Arts visuals
CURADOR(E)S IN SITU

Frederic Montornés: Comissariar és com esculpir, buidar la matèria per arribar a l’essència

Continuant amb el cicle d’entrevistes, Curador(e)s in situ, dedicat a conèixer de primera mà el treball de comissaris/es catalans, aquesta vegada he parlat amb Frederic Montornés (Sitges, 1963).


Format en Història de l’Art a la Universitat de Barcelona (1988), va realitzar estudis de comissariat al primer programa de formació professional en pràctiques curatorials a Europa, el Magasin de Grenoble a França (1989-92). Va treballar a l’Espai 13 de Fundació Joan Miró (1991-94) i va formar part de la taula curatorial del Centre d’Arts Santa Mònica de Barcelona (2004-2007), tot i que ha desenvolupat la feina principalment de manera independent.

José A. Aristizábal: Després de trenta anys d’exercir com a comissari independent, quins interessos han marcat la teva trajectòria?

Frederic Montornés: Potser l’interès principal és arribar a l’essència d’aquelles coses que m’impulsen a continuar viu.

En els darrers anys percebo que cada cop em concentro més en allò que hi ha rere el buit o el silenci; en estats o moments en què res té un lloc ni una paraula i que romanen oberts a allò que pots aportar, en funció de com t’acostes a les coses.

J.A.: Com entens la figura del curador independent? Quines llibertats i inconvenients trobes?

F.M.: En el meu cas, l’únic inconvenient és que no tens un sou a final de mes. Quines llibertats? Totes. Tots els projectes que he treballat fins ara han sorgit d’interessos professionals molt personals.

Adelina von Fürstenberg y Frederic Montornés en el Magasin de Grenoble en Francia, 1991-92. Imagen, Archivo Mònica Regàs

J.A.: En què va consistir la teva formació al Magasin de Grenoble a França?

M.G.: Le Ecole (L’escola) es va crear l’any 1987 per formar els directors de centres d’art que s’obrien a França tot descentralitzant l’activitat de París. No vaig trobar un institut a l’ús sinó la possibilitat de conèixer en primera persona com funciona, articula i estructura un equipament on els artistes produeixen i mostren la seva obra.

També em vaig adonar que, de tot allò que anava aprenent, el meu interès se circumscrivia en tot el que passava pel cap de l’artista quan havia de passar a l’espai públic de l’exposició allò que, prèviament, havia treballat en solitari.

Treball amb els artistes

J.A.: Quin és el teu lloc: davant, darrere o al costat de l’artista?

F.M.: Sempre al costat, acompanyant. El tòpic d’acompanyar l’artista en el procés de treball, me’l prenc al peu de la lletra.

J.A.: Són experiències molt diferents treballar amb artistes de gran reconeixement o amb altres que comencen la seva carrera?

F.M.: La motxilla que porta un artista és quelcom que es percep immediatament tan bon punt comences a treballar amb ell. Però jo no prefereixo uns o els altres. M’agrada alternar. La saviesa és molt interessant però també el descontrol de les pulsions més instintives.

Exposicions i escrits

J.A.: Com va ser el salt d’escriure en paper i en revistes, a la creació del bloc?

F.M.: Escriure per encàrrec, en paper o digitalment, implica que la teva aproximació a l’art ha de plaure algú, de forma que el teu grau d’exigència és molt elevat. Quan vaig començar a escriure el meu bloc, no hi havia exigències de cap mena perquè no escrivia per a ningú, només per a mi. Al meu bloc hi escric en funció d’allò que m’afecta, em suggereixen les obres, m’ajuden a entendre’m, etc. És en aquest registre com entomo l’exercici de l’escriptura.

Frederic Montornés, Èlia Llach i set-cents set dibuixos. Fotografia cedida per la Virreina. Centre de la Imatge

J.A.: El teu escrit més recent sobre l’exposició d’Èlia Llach té una gran quantitat de referents diversos.

F.M.: En general, no soc gaire donat a incloure cites. Quan ho faig és per delimitar els marges de la meva exploració pel territori que transita l’artista. Per a mi, són detonants i, a més, de procedències molt variades: és tan vàlida la cita que ve de l’assaig d’un filòsof com d’una recepta de cuina. Allò que m’importa és com m’afecten, què m’aporten i cap on em duen. I quan apareixen ho fan de manera espontània. Mentre ets viu, estàs obert a tota mena d’influències i m’agrada incorporar-ho tot en el procés creatiu.

J.A.: En els teus textos sempre hi ha la voluntat de deixar-ho tot obert. Com si tot l’esforç que has posat a explicar una idea no donés res per tancat.

F.M.: M’agrada explicar i mostrar allò que penso i com ho penso. Però potser no és així. Puc estar equivocat. I no tinc cap problema en canviar d’opinió, sempre que entengui els arguments d’aquest canvi. En el passat, practicava sovint el discurs categòric, però implicava un risc i un grau de responsabilitat que no em compensava en absolut. Quan es parla d’art contemporani tot és aleatori, orgànic i inabastable. I depèn de tants factors que funcionin les coses, que ser massa categòric és un contrasentit.

J.A.: Més que no pas treballar en la producció d’una exposició, sembles esculpir una idea, per la quantitat d’informació que desbrosses en el procés.

