De Stieg Larsson i Millennium a Fata Morgana
L’any 2004 es va publicar el primer volum de la nissaga “Millennium” del periodista i escriptor suec Stieg Larsson, titulat Els homes que no estimaven les dones, que va aconseguir un gran èxit de vendes, encara que el seu autor no va poder gaudir-ne, ja que va morir abans que s’edités. Les portades del llibres les va realitzar Gino Rubert per encàrrec de l’Editorial Destino, sent la protagonista de la portada l’actriu argentina Tamara Viloslada, o el que és el mateix, Lisbeth Salander, la veritable protagonista de les novel·les.
Possiblement el fet de prendre part en aquests llibres li va representar una gran popularitat, però la seva trajectòria com a artista feia temps que era ben coneguda i valorada, ja que des de principis dels 90 venia exposant de manera regular el seu treball en diferents galeries, principalment a la galeria Senda, espai on sol mostrant les seves obres des de l’any 1995, moment que vaig poder conèixer personalment les seves pintures i collages.
Gino Rubert. Fata Morgana
Comissaria: Gisela Chillida
Centre d’Art Tecla Sala
L’Hospitalet de Llobregat
Fins al 26 de maig 2023
Ara, al Centre Cultural Tecla Sala, presenta una retrospectiva comissariada per Gisela Chillida, titulada Fatamorgana, tot just després de l’exhibició del gran retaule Vanity Fair (un altar sense heroi) al MNAC, on representava un gran número de personatges actuals i/o antics dins d’un entorn medieval -recorda un retaule gòtic-, on apareixen personatges del món cultural, com col·leccionistes, artistes, galeristes i altres figures del seu àmbit personal.
Vanity Fair procedeix de la novel·la del mateix nom atribuïda a l’escriptor realista anglès, nascut a Calcuta, William Makepeace, contemporani de Charles Dickens, que presentava una societat britànica plena d’hipocresia i cobdícia. Segons Gino Rubert el motiu d’aquesta obra és la de “retratar el món de la pintura a Catalunya del 2021, prenent com a criteris els que podríem denominar com a “objectius”, com els de la crítica d’art, les institucions i el mercat”. En total apareixen uns 180 personatges, la majoria provinents de les xarxes socials com internet, disposats de manera aleatòria en el quadre.
Respecte del títol de l’exposició Fata Morgana, fa referència al món de les llegendes artúriques, ja que la fada Morgana era la germanastra del rei Artur, considerada una fada canviant. L’efecte “Morgana” consisteix en un miratge o il·lusió òptica degut a la inversió de la temperatura, tal com podem comprovar quan veiem un objecte, posem per cas un vaixell dins de la línia de l’horitzó, i que dona la sensació que estigui surant per sobre de la superfície. Aquest efecte sol aparèixer pel matí, principalment si la nit ha estat freda.
Gino Rubert. Un artista inclassificable
Gino Rubert va néixer a Ciutat de Mèxic el 1969, però treballa i viu a Catalunya, compartint estades entre Barcelona, Berlín, Cuernavaca i Sant Martí d’Empúries. És fill del filòsof Xavier Rubert de Ventós i de l’escriptora mexicana Magda Català. Als 17 anys va estudiar a la Parsons School of Design de Nova York i posteriorment Belles Arts a la Universitat de Barcelona. Com a docent ha realitzat cursos i seminaris a diferents universitats i escoles d’art i disseny, tant a Barcelona com a Sud-Amèrica. Ha obtingut diversos premis, entre ells el Premi de Pintura Jove de la Sala Parés i el de Videocreació Llatinoamericana. Ha estat becat per l’Academia Española i per l’Academia de Bellas Artes de San Fernando, entre altres. La seva primera exposició va tenir lloc a la desapareguda galeria Tartessos de Barcelona l’any 1991. La seva obra s’ha pogut veure en diferents ciutats estrangeres, com Nova York, Berlin, Zuric, Frankfurt, Tòquio i Bogotà. L’any 2011 va publicar la seva primera novel·la, Apio. Notes canines, que va obtenir el Premi Nou de Talent FNAC de Literatura, i el 2019 el llibre Sí, quiero, editat per Lunwerg, on s’inclou un conte d’ Apio. Notes canines.
L’artista es mou dins de diferents apartats creatius com són la pintura, l’escultura, el dibuix, la il·lustració, la instal·lació i el vídeo. La seva obra està considerada inclassificable i extravagant, ja que fusiona el surrealisme i el realisme màgic amb imatges històriques i actuals, on la fotografia, principalment el retrat, és fonamental en les seves composicions pictòriques i collages, on també sorgeixen petits objectes i elements naturals com el cabell. Ell mateix defensa que se sent còmode amb el postimpressionisme, com per exemple Gauguin, Toulouse-Lautrec o Rousseau, però a la vegada li interessen pintors antics com Fra Angelico i Vermeer o actuals com Baselitz i Katz.
La seva obra destil·la humor i ironia, on l’erotisme té un paper preponderant, tal com es pot comprovar a Fata Morgana, però és un erotisme que no agredeix l’espectador, sinó que el mostra d’una manera que es podria considerar agradable i seductora, ja que el que li interessa principalment és la relació de la parella des d’una òptica sentimental i emocional.
