Fa poc, Enric Gomà en un dels seus articles agudíssims sobre l’idioma, trencava una llança a ‘Núvol‘ per alguns castellanismes que han acabat tenint vida pròpia en el català. Parlava de brillo, mandanga, apabuenas i alguns més. L’article m’ha fet venir al cap una paraula semblant, que no és cap castellanisme, perquè en castellà no existeix, però que ho semblaria per tal com sona. És grimèjia.
Els que em coneixen ja m’han sentit cantar les glòries d’aquest mot més vegades en privat, i fins i tot l’he defensat per escrit; sense anar més lluny al meu llibre recent Jo pinto i prou. Però ara voldria dedicar-li una petita lloa monogràfica.
Grimèjia voldria dir gresca extremada, especialment de contingut carnal, encara que el significat podria derivar sovint cap a altres significats propers sense tanta càrrega picant, però sempre d’aire esvalotat; i té molts motius per a ser una paraula cuidada. Primer perquè sona a terme viu i colorista, després perquè va arrelar prou en la parla popular de manera que jo l’he sentit ben viva en boca de persones –homes i dones- de la generació dels meus avis de ben diferent procedència geogràfica, i de retruc en gent de la generació següent.
Però a mi encara me la fa més simpàtica el fet que se’n coneix l’origen i quin va ser aquest. És ben il·lustre: grimèjia se la va inventar a inicis del segle XX Isidre Nonell, el gran pintor postmodernista, i això ho testimonia Mario Verdaguer en un capítol específic del seu llibre impagable Medio siglo de vida barcelonesa, publicat per Puig Palau (Tío Alberto) el 1957. L’autoritat de l’escriptor en aquest terreny s’explica perquè Verdaguer fou passant del seu oncle Narcís Verdaguer i Callís, que tenia el bufet d’advocat damunt d’Els 4 Gats, i va poder des de ben jove estar al corrent de primera mà del que es coïa al món cultural més viu de la Barcelona del moment. Per tant, aquell jove tímid, que esdevindria un literat i crític important en castellà, era un observador potser silenciós, però molt atent al que es produïa al seu voltant.
Nonell, un cop que sortia fastiguejat d’un espectacle del cafè-concert El Trianon, del Paral·lel, va descriure el que s’hi feia com grimèjia, i Francesc Camps Margarit, humorista sense obra, admirat per Josep Pla, col·laborador ocasional de L’Esquella de la Torratxa, i que esdevindria membre destacat de la penya de l’Ateneu, transmeté la nova paraula al Papitu: el mot va fer fortuna, i els redactors d’aquella revista, en la que Nonell també hi dibuixava, el varen incorporar a la parla quotidiana, de manera que, quan Papitu els anys vint i trenta ja vagava per viaranys ben allunyats dels de la seva etapa inicial, encara continuava el mot apareixent-hi escrit. Fos com fos, Nonell havia mort el 1911 i la seva creació lèxica li va sobreviure molts i molts anys.
Del Papitu la paraula es filtrà a altres capçaleres, normalment de premsa satírica i eròtica, o a la esportiva Xut!, però també la trobarem a llocs tan seriosos com El Poble Català (1915), La Publicitat, La Humanitat o La Rambla (anys trenta) o en diaris en castellà, com El Diluvio (anys vint i trenta). Fins i tot a la postguerra, el diari barceloní El Noticiero Universal (1 desembre 1952) parlava d’un article publicat nogensmenys que per Eugenio d’Ors que intitulà Grimegia contra concòrdia, i també la podien emprar Sempronio o Frederic Roda a Destino, tot en un context castellà, és clar.
Al Corpus textual informatitzat de la llengua catalana penjat en línia per l’Institut d’Estudis Catalans, una eina extraordinària per veure la presència escrita de les paraules de la nostra llengua al llarg del temps, veurem que Feliu Formosa i Joan OIiver també utilitzaren el mot grimèjia en la traducció de L’òpera de tres rals, de Brecht, el 1963, i que el 2011 Ramon Solsona la utilitzava repetidament almenys en un dels seus llibres. La major part de les cites del Corpus textual… estan transcrites com grimègia, amb dues g, però de fet la segona es pronuncia com una jota aspirada que li dona un aire grinyolant de fals castellanisme.
El que més gràcia m’ha fet, però, mentre acabava de documentar-me, és descobrir que en el Corpus textual… la presència més recent recollida de grimèjia correspon a la meva novel·la La campana de vidre del 2019. Aquesta sí que no me l’esperava! En tot cas m’ho ben mereixo per la meva fidelitat al mot, un element ben il·lustre del nostre patrimoni lèxic marginal no normatiu i que fou creat espontàniament per un dels artistes més genials de la història de l’art català.
És un col·laborador històric d’EL TEMPS.