El fotògraf Jordi Plana Pey presenta “L’amor és pa amb formatge?” al Temple Romà de Vic. L’exposició agrupa un conjunt de fotografies de gran format, realitzades durant els darrers tres anys.
L’amor és pa amb formatge?, de Jordi Plana Pey
Temple Romà de Vic
Del 20 de gener al 26 de febrer de 2023
Encara que no creguem en cap déu, un temple és un temple i, poc o molt, tenim interioritzat el pes iconogràfic dels elements que estructuren un lloc sagrat. Quan els tenim al davant som capaços de fer-ne una lectura clara, hàgim fet la comunió o no.
El Temple Romà de Vic acull L’amor és pa amb formatge?, del berguedà Jordi Plana. Un fotògraf, que no renuncia mai a un caràcter propi, encara que la feina realitzada sigui per encàrrec. Per la seva capacitat de fer màgica la realitat, el seu treball ha estat comparat amb el de l’estatunidenc Richard Avedon.
La forma com Plana articula la mostra, tot disposant les fotografies –potser sense adonar-se’n– en mode de retaule, és una particularitat de L’amor és pa amb formatge?
Només d’entrar a la sala, trobem davant nostre un conjunt de quinze fotografies de grans dimensions. Totes són retrats, excepte la peça central; un pal de paller que –com s’associa en l’imaginari popular– és el nucli que sustenta vivències d’una persona al llarg de la seva vida. A la seva dreta, la fotografia d’una família. A l’esquerra, el retrat d’una figura anònima tapada sota una manta que, segons l’artista, ens parla de com actualment l’individu queda tapat per la imatge. Aquest retrat, però, remet el meu subconscient al tracte que reben les dones en alguns règims, com el talibà. A partir d’aquest nucli, Plana desplega un ventall d’altres temes i preocupacions, com la bellesa –amb b–, les violències, el gènere, la malaltia o la vellesa –amb v.
La mostra s’estructura a partir d’un joc de similituds i diferències entre les obres que ens presenta. Plana ens convida a descobrir les relacions i els contrastos que vehicula l’exposició. Algunes fotografies es confronten directament entre si. En d’altres, en canvi, hem de buscar-ne l’antagònic al pol oposat de la sala. N’hi ha que ofereixen similituds formals, d’altres hem de mirar-nos-les dues vegades per descobrir-ne les relacions.
Aquest joc, però, no està tancat a la imaginació que hi vulgui posar cada espectador. A través de la disposició de les peces, Plana ens proposa un conjunt de relacions, però, l’obra està oberta i n’hi podem trobar milers de diverses.
Plana acostuma a desenvolupar els seus treballs a partir de sèries fotogràfiques que acaben donant un cos i una continuïtat formal a cadascun dels seus projectes. Podem trobar-ne alguns exemples a la col·lecció Àngels principiats o en el conjunt d’autoretrats. En aquest cas, però, no ha estat així.
El procés creatiu que ha seguit l’artista per abordar aquesta exposició l’ha portat a fer un triatge d’entre més de 1.400 fotografies realitzades durant els darrers tres anys. Aquest procés, però, no l’ha fet sol, sinó que s’ha acompanyat de persones de confiança que l’han ajudat a encaminar la mostra. La comissària Rosa Cerarols; el director del Konventzero, Josep Espelt, i la filla de l’artista, la fotògrafa Tanit Plana, en són alguns.
A través d’aquest llarg procés de cribratge, l’artista ha anat elaborant la constel·lació de relacions i temes que es veuen en la mostra. En aquest sentit, l’exposició es va escriure a partir de destriar significats. Així aconsegueix generar una sensació d’uniformitat en un conjunt de fotografies que no van ser pensades per exposar-se conjuntament.
Potser és a causa d’aquesta tria que l’exposició es mostra més austera. Les diverses situacions s’expliquen a través de retrats d’uns personatges despullats d’objectes o d’elements que ens puguin distreure d’allò que els fa humans.
Algunes de les fotografies ens recorden exposicions anteriors de l’artista. Per exemple, la fotografia d’una dona amb l’esquena nua ens transporta a la sèrie fotogràfica REVERTIMINI, una exposició sobre Ramon Llull en què Planas va fotografiar 430 esquenes nues. Amb aquest gest, el fotògraf volia reivindicar l’obra de Llull, un pensador a qui s’havia donat l’esquena massa vegades.
La fotografia de Plana es mou a través de colors dessaturats; defuig l’estridència cromàtica i prefereix tonalitats atenuades, que tendeixen a la fotografia en blanc i negre, però sempre amb alguna pàtina de color. Aquest tractament de la fotografia, el veiem present en bona part del seu treball i, segurament, és el que dona continuïtat a la seva obra, juntament amb la decisió de treballar sempre amb llum natural.
La llum és un factor fonamental en l’obra de Plana. Sol realitzar les sessions fotogràfiques al migdia, en el moment en què el sol està més baix. Evita les sortides i postes de sol i, sobretot, intenta sempre estar a l’ombra, per tal d’aconseguir una llum que generi uniformitat. Com veiem, no és un home de contrastos –si més no en l’àmbit estètic.
Tal i com hem mencionat, totes les fotografies són fetes en els darrers tres anys i no estaven pensades per a l’exposició. L’excepció, però, és l’únic autoretrat que hi trobem. La idea se li va ocórrer després de la conversa amb una dona que li assegurava que els pits més macos que havia vist mai eren els d’un home de seixanta-cinc anys. El resultat, un retrat de Plana comprimint-se els pits i amb la cara d’aquell que es pregunta: què és realment ser un home?
Sortint de la sala, Eduard Finestres –del restaurant Corpus de Berga– ens espera amb un aperitiu deliciós de pa amb formatge mascarpone i pesto. No podem demanar res més per acomiadar la inauguració.
També he format part de col·lectius artístics com Morir de Frío i Supterranis.