Arts visuals / Exposicions

Gravats de la col·lecció Gelonch Viladegut al Palau Güell

Recentment, el Museu de Lleida va rebre en dipòsit un miler de gravats procedents de la Col·lecció Gelonch Viladegut, considerada una de les millors col·leccions europees, que abasta diverses èpoques i estils, des d’autors com Dürer, Rembrandt i Piranesi, a Rodin, Picasso i Warhol. 

De París a Nova York. Gravats de la Col·lecció Gelonch Viladegut
Comissari Antoni Gelonch
Palau Güell
Barcelona
Fins al 26 de setembre 2021

Antoni Gelonch va començar la seva col·lecció l’any 1985, on hi són presents la majoria de les tècniques del gravat: xilografia, punta seca, aiguafort, burí, litografia, aiguatinta, serigrafia, etc. Segons Gelonch, “sense els gravats seria impossible entendre la història de l’art”.

No és la primera vegada que cedeix les seves obres per fer exposicions itinerants, ja que per exemple al mateix Museu de Lleida va mostrar Les obres mestres de la Col·lecció amb 30 obres, tenint com a fil conductor l’evolució històrica del gravat, on la peça més antiga era una xilografia de Dürer i la més moderna un òfset litogràfic de Richter. Tanmateix, s’han fet altres exposicions en diverses localitats catalanes, d’Andorra i França.

Ara al Palau Güell es pot contemplar De París a Nova York, a través d’una setantena de gravats pertanyents al període 1840-2000, on el seu comissari, el mateix Antoni Gelonch, ha escollit una sèrie d’obres que mostren els artistes del París del segle XIX com a capital de l’art, així com creadors catalans que treballaven a la capital francesa a principis del segle passat. També hi ha peces de les avantguardes, a més d’artistes catalans de mitjan del segle XX, on el paper del Cercle Maillol va ser essencial per donar-los a conèixer. I finalment, apareix Nova York com a nou centre artístic, des de 1950 fins a l’actualitat.

De París a Nova York

Vaig tenir l’oportunitat de visitar l’exposició amb Antoni Gelonch, que em va comentar el motiu pel qual havia escollit aquestes obres i no unes altres, ja que cadascuna d’elles té la seva singularitat, a més de que volia que existís un diàleg entre elles.  El primer àmbit és El París del segle XIX: El centre de l’art. 1840-1900, període que coincideix quan París relega a Roma com a focus creatiu. És el moment del realisme i de l’impressionisme. La peça més antiga és una litografia d’Honoré Daumier, Planche 16 de la suite Robert-Macarin (1840). L’artista francès destacava pels seus gravats i dibuixos satírics, tots ells realitzats amb una gran dosi de crítica política i social.  Solia mostrar escenes de la vida quotidiana de París, com per exemple succeeix en aquest gravat, on apareixen quatre personatges que estan parlant entre ells; un d’ells va vestit de dona, mentre l’home que està al mig els presenta a tots dos.

Auguste Rodin. Le printemps. 1883

Dins d’aquest apartat hi ha obres de Eugène Delacroix, Jean-Baptiste Camille Corot, Charles-François Daubigny i August Rodin. De Delacroix, sobresurt una litografia de 1843 on es veu una escena de Hamlet. De  Corot i Daubigny es mostren dos paisatges. La punta seca Le printemps, de Rodin  és molt singular, ja que es percep  la seva formació com a escultor, degut a que necessita expressar, d’alguna manera, el volum. Representa una dona nua que porta damunt uns nens, com si fossin “puttis”. Altres autors no tan coneguts, però d’una gran qualitat, són Salvador Casanova Estorach, Antoine Jean Bail, August Bruet i Paul Albert Besnard. En tots aquests aiguaforts la figura de la dona és la protagonista, destacant pel seu gran realisme. De Théophile Alexandre Steinlen, més conegut com a cartellista, hi  ha l’aiguafort Les trimardeurs, 1890, on mostra a dos excursionistes d’avançada edat caminant pel camp, i de Maurice Utrillo s’exposa la litografia Le Moulin de la Galette, 1900, temàtica habitual d’aquell moment, però amb la diferència que Utrillo, segons Gelonch , no era un gran gravador. Es dona la circumstancia que la signatura de l’artista està a l’inrevés.

Ricard Canals. Festa popular. 1900

En el següent àmbit, Artistes nostres a París al tombant de segle. 1890-1930, hi ha un gran nombre d’artistes catalans: Ricard Canals, Joaquim Sunyer, Pau Roig,  Ramon Casas, Ismael Smith, Joan Colom, Josep de Togores, Xavier Nogués i Joan Miró, així com el càntabre Francisco Iturrino, un dels millors pintors fauvistes espanyols, i Pablo Picasso. La majoria d’aquests artistes van arribar a la capital francesa a final del segle XIX, coincidint amb l’Exposició Universal. Segons Gelonch, els artistes catalans “majoritàriament instal·lats a Montmartre van crear un grup sòlid, solidari i d’ajuda mútua que facilitava l’arribada als nouvinguts”, Precisament Picasso va ser un dels que més va recolzar els seus col·legues.

