L’art del nostre temps en general -i el d’aquest segle XXI particularment- es caracteritza, entre moltes altres coses, per l’heterogeneïtat i la dispersió, per la fragmentació, per les possibilitats il·limitades, per la multiplicitat de camins i d’opcions que l’individu-artista té davant seu i, per tant, per la confusió i la desorientació que tot això provoca. Però enmig d’aquest batibull general també hi ha artistes que es distingeixen per les seves fidelitats i els seus límits o, més ben dit, per l’acceptació voluntària d’uns límits determinats. Artur Aguilar (Barcelona, 1946) és un d’aquests artistes fidels als seus principis, conscient dels límits que s’autoimposa i que accepta amb humilitat, constància, dedicació i persistència.
Artur Aguilar. Rectes i corbes. Període 1990-2010.
Fundació Valvi. Girona.
Fins el 9 de novembre.
Actualment es pot veure a les sales de la Fundació Valvi de Girona una selecció de les seves obres que abraça dues dècades, la darrera del segle passat i la primera d’aquest segle. La mostra ens permet fer un repàs de les característiques i les particularitats de la seva obra. La seva és una activitat creativa que utilitza el llenguatge de la geometria com a punt de partida però que es mou entre l’ordre i el desordre, entre la construcció i la desconstrucció, entre la perfecció i la imperfecció, entre l’estructura d’aparent rigidesa i la distorsió subtil i delicada. I que utilitza el color per sensibilitzar les xarxes i les estructures geomètriques.
La geometria és una de les ciències més antigues. Els seus orígens estan relacionats amb coneixements pràctics i amb la solució de problemes concrets relatius a les mides. Ha estat, des de sempre, una forma de coneixement de la terra, del nostre entorn físic i geogràfic, de la mesura de totes les coses. Però també forma part de la nostra percepció quotidiana, de la nostra visió de l’entorn més immediat, dels nostres conceptes de bellesa, ordenació, harmonia.
Qui no s’ha sentit mai atret i admirat en veure les imatges dels camps treballats i conreats des d’un punt de vista molt alt o des d’un avió? Qui no s’ha sentit embadalit en resseguir amb la mirada els crestalls d’un camp llaurat, en veure la immensitat d’una vinya amb els ceps arrenglerats o un jardí amb les flors ordenades segons diferents disposicions? Qui no ha gaudit de l’ordre i de les perspectives que ofereixen els diversos punts de vista quan mirem tots aquests indrets horitzontalment, perpendicularment, paral·lelament, diagonalment?
Repassant l’exposició ens adonem immediatament del compromís de l’artista amb uns plantejaments de partida decidits a priori: abstracció, geometria, color. Però els seus treballs es reconeixen pel conreu de la geometria en relació amb la delicadesa i la sensibilitat, sense renunciar a les subtils vibracions del color.
En els espais pictòrics d’Aguilar descobrim sempre alguna línia que remou l’ordre preestablert, alguna distorsió o dislocació, un moviment lleu, a vegades imperceptible a primer cop d’ull, un canvi de color.
Pilar Parcerisas, en el text del catàleg, diu que Artur Aguilar és “capaç de desmaterialitzar l’espai pictòric i desconstruir els elements bàsics de la pintura”. Els que hem seguit l’evolució de la seva obra en podem donar fe d’aquesta desmaterialització i d’aquesta desconstrucció. Els reixats, les xarxes i les estructures lineals que en el principi definien i acotaven tot l’espai pictòric s’han anat modificant, distorsionant, dividint i relativitzant amb el pas del temps per mitjà d’intromissions, superposicions, juxtaposicions, moviments, transgressions dels formats, aparicions d’altres rectes i corbes, intervencions de la secció àuria i del nombre d’or i… per la irrupció del color. Sí, també per la intervenció del color perquè els d’Aguilar no són colors completament plans ni uniformes sinó que, cada cop més, són matisats i variables, transparents o semiopacs, canviants i diversos, encara que aquests matisos i variacions, molt sovint, siguin subtils o delicats, a vegades, fins i tot imperceptibles a cop d’ull.
Veieu sinó els díptics Arcs blau cel (2004) i Arcs blau nit (2005) amb les seves referències als colors dels celatges blavosos. O les esplèndides aquarel·les d’Arcs blancs i grocs (2010) amb les seves suggeridores transparències. O la delicadesa i aparent senzillesa de les Corbes blaves i les Corbes vermelles (1996)
Un dels seus darrers treballs és Seven numbers from the Arcs 64H (2017), inclòs també a l’exposició. Es tracta d’una caixa-llibre que conté 8 tríptics plegables que presenten imatges que tenen el seu origen en la divisió d’un segment en dues parts desiguals segons la secció àuria. Són xarxes que a partir d’espais quadriculats deriven en una sèrie de formes caracteritzades per les rectes i les corbes que donen entrada a tot d’altres formes derivades o consecutives que ens fan pensar en altres menes d’ordenacions formals. Aquesta sèrie de treballs són, alhora, un homenatge als nombres i la successió del matemàtic de l’edat mitjana Leonardo de Pisa, més conegut com Fibonacci.
Per tot això, l’obra d’Artur Aguilar, més enllà del neoplasticisme, de l’abstracció geomètrica, del minimalisme, de l’art analític, de l’art concret, més enllà (i de tornada) dels postmodernismes, ens fa retrobar amb les mides de la terra, amb els ritmes ocults de la natura, amb el misteriós ordre de les coses. Perquè utilitza la geometria (sensible) per anar més enllà, perquè va d’allò més concret i estable a la recerca d’una (certa) indeterminació, perquè viatja de la geometria a l’intangible.
