Arts visuals

Hortensia Herrero: un centre d’art per al centre de València

En una artèria tan significativa com el carrer del Mar, en el rovell de l’ou de la ciutat de València, el Centre d’Art Hortensia Herrero irromp com un vector substancial en l’oferta cultural de la capital valenciana. Un espai d’art que acull la important col·lecció d’art contemporani de l’empresària, mecenes i promotora del projecte, amb el reclam de noms importants com Jean Dubuffet, Roy Lichtenstein, Miquel Barceló, Joan Genovés, Antoni Tàpies, Joan Miró o Eduardo Chillida, entre més, als quals cal afegir artistes de prestigi no tan coneguts pel gran públic com Anselm Keifer o Georg Baselitz. Obres de la col·lecció combinades amb peces i instal·lacions encarregades expressament per a diversos espais del complex, ubicat en el Palau de Valeriola, en una intervenció que s’esbrina conscienciosa i no exempta de dificultats.

D’alguna manera, aquest Centre d’Art culmina un llarg camí engegat per Hortensia Herrero. Primer, com a aficionada a l’art, des de la infantesa, en què pintava els seus propis quadres. Més tard com a col·leccionista: el regal de noces que li va demanar al seu marit, l’empresari Juan Roig, va ser una pintura. La col·lecció va arrencar amb la mirada posada en l’art valencià i va anar creixent. El següent pas important va ser la creació de la Fundació Hortensia Herrero, l’any 2011, centrada en la rehabilitació del patrimoni. Cinc anys després, ambdós vessants, el col·leccionista i el recuperador es fusionen en un mateix projecte amb l’adquisició del Palau de Valeriola, un immoble d’estil barroc del segle XVII, amb l’objectiu de restaurar-lo i habilitar una llar per a la col·lecció.

Adaptar un antic palau en centre d’art modern no ha estat una tasca fàcil, “un espai que no estava organitzat per allotjar art”, alerta el director artístic, Javier Molins. Set anys després de la compra, període en què, com confessava la impulsora, no han faltat moments de dubte, el Centre d’Art Hortensia Herrero obria enmig d’un considerable rebombori. En part, per l’expectació generada al llarg d’aquests anys i per l’enorme dimensió econòmica i social de la persona que hi ha darrere del projecte. En tot cas, la instal·lació ja està tenint un impacte important en difusió i en nombre de visitants, milers cada dia. La qual cosa porta a una darrera lectura de ciutat i de país: a ningú no se li escapa que el Centre Hortensia Herrero, pel resultat i contingut de la intervenció i per la seua ubicació, és la cirereta del pastís d’una oferta museística de primera magnitud. Que potencia l’atractiu del Cap i Casal més enllà d’uns altres debats.

Hortensia Herrero en una de les sales del Centre que porta el seu nom.

La intervenció, a càrrec d’ERRE Arquitectura, estudi dirigit amb altres per Amparo Roig, filla d’Hortensia, és diàfana, elegant i funcional. I en el disseny expositiu hi ha transpiració i amplitud, quasi totes les sales i espais estan ben oxigenats, el que no significa que no s’haja volgut aprofitar al màxim llocs en principi inhàbils com els corredors. Les sis site-specifics, instal·lacions generades expressament per al projecte, en són un exemple. En trobem dues en la planta baixa: l’absis que dona pas al jardí és obra de Jaume Plensa, mentre que en el pati, penjades del sostre, ens trobem les acolorides estructures de vidre de l’argentí Tomás Sarraceno, el primer dels encàrrecs que la fundació va fer en aquesta línia.

Instal·lació dissenyada per al pati per Tomás Sarraceno.

La resta del centenar d’obres, d’una cinquantena d’artistes, les anirem trobant repartides per tot l’edifici. Amb bon criteri, la guia de mà aconsella fer el recorregut respectant l’ordenació numèrica de les sales: un nodrit equip de guies acompanya els visitants que ho requereixen per explicar detalladament els continguts. Les primeres sales són un toc d’atenció sobre la magnitud de la col·lecció, amb obres de Saura, Chillida, Dubuffet, Lichtenstein, Miró, Tàpies o Juli González, totes molt reconeixedores de l’operatiu de cadascun dels artistes.

La impressionant sala Anselm Keifer.

Una porta d’entrada important i generalista a uns altres espais que atorguen personalitat al centre, com ara la sensacional sala dedicada a Anselm Keifer amb tres impressionants obres de gran format, amb colors i textures magnètics, amb el característic i enorme llibre de plom en el centre de dues de les peces, Böse Blumen i Der Tod und das Mädchen, obres realitzades entre 2012 i 2018. Pintures embolcallades en el seu particular sentit de la poètica feta imatge i la peculiar tècnica del vessament de plom sobre pintures que representen paisatges.

Pòrtic per a la següent sala, interessant però no tan rotunda, dedicada a un altre artista alemany, Georg Baselitz, amb un inquietant oli en el qual, a diferència del que és habitual en aquest artista, les figures no apareixen invertides. Hi ha així mateix una escultura que representa uns talons, feta amb un curiós procediment en què la destral i la motoserra han actuat sobre la fusta abans de fondre aquest material en bronze.

Les obres de Georg Baselitz.

