Arts visuals / Exposicions

Gülsun Karamustafa, entre el personal i el global

«Jo no soc una artista occidental, però tampoc exactament oriental» afirma rotundament Gülsün Karamustafa (Ankara, 1946) en un dels murs de les sales on l’IVAM mostra la que és la primera exposició individual de l’artista turca en l’Estat espanyol. I és que les obres de Gülsün Karamustafa tenen la capacitat de situar l’espectador en una continua dicotomia, entre dos mons, entre dues cultures orient i occident, barrejant trets plàstics de l’art oriental i occidental. Però no serà aquesta l’única dicotomia en què Karamustafa ens situe, cultura popular i alta cultura, política, rols socials seran alguns dels temes i els trets que l’artista treballa plàsticament, oferint-nos una de les mirades més singulars i compromeses de l’art contemporani, un art molt popular i colorista,  en el que combina diferents tècniques, materials i conceptes en una obra rica i plural que permet a l’espectador moltes lectures.

Gülsün Karamustafa
Comisari: José Miguel G. Cortés
IVAM, Institut Valencià d’Art Modern
C/ Guillem de Castro, 118. València
Fins al 10 de gener de 2020

Gülsün Karamustafa, nascuda a Ankara es va traslladar amb la seua família de xiqueta a Istanbul, ciutat històrica, cruïlla de cultures, ciutat de convivència i d’intercanvis, la ciutat on creix i que es convertirà en el temps, en la plataforma des de la qual l’artista es projecta arreu del món a través d’una obra que enfonsa les seues arrels en la seua cultura i la seua gent. Un fet, l’emigració de la família, al que Karamustafa dóna una gran importància, no sols per a la seua història personal, sinó per a la història del país en un moment en què les migracions del món rural a la ciutat convertiren ciutats com Istanbul (o Mèxic) en les megalòpolis que són ara, modificant i configurant nous veïnats amb costums diferents, músiques diferents, que barrejaven les històries, la cultura dels pobles, amb la gent de la ciutat. Un fet que Karamustafa reflecteix a l’obra  My roses my reveries (1998), una ampliació fotogràfica on la protagonista és la pròpia artista en una foto de xicoteta, somrient dalt del tren que trasllada la seua família de la seua Ankara natal a Istanbul, el punt d’origen d’una obra compromesa que mira el seu país, però que no perd de vista el món més enllà de les fronteres turques.

Visitant davant la intal·lació Shrine on line, 2011 |Foto IVAM

Al llarg de tota la seua obra, Karamustafa inclou les tradicions i la història de la seua família, barrejant el que és públic i el que és privat, utilitzant la seua història personal com a ressò de la història general i utilitzant la vida i les tradicions dels pobles com a objecte artístic. Una manera personal d’entendre el que és la modernitat on barreja el millor de l’Acadèmia i de la cultura popular, la que naix al carrer, al mercat i les lliçons apreses de la Història de l’Art, una modernitat en la què s’estreten els vincles entre l’alta i la baixa cultura, perquè per a Karamustafa només de forma conjunta es pot colpir la cultura d’un país. Una dualitat a la qual s’incorporen conceptes i materials poc freqüents al món de l’art com a l’obra Mistic Transport, on 20 cistelles de metall porten edredons, un element domèstic, quotidià, que ens parla de la indústria tèxtil turca i dels treballadors que les fan funcionar, a la vegada que fa referència al misticisme d’una tela que sol formar part de l’equipatge dels emigrants turcs cap a occident. O Chronographia (1994), en la que s’acosta al pop amb les portades de la coneguda revista Radyo Haftasi publicats entre 1950-53, una revista molt popular on es reconeix l’evolució de l’estètica, la imatge femenina i els gustos d’una dècada i on de nou barreja la història privada, la personal, a l’escollir les 60 portades dels números on es publicaven articles escrits per son pare.

Vista de sala. Fragmenting/Fragments (1999) | Foto Núria Gregori.

Karamustafa investigarà sobre les diverses perspectives dels rols de gènere i representarà la dona més familiar, la més tradicional, però també parlarà sobre la doble vida de transsexuals i travestis, en obres com Unconsolidated Visions (1998), presentada per primera vegada a l’exposició Mar de fons a Sagunt i que ara recupera. Un qüestionament dels gèneres, dels rols socials, en el que també incidirà en el paper assignat als homes i les dones en la tradicional societat turca, on estan molt definits els rols assignats per sexe amb obres com Men crying (2001), on tres actors molt coneguts del cinema i la televisió turca, ploren i mostren les seues emocions, la seua fragilitat, en ser abandonats per la dona amb qui compartien les seues vides. 

Vista de sala | Foto IVAM.

Una mirada sobre els rols i els gèneres que la portarà a revisar la pintura orientalista i la forma com occident mira orient, una mirada fragmentada en què els hammams són els espais on es projecten els desitjos dels homes occidentals sobre unes dones submises, sensuals i tancades, presoneres en luxosos banys privats. Una «fantasia patriarcal de dominació» que va tindre molt èxit tant a Europa com a la mateixa Turquia fins principis del segle XX i que Karamustafa qüestiona, utilitzant fragments de populars quadres d’aquesta temàtica, en obres com Double Actions. Series of Oriental Fantasies (1999-2000) o Fragmenting/Fragments (1999) on apareixen trossejades, ampliades i multiplicades parts del cos de la dona amb les que incideix en la idea de la dona com a imatge sota el control absolut de la mirada de l’home. 

Prison Paintings, 1972. Gülsün Karamustafa. Col·lecció IVAM | Foto IVAM.

La trajectòria de Karamustafa presenta una obra implicada i compromesa en el seu temps per a la que utilitza narratives, imatges, documents o objectes que pren del seu entorn a la vegada que el transforma per a crear nous relats on no deixa de banda el compromís polític. Un compromís que  es reflecteix com a experiència de vida en la sèrie  Prision Paintings (1972), desset pintures de xicotet format en les que en un estil narratiu molt senzill, pròxim a la pintura prerenaixentista de Massaccio o Piero della Francesca, ens conta la vida quotidiana a la presó de dones, durant el temps que fou detinguda per la seua participació activa en l’oposició democràtica que feia front a la dictadura militar turca. Unes pintures que contrasten en tècnica i materials amb els utilitzats en dibuixos i collages, perquè Karamustafa supedita la tècnica a la història.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close