Si és cert que, per estrictes raons biològiques i psicològiques, el visitant d’una exposició només pot estar concentrat, sensible i receptiu durant una hora i mitja veient obres d’art, un museu com el de la Fundació Juan March, de Palma, és ideal en tots els aspectes: conté poques obres (relativament, perquè en total superen el centenar), la majoria són d’una qualitat molt notable i, last but not least, moltes d’elles són representatives dels diferents períodes, estils, estètiques i tendències que van marcar i definir la pintura i l’escultura espanyoles al llarg de tota la segona meitat del segle XX.
L’exposició permanent de la Fundació Juan March funciona com una antologia variada però alhora rigorosa i selecta. Tot i que no està muntada seguint un ordre cronològic inflexible –i és un encert, perquè l’ordre cronològic hauria conferit a les obres un aire massa òbviament escolar o instructiu–, el visitant amb uns coneixements simplement esquemàtics de l’evolució de l’art internacional i espanyol en tindrà més que suficient per sentir-se en tot moment ubicat i per establir pel seu compte les influències i els repudis entre uns estils i uns altres, el diàleg –constructiu o bel·ligerant o destructiu– entre les diferents estètiques, les apostes personals i els moviments generacionals, i etc.
Fundació Juan March
Carrer de Sant Miquel, 11
Palma (Mallorca)
Naturalment, no és descartable que algun curator amb ínfules consideri que l’exposició està muntada d’una manera massa elemental i directa, massa poc creativa i sofisticada. També naturalment, les desaprovacions dels curators amb ínfules sovint s’han de rebre com el millor dels elogis.
La nòmina dels artistes presents al museu inclou des de pioners clàssics com Joan Miró, Salvador Dalí, Juli Gonzàlez i Juan Gris –tots presents amb obres menors, és clar, però que com a mínim són identificatives i, per tant, notables, amb l’excepció del Dalí, que és de quan ja era un epígon d’ell mateix– fins a molts dels membres més destacats de la generació dels 80 (Barceló, Broto, Sicilia…), la que va representar internacionalment la modernitat artística espanyola després de la mort de Franco i va contribuir a revitalitzar la pintura participant d’una manera més o menys idiosincràtica del que es va conèixer com neoexpressionisme a Alemanya i transavantguarda a Itàlia.

Entremig d’uns i altres, no hi falten obres de molts dels més importants representants dels grups Dau al Set (Tàpies, Cuixart, Ponç) i El Paso (Saura, Canogar, Feito, Rueda), ni tampoc de moltes de les figures que des de la seva individualitat irreductible en certa manera tutelaren el rumb de la pintura a l’estat espanyol durant els anys 50, 60, 70 i 80 i més enllà. Aquí, la llista per força ha d’incloure noms tan singulars, i tan dispars, com Antoni Clavé, Josep Guinovart, Ràfols-Casamada, Lucio Muñoz, Hernández Mompó, Eduardo Arroyo, José Guerrero, Pablo Palazuelo, Antonio López, Fernando Zóbel, Gustavo Torné, Juan Genovés, Luis Gordillo, Erwin Bechtold, Darío Villalba, Hernández Pijoan, Jordi Teixidor… La nòmina impressiona. Igual que impressiona la nòmina d’escultors, més reduïda però igualment potent: Oteiza, Chillida, Alfaro (que hi té una Figura aixecant-se, del 1984, d’una abstracció tan mental i alhora tan suggestiva i incitant que esgarrifa), Manuel Valdés, de nou Palazuelo, el ja esmentat González, Eva Lootz, Julio López Hernández, Susana Solano…
Tot i la diversitat de períodes temporals, d’estètiques, d’idees i d’actituds creatives des de les quals han estat fetes, hi ha una característica que comparteixen totes i cada una de les obres aquí reunides: totes elles han estat creades des de la plena convicció en les enormes possibilitats del llenguatge plàstic de la pintura o de l’escultura.

