L’exposició “Rosted hot with heat” del Centre d’Art Contemporani A cent metres del centre del món de Perpinyà, col·lectiva amb presència de Gregory Forstner, és una oportunitat per descobrir aquest pintor que viu a Montpeller.
Roasted hot with heat
Gregory Forstner – Cristina Lama – Matías Sánchez
Fins al 27 de maig de 2023 Centre d’Art Contemporani A cent metres del centre del món
Perpinyà
Va néixer a l’Àfrica, però va créixer a Niça. La seva mare pintora l’anima. Ella no va fer carrera, però en va despertar l’interès del seu fill. Els llibres l’envolten. Curiós, com tots els nens, diu, mira. Quan era adolescent, busca la seva pròpia identitat. El seu pare és austríac, però mai li va parlar alemany. A casa parlem francès o anglès. Sent el desig d’Àustria i dels països germànics. Va ser només al cap de vint anys que tornaria als grans pintors francesos. Trencant amb el sistema escolar, va marxar a Àustria on va treballar com a model. Intenta entrar a Villa Arson encara que no té el batxillerat, confessa durant l’entrevista. És acceptat.
Noël Dolla, un dels seus professors, l’obra del qual és contraposada a la seva, compra el primer dels seus quadres, quan encara és estudiant. No comenta el quadre i es conforma a demanar el preu. Aquesta és la primera aparició d’un casc alemany a la pintura de Forstner. Les escoles provincials dels anys noranta són molt contràries a la pintura. Qualsevol cosa feta a mà està mal vist. S’anomena el GI de la pintura. Sent una pressió real. L’art en aquest moment són les idees. Està en solitud en aquest equilibri de poders. Forstner n’està més convençut en la seva necessitat de pintar. En marxar, se sent reforçat. Jospeh Mouton el seu professor d’estètica i Noel Dolla són els primers a donar-li suport.
Pintor i socorrista
En aquesta època va llegir Zweig, John Fante, Charles Bukowski, Serge Doubrovsky. Els seus herois són Hans Bellmer, Georges Grosz, Otto DIx, Philip Guston i els neoexpressionistes neoalemanys: Baselitz Lüpertz, Alebrolen, Kippenberger. La cultura francesa només li arriba perquè està davant seu, on viu. Els llibres Taschen, en una era anterior a Internet, tenen un gran paper de divulgació. L’exposició “Sensation” de Saatchi el va marcar.
Accedeix a les belles arts de París, al taller Joël Kermarec, parla amb Alberola, Dietman, però al cap de tres mesos es rendeix. Torna a Niça i un antic galerista li lloga un estudi en una antiga botiga de queviures. Aprova el diploma de socorrista per guanyar-se la vida. Avui sosté que era ingenu: parlava poc, no anava a les inauguracions. És molt diferent avui, diu, on els estudiants tenen una forta consciència de la seva pròpia visibilitat i es veuen ocupant ràpidament la part alta del mercat.
Primeres exposicions
El 2003 va anar a Berlín per fer una residència. Allà coneix Valérie Favre. Al seu estudi, ella l’anima quan Gregory li mostra les fotos de les seves pròpies obres. El recomana a Jocelyn Wolff Gallery, coorganitzada per l’amic de l’artista. Exhibeix una vintena de petits quadres. Poc després, Gilbert Terlin, director de MAMAC, el visita en el seu estudi a Niça. Una setmana després, li compra un quadre i li proposa una pròxima exposició al museu. Remarca que en aquell moment tenia deu anys de feina a l’esquena, que ja no era un principiant.
Una visió tragicòmica de la història
En aquella època, pintava bufons inspirats en gravats holandesos i alemanys. El bufó és l’únic que pot dir la veritat al rei sota l’atribut de la farsa. La posició social del bufó li interessa. L’any 2006 inclou altres figures. Mentre juga al billar, veu cartells de gossos humanitzats jugant a aquest joc i a les cartes. Fascinat, inclou aquestes imatges a la seva obra. Franz Hals ja va pintar aquesta comèdia social, com després ho faria Orwell. Se sent interpel·lat. Pren el préstec i l’integra en la seva obra. Busca evitar una relació romàntica o estrictament patètica amb la societat. La seva consciència de la història és forta. Ell sap que la imatge és responsable, però la broma i el grotesc permeten posar les coses a distància. L’animal, com en Lafontaine, permet dir coses. El gran format que produeix, de vegades de cinc metres, fa de la imatge un esdeveniment important, com Géricault al Radeau de la Méduse. Algunes escenes oscil·len entre la tortura i el carnaval.
La figura del gos com a eina pictòrica
Un dia, en un dels seus gossos pintats, veu la mirada blava i malenconiosa del seu pare. Es posa un casc alemany. Li ofereix el quadre. La seva família encarna, segons les seves paraules, un absurd històric: un avi nazi i un altre gran resistent condecorat. La distància de l’humor, per impossible que sigui, explica la seva pròpia incomprensió d’aquesta història. Busca evitar el pathos i ser honest. La gran història esdevé una qüestió personal. Se sent responsable davant del públic que es nega a manipular. La pintura francesa, a diferència dels alemanys, diu, no va fer res amb la Segona Guerra Mundial. Hem passat, diu, a l’abstracció lírica i al suport de superfície, no s’ha pensat en res. És aquest un dels motius de la pèrdua de visibilitat de França? Correspon a la pròxima generació assumir la responsabilitat del pensament. Jonathan Littell a Les bienveillantes també ho busca. De la seva generació, cita Jérôme Zonder, un dels pocs que es preocupen per aquests temes.
Matar els camarades amb baionetes calentes
A Perpinyà, vol situar la història en el context de les guerres contemporànies. El títol de l’exposició prové d’un poema d’E.E. Cummings, I think of Olaf. Parla d’un objector de consciència durant la primera guerra, assassinat pels seus propis amics quan es nega a lluitar. El maten amb les baionetes escalfades: roasted with heat. Els quadres estan inspirats en els jocs de cartes de la revolució, on es representen els dogmes de la nova societat: enginyeria civil, enginyeria d’armes, etc. La societat ofereix coses per a tothom. Els quadres molt grans debiliten els personatges. Els problemes són els mateixos avui. No s’haurà après res de la història.
Cristina Lama i Matías Sánchez, dos pintors residents a Sevilla comparteixen l’exposició. Com ell, convoquen figures, màscares i pallassos amb una voluntat d’ambivalència. Des del carnaval, com en la cultura popular espanyola, fins als dibuixos animats americans. Els cranis són molt comuns: són la mort, com es veu a Occident, o la vida que torna com en la cultura llatina mexicana? La figura de Mickey també pot ser divertida o melancòlica. La ingenuïtat es porta al límit. L’exposició de Perpinyà, en un espai enorme en forma de laberint, va permetre aquest intercanvi entre artistes. Diu que li agrada aquest tipus d’exposicions que van més enllà de l’exposició personal. Les pintures s’enfronten entre elles, en lloc d’estar separades
