Al vestíbul de la Fundació Joan Miró s’exposen tretze fotografies de Joaquim Gomis que fan referència a l’actuació de dansa contemporània i música experimental a càrrec de Merce Cunningham Dance Company, John Cage i David Tudor, que es va celebrar la nit del dia 29 de juliol de 1966, al Casino Prado de Sitges.
Des de l’any 2012 el vestíbul de la Fundació és un espai que mostra els diferents treballs del fotògraf català Joaquim Gomis, degut a un acord entre els seus hereus i la Generalitat. La Fundació gestiona i promou l’Arxiu Gomis, encara que també es poden veure els treballs d’altres fotògrafs. La mostra conviurà amb Art sonor?, que s’exhibirà a partir del 24 d’octubre de 2019, endinsant-se amb la sonoritat de l’art, explicant “com la incorporació del so permet que l’objecte artístic es faci present d’una manera radicalment diferent i augmentada a través d’obres, entre altres, de John Cage”.
Cunningham, Cage & Tudor (Sitges, 1966)
Fotografies de Joaquim Gomis
Fundació Joan Miró. Parc de Montjuïc. Barcelona
Fins al 12 de gener de 2020
El fotògraf Joaquim Gomis (Barcelona, 1902-1991) va ser promotor d’art, empresari i primer president de la Fundació Joan Miró en el període 1972-1975, així com membre fundador de ADLAN (Amics de l’Art Nou) i del Club 49, considerats dos dels grups d’avantguarda que més han influenciat l’art contemporani català. Precisament va ser Joan Miró qui va demanar a la companyia de Cunningham que es posés en contacte amb el Club 49 quan fes una gira per Espanya, ja que havia quedat fortament impressionat amb una de les actuacions que havien fet a París. Gomis va transformar en un taller la seva casa a la pineda de La Ricarda, situada a El Prat de Llobregat, perquè es poguessin fer diversos assajos i experimentacions de dansa i altres esdeveniments.
Joan Miró va dissenyar el pòster que es posà a la venda per assumir d’alguna manera els costos de la gira. La companyia va residir durant uns dies a l’Hotel Terramar de Sitges per preparar l’espectacle, que es va dividir en tres parts i va ser presentat per l’historiador, polític i crític d’art Alexandre Cirici Pellicer. Una vegada feta l’actuació, la companyia va anar a La Ricarda on se’ls va oferir una recepció, ja que després havien d’ actuar a la població francesa de Sant Pau de Vença. Gomis va fotografiar tant els assajos com l’estada a La Ricarda de la companyia, que ara podem contemplar a la Fundació Miró.
L’exposició Cunningham, Cage & Tudor (Sitges, 1966), commemora el centenari del naixement del ballarí i coreògraf Merce Cunningham (Centralia. Washington, 1919 – Nova York, 2009), que va ser parella del compositor minimalista John Cage. Va ser ballarí de la companyia de Martha Graham entre els anys 1939 i 1945, creant la seva pròpia companyia l’any 1953 al Black Mountain College. Artistes de reconegut prestigi van decorar alguns dels seus espectacles, com Jasper Johns, Robert Rauschenberg i Andy Warhol, a banda de que la música que la solia compondre John Cage. Una de les seves aportacions més importants va ser la invenció d’“una tècnica on prevalen la investigació corporal i la llibertat creativa, avui estudiada amb devoció; va atorgar a la dansa el seu caràcter autònom i independent respecte a la música establint col·laboracions dansística-musicals ben fecundes”.
John Cage (Los Ángeles, 1912 – Nova York, 1992) està considerat com un dels millors compositors d’avantguarda, precursor de la música electrònica i de la música aleatòria i va desplegar diversos mètodes per trencar amb l’harmonia tradicional. Quant al pianista i compositor de música experimental David Tudor ( Filadelfia, 1926 – Tompkins Cove, Nova York, 1996), aquest va col·laborar sovint amb Cage, interpretant algunes de les seves peces més conegudes, com per exemple 4’33’’. Després de la mort de Cage, el va substituir com a director musical de la Merce Cunningham Dance Company. Quan només tenia 24 anys va ser el primer pianista que tocà la Piano Sonata No. 2, del compositor i director d’orquestra francès Pierre Boulez.
Pel que fa a les fotografies que s’exposen de Joaquim Gomis, totes elles en color, es divideixen en dues parts: la del moment dels assajos i mentre descansen i gaudeixen de La Ricarda. En la primera es veuen algunes imatges dels ballarins quan dansen, així com Cunningham que els dirigeix i també balla i, en la segona, apareixen els mateixos protagonistes, però en una actitud relaxada: parlen, observen i fumen, estirats o asseguts damunt la gespa, el que contrasta amb les altres escenes, plenes de ritme i moviment.