El que vull dir, i convé tenir ben present que aquesta és una característica que distingeix les obres i els artistes aquí presents d’alguns dels corrents estètics i ideològics centrals (el pop-art i el conceptual, sobretot) de l’art contemporani, és una cosa tan senzilla com que totes elles han estat creades amb el convenciment que treballar uns determinats materials per donar-los una determinada forma, o bé que escampar colors i línies sobre un suport, és un gest creador –comunicatiu, expressiu– encara vàlid i encara significatiu. Això no treu que les obres aquí presents no continguin, sovint, autoironia, irreverència respecte de la tradició, fins i tot també una certa ràbia abismalment nihilista. En primera i en última instància, però, el gest creador, la confiança en el mitjà expressiu –i en la història, i en el present, i en el futur– de la pintura i de l’escultura, prevalen.
En termes estètics i intel·lectuals, no cal dir que això té, almenys per a qui signa aquesta ressenya, uns efectes extraordinàriament vivificants i vigoritzadors. És fins i tot euforitzant veure una munió d’artistes de molta categoria tractar l’art com una qüestió que va més enllà del simple joc mental, del diàleg pseudoerudit, de la momificació de troballes ja molt vistes, de la vampirització de cadàvers ressecs. Quin goig, veure una munió d’artistes tractant l’art com el que és, un món ple de vida, de sentiments, d’idees i de possibilitats formals –sensorials, anímiques– amb les quals s’ha d’experimentar i que s’han d’explorar. L’art, a pesar de tot, encara ara, continua sent important: això és el que proclamen aquests artistes.

El qualificatiu d’obra mestra, com gairebé tots els qualificatius contundents, ditiràmbics i maximalistes, està molt devaluat avui en dia, o, si més no, és difícil deixar-lo anar i no trobar-te amb alguna cella irònicament alçada, algun somriure sanament burleta o algun gest d’escèptic desmenjat. Cadascú l’ha d’usar sent conscient del risc a què s’exposa, per tant. Jo ara em disposo a córrer aquest risc.
Raza (1962), de Rafael Canogar, és una obra mestra. La seva acumulació agressivament abstracta de blancs, negres i grisos, que fan una forma inidentificable que alhora remet als bous escorxats de Rembrandt i de Soutine –també a una versió informalista d’un tors apol·lini clàssic–, li dona una força massissa impressionant. Dea (1959), d’Antonio Saura, també és una obra mestra. Poques pintures com les del Saura de finals dels 50 i principis dels 60 han agafat la tradició (en el seu cas el barroc espanyol, d’un tenebrisme exuberant) i l’han passat per un túrmix creatiu tan violent i alhora tan respectuós, tan insurgent i alhora tan canònic.
Seguim. Pintura (1959), de Modest Cuixart, és una obra mestra. Hereva de Dubuffet i de Wols (o en la seva línia, perquè parlar d’herència és parlar de deutes, i potser això és inexacte i injust), el seu gran mèrit és aconseguir que un tractament brut dels materials –la pintura amuntegada, esfilagarsada, venosa i en regruix– acabi assolint una gracilitat i una expressivitat d’una netedat i una estilització formidables.

La pintura titulada Grand roi à cheval (1957) –sí, també una obra mestra– d’Antoni Clavé constitueix, igual que en el cas de Saura, un exemple magnífic de diàleg arrogant, irreverent i fructífer amb la tradició. Des dels paràmetres i els postulats de l’art brut, Clavé va agafar el tema del retrat eqüestre, un dels més clàssicament nobles –tant en un sentit pictòric com socioeconòmic– de la història de l’art, i se’l va apropiar amb una mescla insolent i virtuosa de fidelitat i de descarada inventiva.
Antonio López és capaç de fer el millor i també el pitjor. El retrat de família present a la Fundació March és un exemple del millor. És una pintura de factura realista però irreal d’atmosfera i de to. S’hi veu l’interior d’una casa, amb tres figures al fons que, des de darrera d’una porta, en miren una altra, una figura de dona, més en primer pla. La particularitat és que aquesta dona, que mira l’espectador, només està pintada de pit en amunt –més que incompleta, sembla que s’estigui esborrant– i a més la seva imatge no es reflecteix al mirall que té a l’esquena. És fantasmal, de la manera íntima i secreta com la memòria més personal ho és. Un dels aspectes més significatius de l’obra, però, és que, si bé l’escenari –pobre, precari, escrostonat–, la situació –d’incomunicació, de distància insalvable entre uns personatges i la dona a qui contemplen– i la paleta freda i apagada usada per l’artista haurien de crear un efecte lúgubre, tristoi, fins i tot sòrdid, l’obra en el seu conjunt irradia un afecte i una tendresa gasosos però genuïns. Hi ha, si es pot dir així, una mena d’empatia metafísica que ho amara tot.
En dic només cinc, d’obres mestres, però en podria dir moltes més. Més val, però, que cada lector hi vagi i triï les seves. Si li agraden la pintura i l’escultura –a qui poden no agradar-li la pintura i l’escultura?–, no es penedirà gens de la visita: és una garantia. La Fundació Juan March de Palma és, segurament, un dels millors museus privats de l’estat espanyol. Potser, també, d’Europa.
