Arts visuals / Llibres

Galàxia Gutenberg publica “Amb cor de foc. Correspondència (1950-1991)” que analitza l’amistat i la col·laboració entre Tàpies i Brossa

El crític i assagista Manuel Guerrero Brullet (Mataró, 1964) és l’autor del rigorós estudi que mostra documentació íntima i excepcional que permet conèixer l’extensa i intensa relació personal i col·laboració entre els dos grans referents de l’avantguarda artística i literària catalana de la segona meitat del segle XX. El volum reuneix 32 cartes, la totalitat de missives que Brossa i Tàpies es van intercanviar al llarg de quatre dècades. Se submergeix en com es coneixen els dos artistes, com comencen a col·laborar i analitza la connexió que van fonamentar amb el context cultural. Una exhaustiva anàlisi que permet aprofundir en la complicitat d’ambdós creadors i en l’afinitat personal i professional que va existir entre ells.

Expert en Brossa i també en Tàpies, Manel Guerrero (Mataró, 1964) fa molts anys que investiga aquests dos autors: fou comissari de l’Any Brossa (2019) i va ser l’artífex de les exposicions Joan Brossa o la revolta poètica (2001, Fundació Joan Miró, Barcelona) i L’univers obert d’Antoni Tàpies (2003, La Panera, Lleida), entre altres activitats. El volum Joan Brossa i Antoni Tàpies. Amb cor de foc. Correspondència (1950-1991), també editat en castellà per Galàxia Gutenberg, amb pròleg d’Andrés Sánchez Robayna, aprofundeix en el vincle dels dos personatges, com van entrar en contacte i com van començar a col·laborar, i ho fa mitjançant l’intercanvi d’escrits que li serveixen per corroborar els fets històrics. L’obra, que vol trencar l’històric distanciament entre els artistes, estudia els documents, els contextualitza amb la cultura catalana de l’època —amb personatges com Miró Joan Prats o Foix— i es fixa especialment en el grup artístic Dau al Set. També hi ha una edició crítica de les cartes i una catalogació de les col·laboracions amb llibres d’artista, poemes dedicats de Brossa a Tàpies, edicions conjuntes o cobertes.

Joan Brossa (Barcelona, ​​1919-1998) i Antoni Tàpies (Barcelona, ​​1923-2012) es van conèixer el 1946 a la inauguració d’una exposició al Centre Excursionista Els Blaus de Sarrià que reunia, de la mà de J.V. Foix, obres dels pintors Joan Ponç, August Puig, Pere Tort i de l’escultor Francesc Boadella. Ha estat considerada com la primera d’abstracció artística a la península de caràcter antiacadèmic i va resultar històrica, ja que és vista com un dels antecedents de Dau al Set. A la fi dels quaranta, en plena postguerra espanyola, van fundar aquest grup artístic, al costat dels artistes Joan Ponç, Modest Cuixart i Joan-Josep Tharrats i del filòsof Arnau Puig, iniciant així un dels episodis fonamentals de les avantguardes. Des d’aleshores va néixer una gran amistat i també admiració mútua entre el poeta i el pintor. També va brotar una prolífica complicitat creativa que es perllongaria durant més de quatre dècades i que donaria lloc a multitud de projectes ensems.

Després d’haver conegut l’existència de la correspondència, el 2001, Guerrero es va posar a treballar amb les cartes i va detectar que el nombre més gran d’intercanvis es va produir entre 1950 i 1951, bon punt Tàpies es va establir a París. El desembre del 1950, després d’haver inaugurat la seva primera exposició individual a les Galeries Laietanes de Barcelona, Tàpies marxava a París, becat pel Cercle Maillol de l’Institut Francès. El 15 de desembre de 1950 escrivia al seu amic Joan Brossa per explicar-li les seves primeres experiències a la ciutat i comentar-li com era d’important per a ell la seva confiança. És la primera de les notes que constitueixen l’epistolari entre els dos creadors format per 32 documents que van del 1950 al 1991. Són testimonis científics que estan redactats en la situació d’aïllament que es vivia a Espanya sota l’opressió franquista. Aquestes són les seves paraules ben explícites: «No vull passar més dies sense escriure’t. No creguis que París, malgrat l’enlluernament que produeix els primers dies, és suficient per fer-me oblidar als amics com tu. Tot el contrari».

