Fotografia

Visa pour l’image

Es cert que la imatge mai no reemplaçarà la mirada, però sí que és capaç d’acostar-se acuradament de la mà de i la recerca dels fotoperiodistes. Tasca que remet a les paraules de l’antropòleg i filòsof francès Georges Bataille, quan diu que a l’allunyar-nos del que ens tranquil·litza ens acostem a nosaltres mateixos, a aquell moment diví que mor en nosaltres, que ja té l’estranyesa del riure i la bellesa d’un silenci angoixant.

Aquest proper setembre se celebra a Perpinyà la 35a edició del festival internacional de fotoperiodisme Visa pour l’image que, amb més d’una vintena d’exposicions i artistes, aplega temes tan diversos com la migració, el canvi climàtic com l’escassetat de l’aigua, el medi ambient, les crisis humanitàries, els conflictes socials com la drogoaddicció o l’aberració en l’ús de noves tecnologies, conflictes bèl·lics com la guerra d’Ucraïna etc.

En les nombroses exposicions també podem veure presents temes tan actuals com l’emergència de la fotografia digital i les eines d’edició, les agències d’arxius cada vegada més obsoletes en favor de les imatges d’stock per subscripció, el creixement exponencial de la difusió de les imatges i la dilució del valor d’una imatge amb l’ús dels smpartphones. Tanmateix, el fotoperiodisme no ha mort encara perquè el desig en l’home és indefugible de la seva condició: la pulsió de veure i conèixer, l’anhel d’una visió més pura, més depurada del món.

La necessitat i el desig de realitats fan que els canals i les emissores de notícies realment verificades adquireixin encara una major importància, talment com la proliferació cada vegada més accentuada de continguts potencialment falsos. Davant d’un món construït sobre incerteses i contingències en què cap informació es tradueix en contingut lliure de tergiversacions i possibilismes, la tasca del fotoperiodisme cobra encara una dimensió més profunda. Per altra banda, resulta evident com l’educació i la sensibilització sobre els mitjans de comunicació esdevé cada vegada més essencial, iniciativa que Visa pour l’image s’esforça cada any a promoure a través dels fotoperiodistes arreu del món.

Índia, Calcutta. Escena habitual on els veïns de barris perifèrics sense subministrament d’aigua es renten als carrers. © Ian Berry / Magnum Photos

Entre les exposicions trobem múltiples mostres de problemàtiques socials que van des de l’avortament als Estats Units amb l’exposició de Stephanie Sinclair  “Grossesses à haut risque après l’arrêt Dobbs” fins el deteriorament de les condicions de vida i la crisis humanitària a l’Afganistan després de la tornada al poder dels talibans al 2021 amb l’exposició d’Ebrahim Noroozi “Le pays le plus triste au monde, et le pire pays pour les femmes”, passant pels primers refugiats climàtics dels Estats Units a l’illa de Jean-Charles, a les fronteres de Louisiana, que s’enfonsa gradualment perdent el 98% de la seva superfície des del 1955 a causa de la pujada de les aigües, l’erosió del litoral i l’explotació del petroli. Així ho mostra Sandra Mehl amb l’exposició “L’adieu à l’Isle de Saint-Charles (Louisiane : les premiers réfugiés climatiques des États-Unis)”.

En el primer cas, Sinclar, davant la nova sentència d’un jutge federal que ha permès a l’estat d’Ohio prohibir l’avortament tan bon punt es detecti l’activitat cardíaca del fetus, va accedir al Departament de Medicina Materno Fetal de la Clínica Cleveland per documentar les profundes implicacions d’aquesta decisió del Tribunal Suprem per a les dones embarassades i els seus metges. Les seves instantànies testimonien el caos, la incertesa i la consternació que pot suposar una decisió política i evidencien, com totes les altres exposicions, el compromís del fotoperiodisme amb la informació i la divulgació, la inquietud per conèixer, transmetre i fer de canal aportant una mirada pròpia d’allò que es pretén capturar.

Treball infantil en una fàbrica de maons. Afores de Kabul, Afganistan, 2022. © Ebrahim Noroozi / Associated Press

El present queda reduït a una realitat limitada per les imatges que ofereixen els mitjans i per les que es creen des de l’individual per dissoldre’s en la col·lectivitat. La fotografia, però, esdevé  l’únic mecanisme capaç de testimoniar l’actualitat en un present absolut. En paraules de Roland Barthes, la fotografia com “l’evidència de l’això ha estat”, de fragments de veritats enquadrades en l’instant o fragments de realitats que es completen en la mesura que ressonen dins l’interlocutor. Parafrasejant a Bataille, la fotografia permet percebre l’instant en què la bellesa, després d’haver-se fet esperar durant molt de temps, sorgeix de les coses comunes, travessa el nostre camp arrebossant, uneix tot el que pot ser unit, il·lumina tot el que pot ser il·luminat per el nostre feix de tenebres.

Carla Marco Sellés
Escriptora, poeta i metgessa. Actualment centrada en l’exploració de la teoria psicoanalítica, crítica d’art i literària. Compagina l’escriptura amb la creació artística. Ha publicat els llibres de poemes Utøya (Editorial Fonoll, 2022) i øculta Mel (Viena edicions, 2022).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close