Els humans que diem “bon dia” hem aportat algunes coses bones a la humanitat: l’allioli, el trencadís, la paella d’arròs, el xupa-xup, les olives farcides d’anxova i… el caganer. Al pessebre d’un dels que escriu açò hi va haver un any –potser el 1981– que en van posar set “aparcats” en bateria, just darrere de la cova del naixement. Aquesta és la història –una d’elles, de fet– de la figura que ara mateix encara ocupa un espai en una de les escenografies estàtiques i estètiques més populars del nostre poble: el pessebre.
Segons la tradició, gent defecant pels pessebres apareix per ací cap a finals del segle XVII, en una interpretació popular d’allò que els especialistes en diuen “un realisme exagerat” que impregna la pintura i l’escultura barroca de pelleringues, colls tallats, ulls esbatanats, crostes, ungles brutes, llàgrimes, sang i suor. Tots aquests fluids ompliren durant els segles del barroc part de la societat occidental. Sobretot el segle XVII. I en aquell segle els pessebres napolitans són l’expressió prêt-a-porter de les arts. Aquests escenaris esculpits i plens de personatges comencen a mostrar una figura curiosa: el caganer. Des de Nàpols als territoris de parla catalana. Però no només arribaren a les nostres cases. També ho feren a Portugal, a les Illes Canàries, a Múrcia… Diguem-ne que nosaltres els hem “fet evolucionar”.
Diuen els antropòlegs que els mediterranis –vitals de mena– som capaços de posar en una escena celestial, la cosa més prosaica, vital i terrenal alhora: un senyor fent caca just al costat d’on hi ha l’epifania, el naixement primordial… Se’n diu escatofília. Que molts confonen amb escatologia, però és igual. Parlar de caques i de sagrat potser siguen al remat la mateixa cosa. Al capdavall no ens separem massa dels antics egipcis, que creien que Horus es transformava en escarabat i aquest arrossegava… una mandonguilla de merda, que simbolitzava el Sol. Que de fet, la merda –la femta, l’adob– era la vida, el Sol, les terres ubèrrimes que havien estat ben alimentades… Als mediterranis ens fa gràcia parlar de merda, de caques, de pets, de rots… I fins i tot, ho recordem en un dels escenaris més màgics dels nostres relats religiosos. Perquè tot això forma part de la vida: caga el papa i caga el rei, ja ho sabeu.
Segons Joan Amades, al seu Costumari, la femta de l’home ajupit fertilitza la terra i per això és símbol de bona sort, prosperitat i salut… “Menja molt, caga fort i no tingues por de la mort”,”Aquest caga diners”, quan aquests trossos de metall més o menys rodó en època medieval comencen a convertir-se en símbol de riquesa. El caganer ho anuncia als pessebres, però nosaltres encara en tenim un precedent. O molts. Més de deu personatges defecant apareixen a la llotja de mercaders de València. Un d’ells, en la finestra de l’edifici annex, el Consolat de Mar, s’encara (hauríem de dir “s’encula”, encara que sone estrany) cap al vianant que deambula per la plaça del Mercat. “Aquest caga diners”…
Tots els negocis que un comerciant inicia es converteixen en guanys, com quan el rei Mides ho transformava tot en or… Trobem aquesta acció en gàrgoles dins del món gòtic: a la catedral de Saint-Lazare, a Autun, a la catedral de Münter a Friburg… En una societat bàsicament comercial i opulenta, “cagar diners” era fer-los, crear-los…Encara que hi havia un codi ètic que impedia el guany il·lícit, guanyar diners començava a estar molt ben vist. I l’Església per fi va permetre als cristians fer aquest treball. Ja ho veieu: un home fent caca ens introdueix en el món actual on els diners són Déu. Els diners ho podien tot. Però ara, anem a una de les nostres muntanyes màgiques. I, per favor, emporteu-vos paper, per si de cas.
Una de les llegendes de Montserrat més poderosa és la que ens conta la història de fra Garí, un monjo que havia de traure el dimoni que portava dins del cos la filla del comte Guifré. Això passava cap al segle XI. Però el diable pogué amb el monjo, que sotmés al seu domini, violà i assassinà la xicona. Penedit i turmentat pel fet, anà a Roma a demanar el perdó del Papa. Aquest li digué que només tindria el perdó anant a quatre grapes a partir d’aquell moment fins que es trobara un xiquet que li diguera “Garí, posa’t dret perquè els teus pecats et són perdonats”. De Roma a Montserrat a quatre grapes. Això el convertí en un monstre malgirbat i contrafet.
Tant és així que el comte Guifré se’l trobà en una cacera per Montserrat, no el reconegué i se l’emportà en pla King-Kong dins d’una gàbia a Barcelona, per exhibir-lo. La dona de Guifré va donar a llum i als 8 dies la criatura s’acostà a la gàbia i li digué “Guifré, posa’t dret: els teus pecats et són perdonats”. Ací l’autèntic miracle va ser que l’infant parlava als 8 dies. Plegats, comte i monjo anaren a Montserrat a recuperar el cos de la xica, i el van trobar incorrupte. Doncs anem a una escultura que representa Montserrat al Museu de Belles Arts de València.
Segurament l’obra és germana d’una peça que hi ha al Victoria and Albert Museum del segle XVII. I ens en recorda una altra que guarda el Museu de Montserrat, obra de Juan A. Ricci, que de pintar en monestirs benedictins castellans, anà al de Montserrat, i aquest el marcà. I ho diem perquè un cop tornà a Castella, pintava de memòria la muntanya i la Mare de Déu. A més, aquesta la representava com una mulata. De manera que la fantasia del monjo transformava la imatge romànica en una exòtica i espectacular mulata cap a 1650. Aquesta segurament és una versió –molt més convencional– del model pictòric de Ricci.
La teniu en una sala del museu, provinent del convent de la Mercé de València. Representa la Mare de Déu en alabastre que seu en una cadira i amb l’Infant a la falda. L’autor és Francesc Grau i Torres, un artista actiu cap a la segona meitat del segle XVII. Les figures estan tractades d’una manera proporcionada, amb una anatomia perfecta i un modelatge de vestidures que demostren el gran ofici de l’artista. A la nostra dreta, apareix el monestir de Montserrat. Darrere d’ells es troba la muntanya sagrada que dóna nom a l’advocació de la imatge, on es poden apreciar diverses escenes que fan referència a la llegenda de fra Garí. I ara ve la sorpresa, perquè si li fem la volta a la muntanya trobem passatges narratius dispersos pel camí de la serra: fan referència a diferents accions dels pelegrins que van camí del monestir; en un d’ells, potser el mateix Garí en una cova, d’ermità. A un altre, el trobem fent caca. Busqueu, perquè el localitzareu. Un dels primers caganers de la història. En alabastre. En un museu. Poca broma.