Ramon Casas. La vida i la riquesa de Catalunya. 1920

De Canals s’exhibeix un aiguafort i aiguatinta de 1900, on mostra una festa popular de la que destaquen dos personatges que estan mirant a l’espectador, mentre la resta està ballant aliena al que succeeix al seu entorn. L’escena i els seus personatges recorden algunes obres d’Isidre Nonell. Sunyer mostra un carrer de París ple de gent passejant, volent destacar el vitalisme de la ciutat. En canvi de Roig hi ha una punta seca de 1910 on mostra una escena rural, com és El carro de fenc. Es tracta d’una peça excel·lent, tant per la seva tasca com a gravador com també de  dibuixant. Iturrino va rebre la influència de Matisse. Aquí s’exposa l’aiguafort La chanteuse des foules, 1910. Hi  ha una  litografia de Casas que pertany a un cartell que va fer sobre la tuberculosi a Catalunya, on es veu a una dona jove que abraça les seves filles. Es titula La vida i la riquesa de Catalunya, 1920. Aquest cartell es va exposar a la galeria Gothsland , l’any 2018, amb motiu d’una retrospectiva que se li va dedicar.

Pau Roig. El carro de fenc. 1910

El gravat Cogida, 1922, de Smith, tracta el tema de la tauromàquia, on es veu a un torero voltejat pel toro, amb la particularitat de que el veritable protagonista no és l`home, ja que només es percep la seva silueta, sinó l’animal, que apareix en un primer pla. De Colom es mostra La meule (1925), que s’assembla a El carro de fenc de Pau Roig. Togores va ser un artista polièdric ja que va conrear diversos estils, i a l’exposició s’exhibeix la litografia La lluita (1930), on veiem un gran nombre d’homes nus que estan lluitant, com si fos lluita grecoromana. Per altra banda, a la part superior del gravat, hi ha una lluita entre dos llops o gossos, el que remarca la crueltat de l’escena.

Joan Colom. La meule. 1925

Del pintor i ninotaire Nogués s’exposa un aiguafort sense títol, on apareixen dos homes, un d’ells porta una branca a la mà com si fos un garrot, l’altre se’n va corrent mentre es mira l’escena somrient.  De Miró s’exhibeix el pochoir Figures a la sorra, corresponent a la revista D’Ací i d’Allà, Hivern de 1934, i de Picasso la punta seca Baigneuse au ballon III, 1933, on dues dones nues estan jugant amb una pilota a la platja, mentre una altra està estirada a la sorra.

El París de les avantguardes.1900-1950 consta d’una sèrie de gravats d’artistes capdavanters de les primeres avantguardes del segle passat, que per a Gelonch va ser una època de “nombrosos moviments artístics que van donar al gravat una importància clau en la creació i difusió del seus llenguatges expressius”. Per això, la majoria dels artistes més significatius demostraven el mateix interès per la pintura com pel gravat.

Pierre-Auguste Renoir. Sur la plage a Berneval. 1900

De Pierre-Auguste Renoir hi ha la punta seca Sur la plage, à Berneval, 1900, d’Henri de Fantin-Latour, la litografia Frontispice pour les poesies d’André Chénier, 1905 i l’aiguafort Sense títol, 1919, del fauvista André Derain. Les tres obres tenen com a protagonista la figura de la dona. Altres fauvistes importants com Maurice de Vlaminck i Raoul Dufy també hi són presents. De Georges Roualt, pintor expressionista, però amb un estil més espontani i intuïtiu, es mostra Se réfugie en ton coeur, va-nu-pieds de malheur (sèrie Miserère), 1922, Els surrealistes André Masson, Wifredo Lam, Roberto Matta i Max Ernst presenten uns treballs que els podem identificar dins d’aquesta tendència sorgida el 1924. Del dadaista Hans Arp s’exposa un linòleum de 1923, i dels cubistes Picasso i Fernand Léger dos peces que  pertanyen a altres moments creatius.

Autors com l’arquitecte Le Courbusier, Aristide Maillol i Jean Dubuffet, mostren sengles litografies, on es pot apreciar el seu interès pel gravat, tenint en compte que es tracta d’artistes d’estils diferents. Finalment, s’exhibeix un aiguafort de Marc Chagall, Jean de la Fontaine, fables: La mort et le malheureux, 1952. Va ser un artista molt relacionat amb l’Escola de Paris, i a qui li interessaven sobretot els temes bíblics.