Després de passar per una secció dedicada a l’art cinètic, amb obres entre més d’Andreu Alfaro o Ángel Duarte, ens trobem amb l’art òptic del veneçolà Carlos Cruz-Díez i les seues seriografies i cromografies sobre alumini combinades amb làmines de plàstic que li serveixen per fer una exploració sobre el color, la geometria i la perspectiva de l’espectador. Un dels mestres del color (un “pensador cromàtic”, com se’l va arribar a definir) i una sèrie d’obres que estan entre les joies de la col·lecció. Una manera d’entendre l’art que contrasta amb el treball amb les textures i el color, de pinzellada assilvestrada, de Jason Martin. Amb efectes que aconsegueix dissenyant els seus propis pinzells.

Públic en la sala amb les pintures de Jason Martin.

Sense abandonar aquesta primera planta podem veure una altra de les site-specifics, la de l’irlandès Sean Scully en l’antiga capella del palau, portant al terreny de l’art contemporani i el seu sentit geomètric les característiques vidrieres en la finestra i els cristalls de la cúpula, en aquest cas amb franges de colors en què el roig correspon a la iconografia cristiana, més concretament a la sang de Crist. També ací hi ha les videoinstal·lacions realitzades per Mat Collishaw expressament per a la Fundació, Sordid Earth i Transformer, túnels que el visitant ha de travessar flanquejat per pantalles LED.

Immersió en el món del foc i les falels de Mat Collishaw.

La primera recrea diferents ambients de la natura, dels més plàcids i acollidors a les manifestacions més amenaçadors. La segona, Transformer, és una immersió en el món de les falles, un túnel en què l’espectador pot assistir a una experiència invasiva de focs d’artifici o la més intimidant d’estar passant travessant una trampa de foc. Alhora espectacularització de l’espai i oferta experiencial. L’acabat de les instal·lacions, en qualsevol cas, és impressionant.

Seguint l’itinerari proposat arribaríem a la segona planta, a una sala en què s’agrupen amb encert des del punt de vista expositiu obres de Manolo Valdés, Miquel Barceló, Joan Genovés o Jaume Plensa, amb producció molt característica i identificable (menines, multituds…), i altres artistes no tan recurrents a València com el nord-americà Rashid Johnson i l’espanyola Elena del Rivero, ambdós desplegant tècniques i acabats ben interessants.

En primer terme, obra de Joan Genovés.

A prop, trobarem altra de les obres específicament dissenyades per a l’espai, novament un túnel aprofitant un corredor que desemboca en una sala sense eixida, d’anada i tornada, en el qual el danès Oliafur Eliasson ha disposat més de mil peces de vidres de tots els colors. La peça ha estat batejada com Tunnel for unfolding. Encara en la planta segona, ens trobarem amb les pintures de Peter Halley de segments geomètrics de diferents colors aïllats i interconnectats la combinació dels quals genera un poderós efecte visual.

Sala dedicada a Peter Halley.

En contrast amb aquest formalisme, a pocs metres, David Hockney ens proposa submergir-nos en els contrastos estacionals, a través d’un mateix paisatge allargassat, que ocupa les dues parets d’una sala, pintat en estiu i hivern. Les dues seccions estan exposades l’una sobre l’altra. Un exercici de contrast que porta a l’extrem amb la videocreació The Four Seasons. Woldgate Woods: en una sala, amb pubs al mig, es projecta un mateix itinerari pel bosc que recorrem de manera simultània en cadascuna de les quatre estacions. On fixar la mirada, quan apreciar els contrastos, ja és cosa de l’espectador.

The Four Seasions, de David Hockney.

En l’última planta l’al·licient és veure les andanes, una estança de per si lluminosa i agradable, amb obres d’art de diferents perfils, entre escultura i gran format, distribuïdes espaiosament. Julian Opie, El Anatsui, Anish Kapoor, Miquel Navarro, Blanca Muñoz o Michal Rovner són alguns dels artistes d’aquesta secció, amb dues sales unides en un passadís per l’última de les instal·lacions ad hoc, Tránsito mineral, obra de Cristina Iglesias d’aquest mateix any, amb una proposta orgànica i d’aparent senzillesa, però que inclou un joc d’espills per generar profunditat i sensació d’aïllament, com si haguérem penetrat en un bosc de columnes naturals.

Vista de l’andana del Centre Hortensia Herrero.

La proposta d’itinerari ens du al subsol de l’edifici, per dialogar amb el passat de la ciutat: allí trobarem vitrines amb objectes antics i, sobretot, amb un fragment del circ romà de l’antiga Valentia. Una ciutat amb molts substrats: on es va construir l’edifici, que presentava un estat gairebé de ruïna quan va ser adquirit, hi havia la medina de la Balansiya musulmana. I juntament amb aquesta exposició històrica que fa valdre l’edifici, tornem a trobar obra contemporània, en aquest cas d’Antonio Girbés, Andreas Gursky, Idris Khan i Thomas Ruff.

Un aspecte a millorar del Centre Hortensia Herrero és que l’idioma autòcton està present en els materials de mà i en el web (el personal i els i les guies també contesten en la nostra llengua si són interpel·lats), però es troba a faltar en les cartel·les i en els textos de les sales, que el visitant troba en castellà i anglès. Una invisibilització que no sembla justificada en un complex tan reeixit i acollidor i que presta tanta atenció als detalls. Que està destinat a convertir-se en un referent cultural per a tothom.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close