Les Termes de Caracal·la, a Roma, l’immens conjunt arqueològic que simbolitza d’alguna manera el vessant d’intercanvi civilitzat d’idees el context d’una era violenta, un contenidor per tant de memòria, acull una mostra fotogràfica de gran valor simbòlic, “Letizia Battaglia. Senza Fine”, en la qual es mostra un conjunt d’obres de la gran fotògrafa nascuda a Palerm el 1935 i desapareguda el 13 d’abril del 2022. Crònica gràfica d’un moment històric en un lloc concret sanguinolent, durant les guerres mafioses de les darreres dècades del segle XX. Però que ensenya també la brutal capacitat de mirar amb sensibilitat i volada artística de la mítica fotògrafa, pionera del fotoperiodisme italià amb mirada de dona.
Letizia Battaglia. Senza fine
Comissari: Paolo Falcone
Termes de Caracal·la
Roma
Fins el 5 de novembre
Hi ha en la mostra una manca de jerarquització temàtica i cronològica que pot despistar el visitant no versat en l’obra de Letizia Battaglia. El cartell que ens introdueix en l’exposició, de fet, reprodueix una suggeridora fotografia d’una jove en una festa a Palerm, l’any 1985. Coll altiu, boca entreoberta i cossos desenfocats movent-se al voltant. Tot sensualitat.
Que també trobarem en fotografies més recents, amb una jove parella estimant-se amb subtilesa innocent en un entorn natural. Uns xiquets i xiquetes jugant a pilota. O un enigmàtic personatge, un boig, ocult per una mena de gavardina. També hi trobarem una magnífica composició, una dona nua i bellíssima reposant i prenent el sol en un carretó, mentre que al fons un home, també de cos escultural, treballa el camp.
D’alguna manera, té sentit que el primer impacte siga el de la Battaglia fotògrafa, de mirada creativa, perquè aquesta pulsió artística ha estat sovint aixafada pel pes del seu importantíssim llegat fotoperiodístic, el de cronista d’una era violenta a la seua Sicília natal, la de les guerres mafioses, de les quals va ser testimoni directe com a directora de fotografia del diari esquerrà L’Ora de Palerm. Per a ella, la càmera era una arma de denúncia i resistència, l’ull que mirava i posava el focus mentre s’amuntegaven els cadàvers de jutges, periodistes, carabiners, els mateixos mafiosos i la quota inevitable de persones que estaven en el lloc i el moment equivocats. Tot, sense negligir la lluita per l’emancipació de les dones.
Battaglia, de fet, fuig d’un casament a setze anys, per dedicar-se al fotoperiodisme. Quan pot divorciar-se és l’any 1971. Té tres filles que ha de traure endavant. I ho fa a Milà, de manera autodidacta, en un temps social i cultural també bastant calent, els anys posteriors a l’atac terrorista a la Piazza Fontana i les protestes estudiantils. Però també és el Milà de Dario Fo, Franca Rame o Pier Paolo Pasolini. La llarga trajectòria de la fotoperiodista no s’entén sense aquest període.
I un bagatge tan llarg mereixia un tractament antològic: les 90 fotografies de la mostra abasten un arc temporal que va del 1972 fins el 2022. Dels inicis, per exemple, hi ha una fotografia de la icònica sèrie que Battaglia va dedicar a Pasolini. Tanmateix, cal no oblidar el context de la mostra, comissariada per Paolo Falcone i promoguda per la Superintendència Especial de Roma en col·laboració amb l’Arxiu Fotogràfic Letizia Battaglia i la Fundació Falcone. I Palerm i les seues circumstàncies històriques és la gran protagonista de la mostra.
Battaglia va tornar a la seua ciutat el 1974, en un moment de gran convulsió, de guerra oberta amb la màfia en el centre de l’escenari. Amb el seu company Franco Zecchin, la fotògrafa feia de notària d’un brutal festí sanguinolent de cadàvers deixats caure a diari en els carrers, d’escenes de dol, de joves i xiquets armats des d’edats absolutament inversemblants. Les escenes de mort captades per la càmera de Battaglia esdevingueren les imatges emblemàtiques d’aquell moment històric. “Un arxiu de sang”, en paraules de l’autora, en referència a les moltes fotografies de morts que va acumular.