El paper del Cercle Maillol

Artistes catalans a la recerca…(1950-1975): El paper del Cercle Maillol.  El Cercle va ser “una agrupació d’artistes catalans que es va crear l’any 1946 a l’Institut Francès de Barcelona”, de la que es van poder beneficiar molts artistes amb beques concedides pel govern francès per anar a estudiar a París, sent el seu principal promotor el seu director Pierre Deffontaines.

Dins d’aquest apartat s’exhibeixen gravats de Leandre Cristòfol, Josep Guinovart, Albert Ràfols-Casamada, Xavier Valls, Antoni Clavé i els integrants de Dau al Set, Joan Ponç, Antoni Tàpies i Joan Josep Tharrats. Tanmateix, hi ha una litografia amb remarques del dibuixant i il·lustrador  Joaquim Martí Bas, Boulevard Saint-Martin, 1956. De Guinovart s’exhibeix una litografia d’un torero de 1956, tema no gaire habitual en la seva obra. En canvi la litografia Morfologia 3, 1933, del lleidatà Cristòfol, sí que es troba en la seva línia surrealista.

A Ràfols-Casamada el coneixem sobretot com a pintor i poeta visual, però sempre ha destacat per la seva obra gràfica, concretament per les  litografies editades per La Polígrafa, però en canvi aquí s’exhibeix un aiguafort de 1956 on ja s’endevinen els seus traços lliures i esquemàtics que sempre l’han caracteritzat, com és el cas d’aquesta natura morta. El paisatge urbà de Valls, conegut com el pintor del silenci, forma part de l’exposició, com és La casa, 1961, encara que també dedicava la majoria del seu temps a les natures mortes. Del pintor Clavé hi ha una litografia de 1968. La major part de la seva vida la va passar a França, on ha estat un artista molt valorat. De Ponç, Tàpies i Tharrats s’exhibeixen obres de 1975-1976, totes elles ben representatives d’aquell moment. A tos tres els hi ha interessat sempre l’obra gràfica.

Nova York, capital de l’art a la postguerra mundial

Finalment, el comissari ha volgut mostrar-nos una petita selecció d’obres d’artistes avantguardistes, tal como es pot contemplar a L’odissea americana: Nova York, la nova capital de l’art (1950-…), ja que dins del terreny gràfic “la majoria dels artistes es van decantar per emprar nous sistemes d’estampació, com ara la serigrafia”. Com a exemple d’una de les tendències més importants de la segona meitat del segle XX i com a resposta a l’expressionisme abstracte, tenim la peça As I opened fire…, 1964, de Roy Lichtenstein, amb la seva particular tècnica dels punts de colors primaris i brillants. Dels expressionistes abstractes José Guerrero i Esteban Vicente, que tenen sengles fundacions a Granada i Segovia, així com de Mark Tobey, es  mostren uns magnífics gravats d’un gran cromatisme.

Roy Lichtenstein. As I opened fire… 1964

Un dels representants del Hard Edge, on predominen les línies geomètriques d’un sol color, és Josef Albers representat per la litografia White line squares, 1966. D’Andy Warhol hi ha Mao en vermell i verd, 1972, que forma part d’una sèrie dedicada al dirigent xinés, de la que Gelonch té varies obres a la seva col·lecció. Un altre artista pop és James Rosenquist amb la peça  Marco Polo returns, encara que es tracta d’una obra més  pròxima a l’abstracció, que no al pop-art. I de l’artista nord-americana Nancy Spero, coneguda principalment per la seva dedicació al món de la dona, hi ha una litografia de 1987.

Voldria destacar la iniciativa d’incorporar un vídeo preparat especialment per al públic sordmut, on s’explica amb signes el contingut de l’exposició, mentre es van oferint imatges. Antoni Gelonch senyala que “com a col·leccionista m’agradaria ser una espècie de mag, de fetiller o d’orfebre per poder transmetre als meus contemporanis la passió pel gravat”. De ben segur que amb exposicions d’aquest tipus la gent que la contempli sentirà  més interès per aquesta disciplina.

Ramon Casalé Soler
Llicenciat en Geografia i Història, especialitzat en Història de l’art, per la Universitat de Barcelona (1985). Màster de Museologia i Gestió de Patrimoni (1998). Diplomat en Taxació, Catalogació i Expertització d’obres d’art, per l’Escuela Superior de Anticuarios (2006). Membre de l’ACCA, AICA i ICOM. Cap de secció d’art de Las nueve musas (Madrid), crític de Arteporexcelencias (La Habana), Bonart (Girona), L’Independent de Gràcia (Barcelona, Butlletí Soc. Cat. d’arqueologia (Barcelona) i El temps de les arts (València).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close