F.M.: Sí, “esculpir” podria ser una bona definició. Tant per la visió que li dona Andrei Tarkovsky en Esculpir en el temps, on al·ludeix a la seva manera d’entendre l’art i el seu cinema com per la manera en què Miquel Àngel, tot volent capturar allò que hi ha de real en una forma, allibera Els esclaus d’unes pedres. Buidar la matèria per arribar a l’essència podria ser un bon equivalent a la manera com m’agrada treballar les exposicions.

Quan preparo una exposició no em poso límits. Em documento i investigo al voltant d’una idea i en funció de condicionants de caràcter conceptual o prosaic —com el pressupost, l’espai, etc.—, em lliuro a un exercici de síntesi. Cerco dir el màxim amb el mínim possible.

J.A.: Llegint els teus escrits veig un interès continu per l’enumeració i la classificació d’on ve això?

F.M.: Soc historiador de l’art de formació, una carrera que posa nom a tots els moviments, moments i tendències. Sembla que és a partir del moment en què li poses nom a una cosa, que allò comença a tenir sentit. En mi hi ha alguna cosa de deformació professional però també d’interès per la varietat i les mirades calidoscòpiques. Enumerar i classificar és una manera d’ordenar i ordenar-me.

Projectes

J.A: Algun projecte en particular (teu o aliè) que hagi significat molt per a tu?

F.M.: M’interessa molt el pensament de Georges Perec i la seva fixació en allò que passa quan sembla que no passa res, en allò que assenyala l’atzar. També l’obra de John Cage i la de Félix González Torres i la seva invitació al regne de l’emoció a partir d’una cosa quotidiana i aparentment banal. Pel que fa a exposicions que hagi vist recordo les realitzades per Perejaume i Francesc Torres al MNAC, on articulaven sengles discursos a partir d’elements molt allunyats els uns dels altres. També recordo “Almacén. El lugar de los invisibles”, feta per María Bolaños a partir dels fons del Museo Nacional de Escultura de Valladolid. I una exposició que m’hagués agradat fer és: “Vides. Une rétrospective” duta a terme al Centre Pompidou de París el 2009 amb el comissariat de Laurent Le Bon, John Armleder, Mathieu Copeland, Gustav Metzger, Mai-Thu Perret i Clive Phillpot.

Guillaume Bijl y Frederic Montornés. Imagen, Galeria ADN

Catalunya

J.A: Com va ser la teva feina a la Fundació Miró?

F.M.: Vaig començar com a comissari a l’Espai 13 de la Fundació Miró l’any 1991 sota la direcció de Rosa Maria Malet. En aquell moment encara era un espai obert a l’experimentació, tant per l’artista com pels comissaris. Va ser així durant molt de temps. L’objectiu d’aquest espai era mostrar l’obra d’artistes que no tenien cabuda a les galeries d’art comercials. Era una bombolla de llibertat i va ser amb aquestes premisses que em vaig enfrontar a l’encàrrec de donar sentit a un cicle d’exposicions expandit durant tot un any.

J.A.: I en què va consistir ser director de continguts del programa de televisió Territori contemporani?

F.M.: Treballar a les comarques catalanes era quelcom impensable quan vaig tornar a Espanya, procedent de França. La meva aspiració a dur a terme una carrera internacional no quadrava en absolut amb aquesta mirada local. Sortosament, però, canviem i ens anem formant, transformant i, fins i tot, deformant. I amb el temps aprenem a valorar allò que hi ha de positiu en cada moment. En un moment en què a Barcelona es començaven a reduir les meves possibilitats laborals, se’m va presentar la possibilitat d’explorar el territori des de l’òptica de l’art contemporani. Va ser un privilegi i una experiència magnífica.

J.A.: Territori contemporani: 63 capítols, més de 100 espais i 60 artistes, amb una xarxa de televisió local. Un cop més el treball en veu baixa, aquest és el camí?

F.M: És el camí que m’agrada transitar per desenvolupar la meva feina al voltant de l’art contemporani. En aquest cas, es tractava de fer-ho a través d’un mitjà que, com el televisiu, no presta massa atenció a l’art contemporani. I, a més, amb la producció de VOTV, un canal de televisió de la Xarxa de Televisions Locals. És a dir, no era TV3. Crec que no sempre calen grans pressupostos ni l’aixopluc dels grans mitjans de comunicació oficials i/o oficialistes.

J.A.: Què opines dels espais dedicats a l’art, els públics, les institucions, els artistes i els comissaris, hi ha una interrelació productiva per a tothom?

F.M.: Tots formem part de la mateixa cadena de muntatge. Cada moment troba la seva manera de mantenir greixat el sistema que garanteix el moviment de les coses. No veig que ara les coses siguin millor o pitjor que abans. En el mar d’impossibilitats que implica treballar amb l’art contemporani, trobar la manera de mantenir-se en la superfície és un repte per a tots nosaltres. No tothom ho entén, no és popular i sovint és vist com una cosa rara. Qui som en això trobem la manera de resistir, el més important perquè l’art continuï viu.

José A. Aristizábal on Instagram
José A. Aristizábal
Doctor en Història de l´Art per la Universitat Autònoma de Barcelona, on forma part de l´equip extern de docents del Màster Oficial d'Anàlisi i Gestió del Patrimoni Artístic. Entre les seves publicacions destaquen: Humberto Rivas: Buenos Aires / Barcelona o la renovación de la fotografía española 1970-2000 (Casimiro, 2022) y Mujeres fotógrafas latinoamericanas: una historia complementaria (Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona, 2014).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close