Gràcies a aquests missatges podem saber de les coneixences que Tàpies va fer a França, dels seus intents per saber què estava passant des d’un punt de vista creatiu, a més de poder entendre de primera mà la descoberta de figures com Pablo Picasso. Sobre aquest últim, el pintor comunicaria a Brossa que: «A Picasso vaig anar a veure’l aprofitant que va estar a París amb motiu d’un homenatge que li vàrem fer per haver guanyat el premi de la Pau. Mai hauria cregut que podria estar tot un dematí parlant amb el gran “maestro”. Ara ja puc morir tranquil!». En aquests mesos d’estada a París, i en aquests encreuaments entre Brossa i Tàpies, queda ben palès com es reforça la seva amistat, alhora que es van distanciant del projecte de la revista Dau al Set. La carta enviada pel poeta al pintor el 28 de maig de 1951 és una de les més apassionades dels seus intercanvis: “Tinc moltes ganes de veure’t Tàpies. Sí, tinc moltes ganes de veure’t. Ara tots dos tenim la força inicial encarada en la mateixa idea, tots dos portem a l’ànima el mateix espectacle, tenim part als mateixos moviments, tenim la mateixa actitud d’existir, muntem el mateix cavall. És formidable, oi?

D’aquí que aquest epistolari ens ofereixi una nova imatge de Tàpies i Brossa perquè estan concentrades especialment als anys cinquanta, un període molt destacable per a l’art català. En aquell moment té un gran protagonisme l’afinitat d’ambdós amb el poeta brasiler João Cabral de Melo. En unes cartes, aquest els recomana treballar en una altra direcció diferent de la del neosurrealisme de Dau al Set per trobar noves vies expressives. Tot aquest procés està explicat per ells mateixos i són testimoniatges fonamentals en els que narren els seus progressos creatius i com els vivien. Poc després, cap a finals dels cinquanta, Tàpies desenvoluparia un llenguatge expressiu, informal i matèric, arribant a ser considerat, amb el temps, com el gran artista català de la segona meitat de segle XX. Brossa, d’altra banda, fou dels autors més prolífics i innovadors de la poesia en llengua catalana, amb una obra literària i plàstica radical.

Postal de Tàpies a Brossa, París, desembre de 1950. Cortesia de Galàxia Gutenberg
Postal de Tàpies a Brossa, París, desembre de 1950. Cortesia de Galàxia Gutenberg

L’estreta col·laboració entre Brossa i Tàpies

Però Tàpies i Brossa van coincidir, sobretot, en el seu compromís amb l’avantguarda i amb el catalanisme, que van materialitzar en la defensa de la llengua i la cultura catalanes. Van col·laborar en moltes ocasions, destacant els nombrosos llibres de bibliòfil que entre el 1949 i 1988 van fer braç a braç. Mentre Brossa posava l’accent en la dimensió verbal i conceptual de l’obra, Tàpies s’enfocava cap a la dimensió material, cap a l’expressivitat dels elements plàstics i defugia la narrativitat de la imatge. Setze són els treballs conjunts, sense oblidar que el pintor, a més, il·lustrà les cobertes de molts llibres de Brossa. La primera formalització és Tres aiguaforts (1949) i a partir d’aquí llur empremta creativa va deixar produccions estel·lars en volums indispensables com El pa a la barca (1963), Novel·la (1965) o Frègoli (1969). Entre les cartes més interessants destaca la posta de Brossa a Tàpies per elaborar l’esmentat llibre, on li indica com veu el projecte. Brossa plantejava pautes de col·laboració i Tàpies les complementava. Segueixen Derrière le miroir (1969), Nocturn matinal (1970) o  Poems from the catalan (1973) on els dos col·laboradors s’identifiquen en traçar un eloqüent cant a Catalunya. En altres comparteixen les mateixes inquietuds com ara Als mestres de Catalunya (1974), Oda a Lluís Maria Xirinacs (1976), U no és ningú (1979), Sextina en el Museu de Joguets de Figueres (1985), El Rei de la Màgia (1986) o Carrer de Wagner (1988), ja que amb el pintor, Brossa havia compartit moltes vetllades d’audicions wagnerianes: el llibre és un doble homenatge, a Wagner i al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, temple del wagnerianisme des de mitjan segle XIX En tots ells, el poeta tenia una imaginació extraordinària que tenyia de màgia troballes imprevistes mentre la plàstica de Tàpies aconseguia generar un trànsit entre la imatge literària i la imatge visual.