La primera vegada que vaig veure la seva obra va ser a la galeria Brok de Barcelona l’any 1992, o sigui ja fa trenta anys. Era un moment on les seves pintures eren plenament expressionistes, molt diferents del que està fent actualment. No va ser fins tres anys després a les galeries Trece de la localitat empordanesa de Ventalló i Senda, que ja mostrava obres que les podríem identificar com les que treballa actualment. Precisament Conxita Oliver a l’Avui comentava que eren imatges pertorbadores, sobretot per “la incomoditat que és fer dialogar en un mateix territori la imatge fotogràfica i la imatge pictòrica estranyament juxtaposades per una volguda manca de sincronia temporal”.
Fata Morgana. Una exposició intrigant i plena de il·lusionisme
L’exposició Fata Morgana consta d’un centenar d’obres, algunes d’elles inèdites. Es tracta de la primera mostra retrospectiva ja que abasta diferents períodes creatius, com per exemple La capsa (2000), una tela de grans dimensions que es va exhibir a la Senda l’any 2000, que al costat de la resta de peces que veiem a la Tecla Sala és la més diferent de totes, però que serveix per adonar-se de la seva versatilitat creativa, ja que la capsa de fusta és un gran contenidor tancat, però que deixa unes obertures que serveixen per endevinar el que hi ha al seu interior. D’aquesta obra Juan Bufill a La Vanguardia destacava que es tractava d’una casa convertida en una “gàbia construïda amb les fustes arrencades del terra de la llar, on un home és set vegades presoner”.
Per a Gino Rubert la pintura figurativa li serveix per a “produir imatges senzilles, obertes a lectures diferents”. I té raó, ja que cadascuna de les obres que s’exposen tenen múltiples significats, on la presència de la dona és ben evident, així com també la del propi artista, ja que hi apareix sovint representat en diferents situacions i postures, a vegades com a simple observador del que està succeint al seu entorn, o bé com un nen gran que necessita l’estimació i l’aixopluc de la dona que tant pot fer de mare com de companya sentimental. Es manifesta a At dawn on se’l veu com si estigués assegut, però sense la cadira, ja que només s’intueix, mentre recolza el seu cap damunt del pit d’una jove. Tots dos estan mirant l’espectador, l’home sembla trist i preocupat i per això vol la companyia de la dona. En una altra obra, Los amantes (2022), hi ha dues persones que estan observant precisament la mateixa escena, o el que és el mateix, és un quadre dins d’un altre quadre. A Thesis (2010) es produeix una circumstància similar, però amb la diferència de que ell està estirat al llit i ella s’aixeca la faldilla perquè pugui recolzar-se millor damunt de les seves cames, i a El chico de la moto, en lloc de la cadira o el llit, el seient és una moto.
Hi ha una sèrie de peces de gran dimensions a mode de mural, cas del díptic El bautizo. Al mig d’un habitacle a l’aire lliure hi ha una petita piscina rodona on es banyen tres personatges i al seu entorn hi ha un gos que vol pujar a un tobogan i un altre que està gronxant una noia; una mare està donant el pit a un nadó i dues noies xerren assegudes en un banc. Tota l’escena la contempla un fotògraf -el mateix artista- que està recolzat a la paret de l’entrada. Veritablement es tracta d’una escena plenament surrealista.
Totes les obres de Rubert semblen un gran decorat teatral amb personatges estranys però a la vegada humans, que podrien ser qualsevol de nosaltres, encara que ell mateix és un dels protagonistes, com a La lección de anatomia, present al Museu de l‘Empordà el 2008 i que donava nom a l’exposició. Fa referència al quadre de Rembrandt on s’hi veuen els estudiants escoltant les observacions de la professora, mentre davant d’ella hi ha dos cossos femenins estirats en una llitera que, més què humans, semblen maniquins, ja que tenen les extremitats articulades. Es produeix la circumstància de que tots els estudiants tenen la mateixa cara: la de Gino Rubert.
S’exposen una sèrie de dibuixos de marcat contingut eròtic, on la nuesa de la dona és ben evident i en canvi l’home és l’actor secundari, com per exemple succeeix a Cabeza en vagina, on es veu un home que posa el cap dins de la vagina de la dona, o també podria ser que la dona estès parint l’home. Un home que va ben vestit, tal com ocorre a De la Bruyère, on l’home surt de la vagina. A Embarazada, la dona porta dins seu el fetus que, en aquest cas, també és un home gran. A la sèrie A little Love story mostra una dona nua que fa de titellaire, jugant amb homes i dones articulats perquè es puguin moure segons les directrius de la pròpia titellaire.
Es dona la circumstància que els quadres-collage dialoguen amb els seus dibuixos i cançons, així com algunes de les pintures que inclouen so i llum. Com senyala la comissaria Gisela Chillida -que ha comptat amb la col·laboració de l’artista Roc Parés-, l’exposició és una “tragicomèdia romàntica protagonitzada també per fades -com la Morgana- canviants, mariners incauts i il·lusions. Algunes d’òptiques i d’altres de truncades, on el glamur, la sensualitat i l’humor aparent conviuen amb la més profunda malenconia”.
