L’any que ve es complirà el centenari del naixement de la poeta, artista i traductora Felícia Fuster (Barcelona, 1921 – París, 2012), la Fundació de la qual es troba a Barcelona, concretament al barri de Gràcia, i que té la finalitat de promoure la creació artística i la conservació i difusió de la seva obra, encara que la major part de la seva trajectòria professional s’ha desenvolupat a París, ciutat on se’n va anar a viure quan tenia 30 anys. A nivell poètic es va interessar, sobretot, per la filosofia oriental, principalment la japonesa amb els haikus. Entre altres premis i reconeixements dins del món de la poesia, cal destacar l’obtenció del Premi Vicent Andrés Estellés el 1987.
No m’esborro. Homenatge a Felícia Fuster
Anna McNeil, Kati Riquelme, Mercè Soler, Núria Rossell, Sonia Ruiz de Arkaute, Susana Gutiérrez i T. San José
Fundació Felícia Fuster. Barcelona
Fins al 12 de desembre 2020
Actualment la Fundació Felícia Fuster disposa d’un fons de més de 500 obres, entre pintures, gravats, objectes, vidre, escultura, manuscrits, llibres i edicions d’artista, així com de la seva obra literària. En relació al seu treball plàstic, va passar de la figuració expressionista a l’abstracció. Per a ella, “allò important és l’art i la llengua…(.) El silenci és un missatge de llibertat”. A més, durant tot l’any la Fundació realitza una sèrie d’exposicions tant individuals com col·lectives, com és el cas de la que actualment s’està duent a terme, No m’esborro, on hi participen les artistes Anna McNeil, Kati Riquelme, Mercè Soler, Sonia Ruiz de Arkaute, Susana Gutiérrez, T. San José i Núria Rossell, i que s’ha organitzat conjuntament amb l’espai Nidart Centre d’art contemporani de Santa Maria de Palautordera, sent la comissària l’artista pluridisciplinar, fotògrafa i curadora independent Susana Gutiérrez que, des del 2017, és la seva màxima responsable.
El tema que les ha portat a fer aquesta exposició gira entorn de l’obra de Felícia Fuster mitjançant un diàleg que va a la recerca de “l’essència i sintetitzant, tal com ella va fer amb els seus poemes”. Per això hi ha una sèrie d’obres relacionades amb el món conceptual, on es fusionen tant la poesia com la plàstica, sent la paraula una de les protagonistes principals de la mostra, i on es percep “la desaparició, la petjada, la presència, la buidor, el pas del temps, la memòria, la recerca, la solitud, la fragilitat i la fortalesa”. Tot això enllaça perfectament amb el tarannà i l’obra de Felícia Fuster.
En total s’ exhibeixen una vintena de peces que mostren “les emocions i pensaments que l’obra de Fuster els ha inspirat…plasmant l’essència d’un poema en unes propostes plàstiques”. Ho fan des de diferents tècniques i punts de vista, cas de l’escultura, la pintura, el llibre d’artista, la instal·lació i la fotografia.
La mataronina T. San José presenta una sèrie d’obres on la natura és essencial en el seu treball, per això mostra uns arbrets, a mode de bonsai, amb les branques seques, que en lloc de fulles hi ha uns plats de porcellana que recorden uns nius. En canvi hi ha altres peces que representen el contrari. En una hi ha un plat on hi neixen unes branquetes, mentre l’altra és una cadira on hi creixen unes branques. És com si la natura es transformés, ja que dels arbres s’extreu la fusta per a construir les cadires o altres objectes, i ara és la cadira la qui fabrica els arbres.
La comissaria Susana Gutiérrez –nascuda a Alemanya, però resident a Sant Esteve de Palautordera- també exposa unes fotografies impreses sobre paper japonès, on la natura també és el vincle amb el pensament oriental de Fuster. Una d’elles és A Sorra soc, en la que es veu el rostre d’una dona mig enterrada sota la sorra, que és correspon al retrat de Felícia Fuster. La seva mirada denota preocupació, sense saber el que li pot succeir. La singularitat d’aquesta peça és que sembla tridimensional, ja que dona la sensació que la puguem tocar.
De totes les obres que s’exhibeixen l’única que podríem considerar com a pictòrica és la de l’escocesa Anna McNeil. Es mou entre la figuració i l’abstracció, ja que les figures que hi apareixen tant poden ser d’un cos masculí o femení, o bé de cap dels dos. També exposa una sèrie de dibuixos en tinta sobre cartes antigues, on sí que s’hi deixen entreveure uns nus femenins.
De la xilena Kati Riquelme hi ha unes escultures molt fràgils i minimalistes fetes de gasa, on sorgeixen uns cossos immaterials, o sigui les robes que cobreixen aquests cossos aparents. Hi ha una altra peça, en aquest cas una fotografia en blanc, que si ens hi aproximem hi veurem que hi ha uns llavis. La barcelonina Mercè Soler és la més conceptual de totes, ja que usa pseudollenguatge, a través de caràcters i signes, que ocupen les dues instal·lacions que presenta. A la primera observem un paper que està penjat de la paret i que s’estén per terra amb una sèrie de signes i símbols, però sense lletres. Per tant, no sabem amb exactitud el seu veritable contingut o missatge. Hi ha una altra obra on mostra un expositor de postals. Són postals en blanc, no hi ha text ni imatges. És la buidor absoluta. Ens hem d’imaginar el seu contingut, per això el títol de la instal·lació és Postals no escrites.
De la filòleg i gravadora Núria Rossell, que sol treballar amb llibres d’artista, aquí mostra una sèrie d’obres on sorgeixen llibres sense pàgines, però incorpora diversos elements en forma de collage, a més de pintar l’interior de les cobertes de manera abstracta, dotant-los d’una aparença vital. Finalment, els collages de la basca Sonia Ruiz de Arkaute s’endinsen en un terreny on la gènesi és l’element principal, ja que les peces que s’exposen a mode d’instal·lació semblem nius d’ocell. Per a la seva construcció empra diversos materials: corda, metall, plata i resina. Com a dissenyadora de joies està acostumada a treballar amb elements petits.
