Fotografia

Nino Bravo: viatges en tren a l’eternitat

Cinc dècades després de la seua tràgica mort, l’abril del 1973, el record de Nino Bravo, el cantant nascut a Aielo de Malferit (Vall d’Albaida) el 1944, continua ben viu. Un artista que va deixar un repertori de cançons perdurables que formen part de l’imaginari popular fruit de la col·laboració entre alguns dels millors compositors del moment i la veu vigorosa i inconfusible del valencià. Una exposició fotogràfica promoguda per Renfe en un tren AVE, recorre visualment la seua trajectòria.

Nino Bravo, destí a l’eternitat
Comissàries: Amparo i Eva Ferri
Tren AVE
Fins el 31 de maig

A l’abril del 1973, Nino Bravo, nascut Luis Manuel Ferri Llopis en una localitat de la Vall d’Albaida, ja havia tocat els cims com a cantant, en una carrera fulgurant que després d’alguns temptejos (el baptisme discogràfic de «Como todos», una composició de Manuel Alejandro) es va enlairar definitivament el 1969 quan Augusto Algueró, un dels compositors més influents en la carrera del valencià, li va atorgar «Te quiero, te quiero», un primer gran èxit que marcaria la carrera de cantant melòdic però amb el múscul i la personalitat d’unes qualitats vocals gairebé úniques. Raphael, amb qui se’l comparava als inicis, també va cantar la cançó, però no va tenir ni de bon tros el mateix ressò. Havia nascut una estrella.

En la part final de la seua carrera, l’artista venia d’una llarga gira per Sudamèrica, en la qual «Noelia», un altre tema d’Algueró, va esdevenir un èxit global. Havia estat pare de la seua primera filla, Amparo. I havia enregistrat la que és segurament la seua cançó magna, «Un beso i una flor», de José Luis Armenteros i Pablo Herrero, un d’aquells temes que, mig segle després, mai ha deixat de sonar, un himne transversal de les festes privades que també han contribuït a preservar les moltes versions fetes del tema. Els mateixos compositors li regalaren un altre tema emblemàtic, «Libre», una cançó que es va relacionar erròniament amb la mort d’un jove alemany enredat en els filferros del mur de Berlín, el 1972. Una lletra amb l’ambigüitat suficient, en tot cas, per connectar-se amb contextos polítics diferents (de vegades antitètics) i esdevenir un altre himne. Amb el temps, desproveït de qualsevol lectura política.

Un dels retrats més imponents de l’exposició.

Nino Bravo havia triomfat. Malgrat que li havia costar obrir-se pas a Madrid (el periodista José Maria Íñigo, amb un dubtós sentit de la perspicàcia i de la jugada, li va augurar un «èxit zero»), la força dels fets es va imposar. El timbre potent i característic, una afinació gairebé perfecta, un frasejat impecable i, per sobre de tot, una potència vocal extraordinària, el feien un caramel per als compositors, que sabent de les seues qualitats el posaven a prova, com ara en cançons tan exigents i amb tants registres com «Por qué» de Juan Carlos Calderón, un altre dels grans compositors del moment que va col·laborar amb ell. Algú «amb qualitats per haver-se acostat a l’òpera», assegura el tenor Celso Albelo en el documental de TVE Nino Bravo. Vivir, emés recentment.

El valencià, certament, estava predestinat per cotes ben altes. Com a poc, la de eixamplar el mercat internacional més enllà dels països hispans. Però mantenir el terreny guanyat i preparar el salt tenia un preu. El tràfec d’un lloc amb altre, amb inacabables gires i viatges constants en automòbil, s’estaven convertint en una servitud, un desgast i, finalment, en un perill. Perquè, a més de tot, el cantant volia fer de productor i tutelar el llançament d’uns artistes valencians, el Dúo Humo.

El Nino Bravo que vam poder gaudir uns anys.

El dia 16 d’abril, el mateix Nino Bravo, el seu guitarrista José Juesa i els components del duet, marxen a Madrid per atendre diversos fronts. Quan l’automòbil i els seus ocupants estava creuant l’extensa província de Conca, es va produir l’accident que va acabar amb la vida del cantant. Deixava esposa i una filla. Més una segona filla que naixeria set mesos després.