Hi ha altres representacions descarnades de la violència: la mare o esposa desencaixada i trencada per la mort d’algú, sostinguda dificultosament, transmet un dolor i una pena difícils d’expressar amb paraules. Morts que, en ocasions, li tocaven molt a prop, com ara amb l’assassinat el 1992 dels jutges Giovanni Falcone i Paolo Borsellino, símbols de la lluita contra les màfies i amb els quals va fer amistat després del seu retorn a Palerm.
“Amb aquestes morts havíem perdut l’esperança. Em vaig sentir cansada, desesperada, trencada per fins (…), durant anys havíem lluitat contra la màfia i en aquell moment perdérem la batalla”, confessava en una entrevista. Ella mateixa va rebre amenaces de mort, podia retratar la tristesa i la por perquè les vivia en les seues carns. Però a la por generada pel monstre li plantava cara, com queda palès en el documental Shooting the Mafia (2019), de Kim Longinotto. El retrat que es fa d’aquest context històric és obligatòriament dur i sense concessions. La carnisseria, s’ha dit, és mostrada amb contundència.
En altres moments, la violència apareix de manera més subtil. En el problema de descodificació que planteja la manca de tematització i ordenació de la mostra, hi ha fotografies com ara la d’una dona bellíssima, vestida de negre i amb els ulls tancats, captada en un clarobscur, amb la meitat del rostre en ombra i l’altra meitat banyada per la llum del sol. Sembla, de primeres, una fotografia artística, un posat d’alguna actriu secundària de Pasolini a qui havíem perdut la pista. La cartel·la, amb tot, revela l’autèntica natura de la imatge: es tracta de la vídua d’un escorta assassinat per la màfia.
Reduir Palerm i les seues circumstàncies d’aquells anys a la violència no seria just. La pel·lícula Belfast, en la qual Kenneth Branagh recrea la seua infantesa a la convulsa capital d’Irlanda del Nord durant els anys 70, està dedicada a aquells que marxaren a causa de la guerra civil, però també a aquells que faltaren i, finalment, a les persones que, malgrat tot, es quedaren. Una lectura lliure de l’exposició ens podria fer interpretar que és també un homenatge a les gents que, malgrat un context duríssim, van fer vida com van poder. Les imatges d’una anciana menjant un gelat, el xiquet pensatiu en un racó, o les joves representant el misteri pasqual l’any 1985, una fotografia també bellíssima que també exigeix contextualització, ens mostren els moments de pau.
Especialment icònica (i coneguda) és la fotografia d’una nòvia entrant a l’automòbil amb un posat indesxifrable, estranyament agressiu i tibat, sobre el qual cabrien milers d’interpretacions. Sense conèixer la intrahistòria, la imatge queda com una mena de qüestionament de la visió idíl·lica del matrimoni i del que se suposa que és el gran dia de les dones. A qui o què està mirant? Per què està emprenyada? La fotografia és un recurs de documentació de realitat, però hi ha fotografies, de vegades, que contenen més preguntes que respostes.
La Sicília d’aquells anys era un ecosistema a mida per les màfies però, encara que no ho semblara, la política també hi era: ens ho recorda la curiosa fotografia del secretari del Partit Comunista Italià (PCI), Enrico Berlinguer, visitant una petita agrupació local, en una sala atapeïda de rostres d’homes seriosos i una sola dona seguda en la primera fila. A Berlinguer no el veiem, està d’esquena a la càmera, tot just perquè la fotògrafa vol remarcar el protagonisme del públic, la seua composició sociològica.
El més discutible de la mostra siga tal vegada la secció en un gran espai obert, a la intempèrie, amb un gran número d’imatges disposades com en un bosc, amb temàtiques diferents. Però aquesta manca de sistematització és alhora una potent juxtaposició de memòries: la de la vida quotidiana i la de la violència de La Cosa Nostra, també quotidiana. Fotografies de gran format, no podia ser d’una altra manera, ocupant un dels espais arqueològics més aclaparadors de Roma. Un espai de memòria antiga al servei de la memòria recent, tan necessària.
Tot i que també es pot entendre tot plegat com un tribut a una dona admirable, a qui la càmera va salvar de la soledat. I que, com explica l’escriptora Sabrina Pisu a l’edició italiana de Rolling Stone, va interpretar l’arribada de la Covid-19 com un avís de canvi. “Precisament en virtut dels seus continus renaixements, per a ella cada moment era una contínua oportunitat de descoberta (…), mai no es va plantejar la perspectiva d’una vida que s’anava fent curta perquè en el seu intern més profund va seguir sent una nena disposada a aprendre”.
