Arts visuals

Guido Guidi, contra la normativitat del veure

Les fotografies de Guido Guidi (Cesena, Itàlia, 1941) no tan sols no busquen l’instant decisiu cartier-bressonià —que seria l’equivalent fotogràfic de la inspiració o la revelació verbal amb què el poeta escriu un poema breu, precís, expressiu i radiant en qüestió de poques hores o de pocs minuts— sinó que se’n van a l’extrem oposat. Es pot dir que les fotos de Guidi, prolífic, repetitiu, escorcollador, indagador, busquen explorar els dies no decisius, o fins i tot la vida no decisiva. La fotografia de Guidi és més assagística, o fins i tot més novel·lística —de novel·la abismada i reflexiva—, que poètica.

Guido Guidi. Da Zero
Comissària: Marta Dahó
La Virreina
Centre de la Imatge
Barcelona
Fins al 16 de gener del 2022

En aquest sentit, és significatiu que un dels seus motius més recurrents sigui la captura i l’exploració de paisatges i espais considerats generalment vulgars i negligibles: façanes de cases austeres i poc vistoses, edificacions de caire industrial, zones suburbials, espais híbrids entre el camp i la ciutat, trams de carrer que a primer cop d’ull no tenen res de destacable o espectacular, paisatges amb aquell aire estancat i gastat (com de degradació en suspensió) dels llocs on temps enrere va haver-hi una activitat socioeconòmica viva però que en el present estan immerses en un marasme de depressió econòmica típic de les societats postindustrials…

Guido Guidi. Prenaziol, 1980.

A“Da zero”, la important i cuidada retrospectiva que La Virreina Centre de la Imatge dedica aquests mesos al fotògraf italià, la més completa que mai se li ha dedicat, amb dues-centes cinquanta fotografies, l’espectador es farà una idea prou exhaustiva de la concepció fotogràfica de Guidi, de la seva voluntat de reflexionar, tal com resumeixen els textos de la mostra, sobre “el paisatge contemporani, l’urbanisme i l’arquitectura, així com sobre el mitjà fotogràfic”, i sobre el significat i l’experiència tant intel·lectual com estètica i existencial de mirar. Un significat i una experiència, i això és clau, que ell de vegades distorsiona o redimensiona o resignifica des de la ironia i la irreverència, ja sigui abordant motius en principi sense cap atractiu i adotzenats, ja sigui fotografiant de maneres formalment poc elegants, cosa que li permet —de nou, la cita és d’un dels textos de la mostra— “subvertir alguns llocs comuns sobre on fotografiar o com està estipulat mirar, una certa normativitat del veure”. L’exposició ha estat comissariada per Marta Dahó.

Guido Guidi. Rubiera, 2005

No hi ha una bellesa explícita en les fotos de Guido Guidi, ni tampoc una aproximació suggeridora als esdeveniments i les formes de la realitat, ni encara menys una voluntat de capturar una estampa concreta de la realitat i presentar-la impecablement mitjançant els trucs de la il·lusió —això es veu clar, per exemple, en la fotografia d’un vianant que passeja per un carrer, a la part de baix de la qual irromp, irònicament, la silueta del propi fotògraf. No hi ha res d’això, per tant, però sí que hi ha el convenciment que l’acte de mirar i de fotografiar és una font inexhaurible de possibilitats. Per això Guidi sovint opta per un format serial, com a Preganziol (1983), que l’acosta al conceptual, si bé no deixa de banda l’abordatge de temes formalment centrals per a la fotografia, com és el de la llum i els seus efectes en l’espai i en la percepció del pas del temps.

Guido Guidi. San Mauro in Valle, 1956.

Dividida en diferents seccions que cobreixen tota la llarga i productiva trajectòria del fotògraf, l’exposició inclou des de les seves obres primerenques en blanc i negre (prou convencionals) fins a les seves monografies, passant per les experimentacions dels anys seixanta, per algunes de les seves sèries més representatives (les façanes) i per les fotos resultants de les seves “exploracions al llarg de la Via Emilia i la Strada Romea, així com als territoris industrials de l’Emília-Romanya i el Vèneto”.

Més intel·ligents que vistoses, més reflexives que emocionants, les fotografies de Guido Guidi ens recorden contínuament que la càmera no només és una prolongació perspicaç de l’ull humà, sinó també que n’és una prolongació més autoconscient i atenta. Tot, si ho mires amb atenció —és a dir, amb una mescla d’intel·ligència receptiva i d’intenció—, és interessant. I revelador. I significatiu.

 

Pere Antoni Pons
Pere Antoni Pons (Campanet, Mallorca, 1980). Periodista i escriptor. Ha publicat, entre altres, els reculls de poemes 'El fibló i la festa' (2003), 'Fervor tan fosc' (2006), 'Aquí, on passa tot' (2017) i 'Canvi de guàrdia' (2019), els llibres entrevista 'La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan Francesc Mira' (2009), 'Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta' i 'Conversaciones con Jean Marie del Moral' (2018), les novel·les 'La felicitat dels dies tristos' (2010), 'Tots els dimonis són aquí' (2011) i 'Si t’hi atreveixes' (2014) i el llibre de perfils 'Un arxipèlag radiant' (2019). Col·labora regularment en premsa fent entrevistes, articles d’opinió, crítica literària i d’art, i reportatges i cròniques de temàtica cultural i sociopolítica.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close