Postal d’Antoni Tàpies a Brossa, signada juntament amb Jacas, segellada a Nova York el 20 de març de 1962. Cortesia de Galàxia Gutenberg
Postal d’Antoni Tàpies a Brossa, signada juntament amb Jacas, segellada a Nova York el 20 de març de 1962. Cortesia de Galàxia Gutenberg

La reciprocitat epistolar demostra que el seu tracte va ser molt viu al llarg dels anys cinquanta i seixanta, i és partir dels setanta quan es produeix un cert allunyament entre ells. Segons Manel Guerrero, aquest fet ve donat perquè vivien molt a prop i es veien sovint, però també coincideix tot just quan Brossa deixa de ser únicament poeta i es dedica a fer poesia visual —amb repercussions expositives— i entre de ple en el terreny del seu amic. Igualment, Tàpies va acabar consentint una mercantilització del seu art dins l’engranatge del sistema, mentre que Brossa, amb un llenguatge de revolta, era més reticent al mercat de l’art, encara que finalment, va entrar també en la comercialització. De fet, l’última missiva és un telegrama enviat per Tàpies i la seva dona Teresa a Brossa quan aquest va inaugurar el 1991 una exposició al Museu Reina Sofía: “Sentim no poder venir, però pensem sempre en tu. Desitgem gran èxit. Stop. Cordial afecte”. En aquests moments, Brossa també és artista. Tàpies el felicita, però el llaç d’amistat s’afluixa.

A la roda de premsa, Vicenç Altaió, president de la Fundació Brossa, va afirmar: “És més que un llibre de correspondència, Brossa era un artista del món de l’escriptura que treballa en el sistema artístic i Tàpies un artista que exercita en el sistema literari”. Dues personalitats ben presents avui que se’ns fan més properes gràcies a aquestes biografies paral·leles que es teixeixen en aquest magnífic llibre. Un regal per a l’Any Tàpies!

Conxita Oliver
Llicenciada en Història de l’art per la UB. Membre de l’Associació Internacional de Crítics d’Art (AICA) i de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA), de la qual formà part de la Junta Directiva entre els anys 1987 i 1995. Premi GAC 2022 a la Crítica d’Art (Galeries d’Art de Catalunya). Ha desenvolupat la crítica d’art a: revista Batik (1980-1982) -on fou cap de redacció-; revista Arte Omega (1992-1996); diari Avui, suplement Cultura (1982-1997) i a les emissores radiofòniques Catalunya Cultura (1999–2002) i Ona Catalana (2000–2004). Col·labora actualment en mitjans especialitzats (Bonart i El Temps de les Arts). Ha publicat el llibre “Discurs crític. 25 anys d’escrits” (novembre 2009), Ed. Mediterrània. Ha estat conservadora del Fons d’Art de la Generalitat de Catalunya (1987-2002); membre de la Junta de Qualificació, Valoració i Exportació de Bens del Patrimoni Històric i Artístic de Catalunya (1993-1996); responsable de la Xarxa Pública de Centres i Espais d’Arts Visuals de Catalunya del Departament de Cultura (2012- 2016); Directora de l’Arts Santa Mònica (2012-2014) i Coordinadora del Pla Integral de les Arts Visuals de Catalunya (2014-2021). Ha comissariat una cinquantena d’exposicions i ha coordinat més d’un centenar de mostres. És autora de llibres i monografies sobre temes d’art contemporani. Forma part de jurats de premis d’art, assessora programacions i col·leccions i ha catalogat diferents col·leccions públiques i privades.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close