El museu de l’Art de la Pell de Vic acull Goula. Projecte d’art, joc i memòria, de Montsita Rierola i Jordi Lafon. L’exposició recull més de deu anys d’investigació entorn de la fàbrica de joguets Goula, tancada l’any 1996.
Goula. Projecte d’art, joc i memòria
De Montsita Rierola i Jordi Lafon
A cura d’Anna Palomo
Museu de l’Art de la Pell de Vic
Fins al 25 d’abril de 2021
La fusta és viva i difícil de treballar i, per tal d’aconseguir un producte de qualitat, demana un procés de tractament lent i laboriós. En els anys de màxima producció, a l’entrada de la fàbrica de joguines Goula s’hi acumulaven piles de fustes que es deixaven en coberts perquè s’assequessin. L’empresa havia de preveure amb anys d’antelació que tingués prou material per respondre a les comandes que li podien arribar en qualsevol moment.
Però l’any 1996 les comandes van deixar d’arribar. No se saben els motius exactes del tancament de la fàbrica. Potser va ser la crisi econòmica, fruit del període post-olímpic, o la competència contra la indústria de joguines de plàstic que van provocar que l’empresa fos absorbida per Jumbo-Disset Group i que la fàbrica de Vic acabés tancant. A dins van quedar-hi una important quantitat d’estoc.
Les casualitats van provocar que una part important de tot aquest estoc acabés en mans de Montsita Rierola i Jordi Lafon. La parella, conscient de la rellevància del material que tenien a les mans, va començar a desenvolupar una sèrie de treballs que més de deus anys després han desembocat en Goula, Projecte d’art, joc i memòria. L’exposició juga amb peces originals de la fàbrica per desplegar un seguit d’obres que reflexionen sobre el joc, la societat, la memòria, l’economia o l’art.
L’exposició s’ha estructurat clarament entre el treball artístic proposat per Lafon i Rierola i el recull documental de la història de la fàbrica Goula. Dins del recull documental hi trobem videoentrevistes a alguns dels treballadors de la fàbrica, així com peces i catàlegs originals de la marca com, per exemple, els vikings, que van gaudir de molta popularitat als països nòrdics i, paradoxalment, van provocar que molts catalans acabessin comprant com a souvenir escandinau una peça manufacturada a Vic.
La poesia visual es dibuixa clarament en moltes de les peces que podem veure a l’exposició. Les creacions de la mostra estan marcades per una clara intenció de no superar tres nivells de significat. A Accidents, per exemple,la parella presenta de forma ordenada un seguit de cotxes de fusta amb alguna tara: un defecte de fabricació. La peça remet als morts a la carretera i també ens confronta amb el distanciament fred de la mentalitat dels estadistes, que sols busca minimitzar estadísticament el nombre d’accidents, sense entrar en les tragèdies humanes que hi ha al darrera. En aquest cas però, Lafon i Rierola salven les peces defectuoses i els confereixen un protagonisme que no haurien tingut si la fàbrica hagués continuat perquè, segurament, haurien servit com a llenya per avivar el foc.
L’exposició també aborda el fet que les joguines són de les primeres formes de representació de la societat que ens configuren com a persones. A partir d’elles, aprenem alguns dels codis de conducta a través dels quals s’estructura el nostre entorn. Tot i així, aquestes formes són canviants i en alguns casos esdevenen obsoletes, com podem veure a Gènere, en què els artistes utilitzen ninots d’home de color blau i de dona de color rosa per escriure la paraula gènere. Amb aquest gest, Lafon i Rierola evidencien l’obsolescència d’algunes representacions i mostren que els límits, que en un passat donàvem per vàlids, actualment s’estan posant en qüestió. Un altre element d’interès de la peça rau en com, a través del joc simbòlic, la parella ha convertit la joguina en una eina de pensament crític a l’abast de qualsevol.
A 2020_365 dies, els artistes han distribuït en forma de calendari 365 hèlixs d’helicòpter de color vermell, aprofitant que justament el 2020 tenia la mateixa quantitat de dies. La imatge que es genera evoca creus de color vermell col·locades sobre la paret i cosa que ens remet de forma clara a la crisi sanitària actual. A més, les hèlixs estant fixades de manera que, en bufar-les girin, però la paradoxa és que, a causa de les mascaretes, no podem fer l’acció.
Malgrat que la major part de les obres que trobem a Goula, Projecte d’art, joc i memòria estan firmades per Lafon-Rierola, la parella també ha obert el procés de creació a d’altres amics: artistes visuals, dissenyadors, escriptors, joiers o escultors. Petits enginys, de Lucia Royo, és un d’aquests casos. Aquesta obra, d’estètica “calderiana”, és la suma d’un seguit de peces de petit format en què l’artista i enginyera manipula alguns dels joguets de Goula, tot incorporant-hi engranatges de filferro que en permeten el moviment.
El joc també és molt present a De la lletra a la paraula, en què els artistes proposen a 13 dones la creació d’un text a mode d’Scrabble. A partir d’una quantitat limitada de lletres de l’abecedari i de 10 guions que poden servir com a comodí se’ls proposa que elaborin el text. Els tretze textos mostren com cadascuna de les dones ha afrontat l’exercici, ja sigui cenyint-se explícitament a l’anunciat o buscant maneres de subvertir la demanda. De la lletra a la paraula és un exercici de pensament lateral, on l’enginy apareix com una eina per superar les limitacions imposades.
El component de creació comunitària també és molt present a Fes-te el lleó! Sota aquest eslògan, l’acció va consistir a repartir una sèrie de lleons a diferents participants amb la intenció que hi fessin, lliurement, alguna intervenció. La peça recull el resultat d’aquestes intervencions: al voltant de tres cents de lleons pintats, reproduïts amb materials diversos, que incorporen el so del rugit del lleó, cremats, engabiats o convertits en serradures.
La proposta dels lleons ha esdevingut la peça més popular de l’exposició i una de les que ha gaudit de major recorregut, atès que ja havia estat exposada amb anterioritat. La peça ens permet reflexionar sobre la creació col·lectiva i les múltiples mirades que poden aparèixer sobre un tema.
El caràcter educatiu de l’exposició també ha propiciat la realització d’una proposta didàctica a cura de Tuti Cirera. A través dels conceptes d’art, joc i memòria, es busca aprofundir en l’exposició a través d’un recorregut lúdic i pedagògic, no encarat només a infants, sinó també a estudiants de totes les edats. Recordar que l’exposició Goula, Projecte d’art, joc i memòria, s’ha vinculat amb el projecte d’Art i Escola, d’ACVic, que en la seva desena edició també tracta sobre la temàtica del joc.
Les diverses activitats que conformen la proposta pedagògica parteixen del material exposat, potencien el caràcter lúdic de les peces i conviden als visitants al joc. A més, les activitats queden recollides dins d’una calaixera portàtil en forma de camió que, com a maleta pedagògica, de ben segur tindrà recorregut més enllà de la durada de la mostra.
També he format part de col·lectius artístics com Morir de Frío i Supterranis.