Una exposició ferroviària

Tot just Amparo i Ana Ferri, filles de Nino Bravo, són les comissàries d’una mostra que arrencava el passat 13 d’abril, coincidint amb el 50 aniversari del decés. Es tracta d’una exposició que arreplega 180 imatges que serveixen per traçar la trajectòria del cantant, des de la infantesa als mesos de glòria que precediren la mort. La mostra està impulsada per Renfe, però la particularitat de «Nino Bravo, destí a l’eternitat» és que es tracta d’una iniciativa itinerant, en ubicar-se en un dels trens d’alta velocitat (AVE) de la companyia, en els trajectes que connecten València i Alacant amb Madrid, així com altres ciutats com Burgos, Lleó i Ourense. Un bon grapat de viatges ferroviaris, fins el 31 de maig, que faran viatjar milers de passatgers amb el record d’un artista que malgrat una trajectòria curta va deixar un llegat si no etern, clarament perdurable. Cançons que han sobreviscut mig segle.

L’homenatge es nodreix dels fons del Museu Nino Bravo d’Aielo i l’estudi Josma Torres Photography. En la mostra hi ha un pes evident de les fotografies promocionals, sessions que no resultaven còmodes per a Nino Bravo, segons revelava l’autor de moltes d’aquestes imatges, Martín Frías, en el documental esmentat adés. Tothom retrata el cantant com una persona afable i planera, però amb un punt de timidesa que patia en l’enfrontament amb la càmera, per això en les imatges dels discos sovinteja aquella mirada que sembla eixuta, amb un punt adusta. Que combinava amb una expressió més amable, un somriure amb un punt seductor. Segons Frías, per cert, el cantant triava les imatges dels discos.

El valencià enregistrant, amb la família, concedint entrevistes.

El d’Aielo era un cantant de bona planta, que tenia cura per la imatge, amb aquells cabells llargs d’època que li atorgaven personalitat. I tot i que pel canó de veu se’l comparava sovint amb el Tom Jones, no era un showman com el gal·lès. A banda que el repertori melòdic tampoc es prestava per fer molts escarafalls, Nino Bravo era contingut en l’escenari, però no mancat d’expressivitat i carisma, amb moviments de mans que acompanyaven de manera elegant la interpretació. I amb algun gest característic, com alçar el micro cap a dalt. Les imatges d’actuacions, de fet, són algunes de les més atractives i les més reproduïdes en gran format. Vestit de blanc. O de negre. Sovint amb un curiós colgant, un ullal que no s’ha conservat. Les escenes enregistrant o arreplegant els premis pels seus èxits són altres motius fotografiats en el seu moment i exposats ara.

També hi ha imatges per resseguir la trajectòria vital, com ara els seus inicis amb Los Hispánicos i més tard substituint el cantant de Los Superson, mort paradoxalment i premonitòria en un accident de trànsit. I fins i tot hi ha algunes imatges familiars, cedides per la família en tant que el valencià preservava al màxim la seua intimitat. Com a curiositat, hi ha una foto compartida amb Julio Iglesias, un cantant molt diferent però amb qui sovint també es comparava.

El directe en negre rigorós i l’ullal. I al costat, amb Julio iglesias.

Moltes de les fotografies són el color, un detall no menor atés que les imatges en moviment que se’n conserven són bàsicament en blanc i negre. El documental de TVE, per cert, mostra unes inèdites en color, en què Nino Bravo fa una mena de videoclip amb la cançó «Amèrica», que no va veure publicada. I que es va convertir en un altre èxit descomunal. L’últim. Suficient, amb els anteriors, per alimentar un mite amb el do de la perdurabilitat. El record del qual viatjarà en tren durant unes setmanes.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970 i criat a Xàtiva. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat set novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter.El seu darrer llibre, el thriller 'Això no és un western', va ser finalista del Festival València Negra. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close