Del mes de juny fins al novembre, el museu municipal d’Art Hyacinthe Rigaud de Perpinyà exposa les pintures d’en Georges-Daniel de Monfreid. La institució ha triat de presentar les obres de l’artista sota el prisma de la relació amb el seu amic, el molt més famós Paul Gauguin, amb com a títol: “Sous le soleil de Gauguin”. Apropant del centenar de la seua mort, pretenem portar una altra mirada sobre en Monfreid, acostant-nos de la seua obra que no se sol limitar a la pintura, però a una ideologia artística que es mereixeria més reconeixement. Ens permetrem, també, entre aquestes línies, de proposar un anacronisme, un salt generacional, que voldrà presentar a traves l’artista un territori en mal d’estima.
A més de Gauguin, el cognom de Monfreid se conjuga a uns quants altres: Violet, Bausil, Maillol, Terrus… tots artistes nord-catalans implicats en un moviment artístic que ha pintat un retrat nou i avantguardista a les terres septentrionals. Les obres d’en George-Daniel, exposades al Museu d’Art Modern de Ceret i al Museu d’Art Rigaud de Perpinyà, deixen endevinar que darrera els paisatges buits de presència humana, s’amaga la voluntat d’uns artistes que, a la cruïlla entre el segle XIX i XX, van deixar les acadèmies parisenques per anar a buscar la llum de les comarques nord-catalanes.
La vida d’en Monfreid comença amb unes quantes interrogacions, o més aviat tabús. La seua mare, Marguerite Barrière, del poble de la Franquia, al nord de Leucata, acompanya la primera estació balneària que acull uns quants turistes benestants. Allà, Marguerite hauria fet la coneixença d’un tal Carles de Monfreid, de Nova York. Aquest Carles s’hauria mort al mar el 1859 pocs anys després de la naixença d’en Georges, segons una nota del cònsol dels Estats-Units a París -obtinguda 20 després-. Això per la història oficial. La història oficiosa deixa buits, omplerts parcialment per uns noms que graviten a l’entorn de la falda materna, com aquest François Jacoby, de Tolosa, ja casat amb Marguerite als anys 1850, o del joier americà Gideon Reed, que ajuda a compra el palauet del Conflent. Nogensmenys, als 7 anys, la seua mare Marguerite adquireix el castell de Sant Climent, a prop de Cornella de Conflent. Entre el Mediterrani del golf del Lleó i les valls del Tet, l’artista navega, camina i pedala al si d’un paisatge que s’acapara. Allà, també, hi passa la seua joventut, banyat en la llum conflentina, abans d’integrar als 20 anys l’Acadèmia Julia a París i el 1878 el taller Colarossi. Exposa a partir del 1889 al Cafè Volpini, en primer, on hi fa la coneixença d’en Gauguin, pel qual ven les teles durant els seus viatges a Tahiti, guarda les seues obres i l’acull al seu taller parisenc. Finalment, el 1901, s’instal·la a la vila Sant Climent, al Conflent, i al 1903, perd el seu amic, mort a Tahiti. A partir d’aquí comença el nostre article, amb una mirada autocentrada assumida.
