El centre Yad Vashem de Jerusalem per les víctimes de l’Holocaust acaba de muntar l’exposició Pogrom de Novembre en què, per primera vegada, l’espectador pot contemplar algunes fotografies fetes pels nazis durant la Kristallnacht. Sabem que la nit del 9 al 10 de novembre de 1938 els comandaments i simpatitzants nazis s’exercitaren a destruir comerços i sinagogues jueves en moltes ciutats d’Alemanya, linxant un centenar de persones i arrestant-hi 30.000 jueus que es convertiren en els primers habitants dels futurs camps de concentració. Tot i la seva falsedat intrínseca, perquè una instantània sempre petrifica el moviment (i, per tant, les emocions), sentia molta curiositat per tafanejar unes fotografies i certificar intuïcions sobre l’inici de l’extermini.
La meva retina cultural, i les escenes spielberguianes que tots plegats guardem a l’encèfal, m’havien fet preludiar imatges de ràbia i turbes airades, homes extasiats davant la perspectiva del foc. Contràriament, si per alguna cosa sobta l’exposició és per unes fotografies on hom veu com els nazis destrueixen temples sagrats i establiments amb una metòdica i un ordre esfereïdors. Assajant el mecanicisme de la mort dels camps, amunteguen els llibres sacres dels jueus per a cremar-los amb una disposició militar d’eficàcia clínica. En una imatge veiem un home destruint un establiment regentat per una família jueva davant l’atenta mirada d’una processó de companys embarretats que es miren el vàndal amb una barreja d’anihilament i somriures que encara fa més horripilant la tragèdia.
Contravenint el prejudici, el totalitarisme sempre sorprèn per la seva meticulositat, per una calcula absència d’empatia i un gest medicalitzat que esborrona. La pròpia existència del material fotogràfic, destinat a documentar la barbàrie supremacista, també és en si mateix un acte dolorosíssim. Contravé, en resum, el prejudici segons el qual el Pogrom de Novembre fou un acte d’ira espontani de turbes sense rumb i amb ganes de xerinola. Novament es demostra, per enèsima, que la violència sempre és un afer de càlcul exacte.
El passat 9 de novembre, el president alemany, Frank-Walter Steinmeier, deia que aquella nit recorda als seus conciutadans “els abismes i els horribles crims” que foren capaços de perpetrar. Els alemanys també són matemàtics en el record de la memòria de l’horror. No sé si el fet s’ha d’envejar o provoca encara més angúnia.