Segur que quan Françoise Arago, ministre de cultura francés, presentà públicament i per al món el daguerreotip aquell 19 d’agost de 1839, ni ell, ni Daguerre, ni Niépce mort en 1833, pensarien que l’invent que per primera vegada captava el rostre de les persones, tindria una vida tan llarga. Ni Daguerre ni ningú, i és que per primera vegada el retrat es democratitzava amb una tècnica igual de propera que allunyada de la pintura.
Mort i dol
Col·lecció Rafael Solaz
Comissàries: Esther González Gea i Raquel Baixauli
Facultat de Medicina de la Universitat de València
Fins el 25 de maig
Des del 27 de març fins al 25 de maig es podrà vore en la sala d’exposicions de la Facultat de Medicina de la Universitat de València l’exposició Mort i dol. Col·lecció Fotogràfica Rafael Solaz comissariada per les historiadores de l’art Esther González Gea i Raquel Baixauli. Les fotografies que conserven la imatge de la mort pertanyen a la col·lecció de Rafael Solaz Aldert, investigador, bibliòfil i documentalista valencià que atresora el que el temps, per a molts, guarda en els calaixos de la memòria i l’oblit.
El temps, allò tan apreciat que s’esfuma amb l’arribada de la mort, és el que la fotografia post mortem ha intentat detindre per al record. I ja ho anunciaven així els daguerreotipistes del moment que oferien el servici a domicili: la fotografia post mortem paralitza la vida arrabassada que la mirada i el record volen detindre. El seu origen procedeix de temps llunyans i de cultures fascinades per la mort com fou l’egípcia i la romana amb l’expressió Memento mori (recorda que moriràs), però també de les iconografies cristianes que indiquen el camí cap a la vida eterna. No obstant, el temps de la fotografia post mortem, nascuda en context victorià quasi a la segona meitat del segle XIX, és un altre, el període de l’alta mortalitat infantil, el qual convivia amb tota normalitat amb el temps dels vius i la fugacitat de l’existència que sempre els envoltaria.
Recórrer amb la nostra mirada les fotografies que formen part d’esta exposició, suposa confrontar-nos amb el que s’ha considerat macabre. Una estètica que s’allunya de la presència amable per recordar-nos una absència de la persona estimada que no es vol oblidar. Al llarg de l’exposició trobem diferents fotografies post mortem que visualitzen relats íntims que parlen. Totes elles han volgut detindre el temps i totes elles formen part del ritual funerari i del seu posterior dol, procés amb el qual s’aprén a viure amb la pèrdua. Destaquen els nounats amb les seues millors robetes, moltes vegades amb el seu vestit de batejar, però amb la vida esfumada. Una bellesa estranya que entendreix l’ànima, alguns d’ells en la falda de les seues mares, vestides de dol, agafant-los la maneta, amb la mirada trista i desconsolada per la pèrdua, difícil de no expressar com recomanaven els fotògrafs.
Altres xiquets i xiquetes apareixen en els seus llitets o xicotets taüts blancs engalanats amb flors i teles que simulen altars, vestits també de blanc per poder ser vetllats pels seus familiars. Per a la tradició popular, els xiquets i les xiquetes, menors de set anys que han mort són angelets que no tenen cap pecat i, per tant, van directes al cel. Es diu que no se’ls ha de plorar per poder-los acomiadar amb l’alegria i la calma que es mereixen. També hi ha difunts majors, principalment hòmens d’edat avançada, fotografiats per evidenciar la seua mort, rodejats per les dones de la seua família, així com dones vídues acompanyades dels seus fills, també vestits de negre, i per la presència extingida del difunt en el record.
Les fotografies post mortem formen part de les accions rituals al voltant de la persona difunta i de l’estima per l’ésser perdut, però també són un exemple visual de les relacions de gènere i poder establertes. En un temps on la fotografia encara era un luxe, moltes eren les persones que en vida no tenien possibilitat de ser retratades, per tant, la fotografia post mortem, en la majoria de les ocasions, passava a ser l’únic record que es tindria de la persona estimada. En moltes d’elles, la persona difunta també era acompanyada per membres de la seua família. Sempre destaca la presència de la mare, de l’esposa vídua o de la filla vestida de negre.
Les dones, a més eren les encarregades d’amortallar i de portar el dol del seu familiar difunt, però també dels familiars del seu espòs, en el cas que estigueren casades. El negre, era el color que durant més anys les identificaria junt amb la tristesa de la pèrdua, vinculada al deure ser dona. L’exposició “Mort i dol” ens les mostra enclaustrades en l’espai privat de les seues cases on han exercit les cures perquè han sigut mares, filles o esposes de la persona difunta. Per a totes elles, el dol no sols suposava vestir-se de negre i anar cobertes per un vel de cap a peus, sinó també una imposició moral que prohibiria qualsevol gaudiment i que duraria entre dos i cinc anys.
Moltes d’elles mortes en vida, enllaçaven un dol amb un altre i des de la infantesa, el color que més vestien era el negre. Federico García Lorca ens relatà el dolor del dol imposat durant vuit anys a La casa de Bernarda Alba on les cinc filles viuran marcades per la hipocresia i l’angoixa d’una societat masclista que farà recaure tot el pes de la moralitat en les dones. Així ho dirà Amelia, una de les filles de Bernarda Alba: “Nàixer dona és el major dels càstigs”. Mentre, els homes lluny del dol i de la moralitat imposada, sols portaven símbols com el braçalet negre o els botons, també negres de les seues camises.
