El Musée d’Art Moderne de la Ville de París ha reobert després de catorze mesos d’obres per mostrar en unes sales remodelades la retrospectiva més gran que s’ha fet del pintor francès d’origen alemany Hans Hartung (Leipzig, 1904-Antibes,1989), pintor destacat de l’abstracció de postguerra al si del moviment informalista que envaeix tot Europa després de la Segona Guerra Mundial.
Hans Hartung. La fàbrica del gest
Comissària: Odile Burluraux
Musée d’Art Moderne de la Ville de París
11, Avenue du Président Wilson. París
Fins a l’1 de març de 2020
Prop de tres-centes obres constitueixen aquesta retrospectiva d’homenatge a Hartung, gairebé totes procedents de la Fundació Hartung-Bergman d’Antibes a qui el museu va comprar quatre pintures el 2017 i on aquest pintor va celebrar l’any 1969 la seva primera i última retrospectiva a París, en plena eufòria que l’abstracció de postguerra va despertar en el públic francès.
L’exposició posa de manifest la diversitat de tècniques i formats que aquest pintor, incansable i dotat d’energia vital, va ser capaç de desenvolupar, al costat de les vicissituds d’una biografia accidentada, marcada especialment per l’ascens del nazisme. L’any 1935 la Gestapo el persegueix com a “artista degenerat” en una visita puntual que fa a Berlín per vendre unes obres i aconsegueix escapar gràcies a Christian Zervos i Will Grohmann per quedar-se a París, on coincideix amb Kandinsky, Mondrian, Magnelli, Calder o Miró.

Precursor de l’abstracció de postguerra
Aquesta antològica mostra principalment pintures, executades en diverses tècniques, però també el caràcter experimental de les seves fotografies, al costat de gravats i ceràmiques pintades que es mostren discretes al costat de les pintures espectaculars de gran format.
Si hi ha algun fil que uneixi el periple artístic de Hans Hartung és el gest i el color, que aquesta exposició magnifica presentant-lo com un precursor de l’abstracció. Hartung es formà en les bases de l’expressionisme alemany, amb pintors com Corinth i Nolde i a les escoles d’art de Leipzig, Dresden i Munich. Amb una formació d’expressionisme i cubisme es desplaça a París el 1926 per prosseguir la seva carrera al costat de l’avantguarda.
L’exposició comença amb unes pintures abstractes de petit format i grans pinzellades concentrades de colors, datades el 1922, que anomena “tâches” (taques). Són el tret de sortida d’un pintor que coneix les regles clàssiques, capaç d’emprar el nombre d’or en el seu cubisme, posat aprova entre 1926 i 1932 en la jerarquia de fons i forma, i en l’abstracció pura que desenvolupa a partir d’ aquest moment.

En els primers anys 30 passa un temps a Menorca amb la pintora noruega Anne-Eva Bergman, la seva primera esposa. Entre 1932 i 1933 pinta diversos pastels sobre paper que després engrandeix sobre tela, un treball que li dóna el mètode just per aprendre a treballar en sèrie, una manera de fer que ja no abandonarà més. Un moment en què interacciona el fons de la tela amb elements cal·ligràfics i barres negres.
Als anys 30 la seva pintura es consolida: “En pintura, cal que tot sigui just: les línies, les corbes, les formes, els angles, els colors, per formar una imatge que pugui durar […] que sigui l’expressió definitiva d’un fenomen, d’una emoció”, diu Hartung.
També aquests anys són els primers que experimenta amb la fotografia. Ell mateix construeix un aparell amb una caixa de cigars i a partir de taques pintades en plaques verges i de gratagges i collages en bandes opaques o transparents obtindrà imatges tan aviat figuratives com abstractes.

Els anys de la guerra i la represa de la pintura
L’any 1937 fa amistat amb Juli González i la seva família. Separat de Bergman, el 1939 es casa amb Roberta González, filla de Juli González i també pintora. Aquest període de guerra l’expressa mitjançant caps que mostren la violència i l’agressivitat de l’època. Pinta uns vuitanta caps inspirats amb el crit de la Montserrat de Juli González o amb el Guernica de Picasso: Rostres de perfil amb els ulls esbatanats i boques obertes cridant de pànic.
Hartung decideix prendre compromís amb les armes i participa a la comtessa bèl·lica allistant-se a la Legió estrangera el 1939, on perd una cama, el que no li impedirà seguir pintant, malgrat la precarietat i migradesa de mitjans de la postguerra. Ja invàlid de guerra des de 1944 en què perd la cama dreta, torna a París per ocupar l’estudi de l’escultor Juli González que havia mort el 1942.
Els anys 50 treballa sobre paper, amb pastels de pinzellada nerviosa, ràpida, anunciadora dels gratagges dels anys 60. L’any 1952 recupera la companyia d’Anne Eva Bergman, amb qui s’acabarà retirant a Antibes al final de la seva vida. Executa poques pintures a l’oli, engrandeix els formats que obren la pintura que li dóna fama els anys 60, oberta a experiments tecnològics nous en pintura, com l’ús de l’aerosol, l’esprai, o la pistola d’aire comprimit, que afegeixen energia al gest. Són instruments que prolonguen l’energia del seu cos. Tons freds, àcids, blaus, verds turquesa molt clars, grocs llimona i l’inici dels gratagges. Rascar la matèria és un ressò de la tècnica del gravat, del gest del burí i del procés litogràfic, el que dóna a les seves pintures una superfície de boscos de línies fets d’incisions, de signes gràfics, que inspiren els quadres d”halo nuageux” (d’halo ennuvolat).

El reconeixement institucional dels anys 60
Als anys 60, rep el més gran reconeixement institucional amb el gran Premi de la Biennal de Venècia el 1960 compartit amb Fautrier i les revistes de decoració el reprodueixen. La seva exposició a la Galerie de France (1966) el presenta com una “figura inconfusible de l’escena de l’art contemporani, que destaca de la neoavantguarda i que no sap res dels plantejaments de joves artistes com Yves Klein o Jean Tinguely “.
A la meitat dels anys 60, els petits formats renoven el color. Apareixen blaus i grocs, en tintes àcides i una gran llibertat del gest. Les brotxes són amples, de quaranta centímetres o més. També s’ inicia en la pintura plàstica sobre tela, material industrial que s’asseca molt ràpidament i que dóna carta de naturalesa a la sèrie de “nuages”(núvols) (1965-1967). Les seves pintures són cada vegada més vaporoses, el fons és més lluminós i es veuran influenciades efímerament pel pop art i la psicodèlia a inicis dels anys 70. Pintor de per sí prolífic, l’any 1973 bat el seu rècord de producció amb 142 pintures, 591 obres sobre paper i 121 gravats.
També a partir dels anys 60 la seva fotografia és posada i fins i tot la revista Camera en publica un ampli dossier. El vessant creatiu fotogràfic de Hartung és reconegut també als anys 80, moment en què la foto és reconeguda com a obra d’art.
En l’última etapa, de 1977 a 1986 reinventa els instruments. Grans teles polvoritzades, grans formats, on projecta traços, esgarrapades, i fa de la superfície un camp d’ explosió atòmica d’emocions. Sorprèn la capacitat de producció, la coherència i l’energia que ha deixat a la seva Fundació d’ Antibes amb un nombrós grup d’obres i de gravats, essent un dels grans pintors abstractes de la postguerra mundial, que lluita contra l’adversitat fins al final: “El plaer de viure es confon amb mi amb el plaer de pintar. Quan hom ha consagrat tota la seva vida a la pintura, quan ha assajat d’anar sempre més lluny, és impossible aturar-se”.