Ornithografia #240: Estornell comú (Sturnus vulgaris) a Roses (Alt Empordà), el 2022
Ornithografia #240: Estornell comú (Sturnus vulgaris) a Roses (Alt Empordà), el 2022

La paternitat va retindre Xavi Bou en escenaris més catalans, però això també “és una oportunitat per fer valer aus comunes al país: la majoria de fotografies són d’estornells, falciots i aus que tothom pot observar”.

Les ornitografies no són el final del camí creatiu de Xavi Bou, sinó el començament. Des de fa un parell d’anys, ha començat a aplicar aquesta tècnica al vol dels insectes. National Geographic va publicar les primeres obres d’aquest projecte el mes passat en la seva edició americana, però a casa nostra es presentaran en l’edició espanyola d’aquí a dos o tres mesos. El canvi més destacable respecte a les ornitografies és el color: el vol de la papallona sobre un fons blanc (les fotografies són d’estudi) és un esclat cromàtic, una delicada dansa vertical.

“Fins fa dos o tres anys feia exclusivament ocells, però he volgut ampliar la visió. Vaig tenir la temptació d’aplicar-ho a tot: a persones, ballarins, globus. Però després hauria estat esclau de la tècnica. I jo havia desenvolupat la tècnica per demostrar com era el vol”. Per això es va decantar pels insectes. “És el mateix concepte que amb les ornitografies, però concentrat en els primers segons de vol i sempre en estudi, perquè necessito treballar amb un entomòleg”.

La complexitat de reproduir el vol dels ocells es fa molt evident a "La creació dels animals" del Tintoretto (1518-1594) a la Galèria de l'Acadèmia de Venècia
La complexitat de reproduir el vol dels ocells es fa molt evident a “La creació dels animals” del Tintoretto (1518-1594) a la Galèria de l’Acadèmia de Venècia

La raó de les noves condicions per fotografiar els insectes és que la tecnologia que demana la fotografia del seu vol és encara més complexa. “Si els ocells estan gravats amb càmeres que fan entre 25 i 60 fotogrames per segon, aquestes fotos d’insectes necessiten entre 1.000 i 1.500 fotogrames per segon”.

El tercer repte de Xavi Bou ha estat immortalitzar éssers que no només es belluguen ràpidament, sinó que són microscòpics. Bou explica a EL TEMPS que ara està treballant “amb plàncton, en col·laboració amb l’Institut de Ciències del Mar. Aquí ja hem de fer servir microscopis. És una altra escala”. I nous obstacles a salvar. “Sí que és complicat, sí; sempre suposa un nou repte”. El resultat d’aquestes obres trigarà una mica més i es publicarà en format llibre.

Àlex Milian
Periodista cultural i Director de continguts al setmanari EL TEMPS. En aquest mitjà ha estat director (2006-2009) i redactor de política, societat i ciència. Ha col·laborat amb les revistes “Sàpiens" i “Descobrir". Autor, amb Emili Piera, de "L’aigua de tots" (Bromera, 2005), un llibre periodístic sobre el transvasament de l’Ebre. Menció Especial al Premi Ciutat de Barcelona 2006 de Premsa escrita pel reportatge "Animals que tornen".

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close