Si és a París que Monfreid fa la coneixença d’en Gauguin, el 1889, és allà que se forja també una xarxa de joves artistes nord-catalans. Aquests se troben en els tallers i cafès de la capital de la Belle-Epoque. Als tallers d’en Terrus, originari d’Elna, encontra els germans Bausil, de Castres i Carcassona, però també Maillol, de Banyuls, Codet, de Perpinyà, o encara Violet, de Tuir. Car fins al nivell artístic i cultural s’il·lustra perfectament la noció política i administrativa del centralisme. Les comarques del nord, sota dominació francesa a partir del 1659, comencen només a desenclavar-se de la seua posició de frontera defensiva una dècade abans de la Revolució francesa. Amb la victòria dels jacobins, el nou estat republicà s’estructura al voltant del seu giro central. Perquè si se clama la igualtat, aquesta s’ha d’operar des de París i del poder central, per garantir la equitat i destorbar les possibles voluntats de secessions. Els centres de formació se troben a París. Els centres culturals són parisencs. Els intel·lectuals també, de naixença o d’adopció. Les terres catalanes del nord de la frontera, que miren el sud torn a torn resplendir industrialment o enfangar-se en les successives Carlinades; queden sent amb la majoria dels meridionals de l’estat una Provincia romana: és a dir una terra de vençuts. Sotmesos a la mirada que els condicionen com a rates de camps, els provincials sublimen els noms que se van exiliar del seu país per anar a construir una cultura francesa pensada des de París, i que se pensa per gent de París. Així, Rigaud veu el seu retrat tallat per Farraill el 1889 pel compte de la municipalitat de Perpinyà. Oliva el d’Aragó per la d’Estagell. Nord-catalans que han reexit a París, entallant nord-catalans que han reeixit a París…
Es només el 1883 que es constitueix la Societat de les Belles Arts de Perpinyà. Aquesta desitja, per la institucionalització de la seua estructura i dels seus membres, crear i incentivar la creació nord-catalana; llavors designada com a Rossellonesa. Convidat a participar-hi, en Montfreid no contesta ni envia cap obra, fent una botifarra a les institucions, a les acadèmies, als tallers de formació. Una colla salvatge es constitueix al voltant de Perpinyà, feta d’electrons lliures al tombant del segle XX, d’aquest expatriats que s’havien trobats a la capital. Una escola rossellonesa, noten els crítics; amb un nom que desitja anomenar un territori anònim. Rosselló: així són rossellonesos els seus artistes dels Aspres, del Conflent, de la Cerdanya. Però també els seus paisatges del Vallespir, i les influències de la Marenda.
A partir del 1901, amb el retorn dels expatriats parisencs a les comarques septentrionals, aquesta escola pren forma, influenciada per la necessitat d’un art mediterrani i d’un peu implantat en un territori amb personalitat pròpia. Al sud, el catalanisme renaixentista dona esperances a un moviment artístic, que articula i materialitza una ideologia política. Impermeable a les gestacions socials i polítiques, en Monfreid atrau nogensmenys, al voltant de Sant Climent, una llar artística, un caliu intel·lectual, com ho fa, al mateix moment, en Violet amb el taller Sant Martí a Prada “quadre d’or del catalanisme” segon Josep-Sebastià Pons. Si Violet últim reivindica la seua catalanitat i el seu catalanisme, en Monfreid es fa més discret.
Malgrat tot, els diferents Salons dels Artistes Rossellonesos, presentats a la sala Aragó de Perpinyà el 1901, 1903, 1905, 1907 i 1912, trastornen la perifèria nord-catalana. La reivindicació d’una modernitat catalana, lluny de l’academisme i refusant-la, aconsegueix a presentar una nova postura a l’art català. El 1905, una exposició a la Sala Parés de Barcelona integra el grup a un públic desconegut, malgrat la reticència de Monfreid i altres a l’hora de travessar la frontera d’un altre món. Emocionat més aviat per les sensibilitats romàntiques i nacionalistes que no pas artístiques, l’acull fet als modernistes del nord és un cert èxit, a més de l’èxit que encontra en Maillol amb la presentació de la seua estàtua Femme accroupie a París. En un moviment de contrapàs, la Catalunya Nord reivindica el seu talent i la seua sensibilitat. Entre les dècades del 1890 i del 1910, els tallers dels pintors acullen compositors, pintors i escriptors, de Matisse a Hugué, passant per Sunyer, i més tard Picasso o Braque, que trien poc a poc el Vallespir amb el municipi de Ceret, Cotlliure i Perpinyà per instal·lar-se a l’estiu. Aquesta embranzida perdurà al llarg de la primera meitat del segle XX.
En Monfreid il·lustra, impulsa i acompanya un moviment de valoració d’aquest espai nord català, doblament perifèric: pel sud de la frontera, i pel centre de l’estat. Fins i tot, la representació d’aquest territori que deixa actua com una pintura mística. Sebastià-Pons, que somniava d’un museu d’art català a Perpinyà, el justifica per l’exposició de les pintures d’en Monfreid i d’en Bausil: “la palpitació de les pinzellades hi fixarien la lluminositat de la terra” escriu el 1920. Alguns presenten les seues obres com a paisatges. Es tracten més aviat de retrats d’un territori. Un territori que ha aconseguit a valorar-se, a representar-se per projectar-se cap a l’exterior i a atreure aquest exterior. Una revenja de perifèria, però també la d’una generació aculada i revoltada.
