Arts visuals / Exposicions

Humà, massa humà. La figuració en l’art de postguerra

Quina humanitat? La figura humana després de la guerra (1940-1966)”, que ara s’ha inaugurat al Museu Nacional d’Art de Catalunya on es podrà visitar fins al febrer del 2024, a cura d’Àlex Mitrani, conservador d’art de postguerra i contemporani del Museu, és una de les exposicions més ambicioses que s’han fet darrerament al MNAC pel contingut i, també, pel que fa als préstecs de diferents museus internacionals que han cedit obres ben representatives. Només per poder contemplar les grans obres de Maria Helena Veira da Silva, Zoran Music, Lasar Segall, Jean Fautrier, Francis Gruber, Juli González, Henry Moore, Francis Bacon, Antoni Clavé, Graham Sutherland, Antonio Saura, Jorge Oteiza, Antoni Tàpies, Manolo Millares, Alberto Giacometti, Louise Bourgeois, Joan Ponç, Josep Guinovart, Bernard Buffet, Pierre Tal-Coat, Juana Francés, Joan Miró, Karel Appel, Niki de Saint Phalle, Lluís Güell o Juan Genovés, entre molts d’altres, que hi ha a la mostra, ja val la pena de pujar a Montjuïc.

Des de fa uns quants anys, Àlex Mitrani reivindica i estudia la pintura figurativa a Catalunya, especialment dels anys de la postguerra. Ja el 2006 va comissariar l’exposició Utopies de l’origen. Avantguardes figuratives a Catalunya, 1946-1960, que es va presentar al Palau Moja. De fet, Utopies de l’origen pot considerar-se l’embrió d’aquesta mostra més ambiciosa, Quina humanitat? La figura humana després de la guerra (1940-1966), que ara es pot veure al MNAC. Algunes de les obres que hi havia en aquella exposició es poden contemplar en aquesta nova exposició. En aquesta ocasió la mirada i la reflexió sobre l’art de la postguerra no se centra solament en Catalunya sinó que s’obre al context europeu i occidental, amb prop d’un centenar d’obres de 80 artistes, nacionals i internacionals.

Després de la catàstrofe de la Guerra Civil espanyola, l’esclat de la Segona Guerra mundial obria el temps d’una Europa abocada a l’abisme. El superhome presagiat per Nietzsche, que havia de portar la condició humana a un nivell superior, abraçava en mans del colonialisme, del nazisme, de l’stalinisme i de l’imperialisme, el mal absolut, amb la baixada als inferns més profunds de la condició humana amb la creació dels camps de concentració i d’extermini i, posteriorment, la bomba atòmica.

Quina humanitat? La figura humana després de la guerra (1940-1966), tal com reflexiona Mitrani al text del catàleg, és una exposició que dialoga amb altres mostres de referència que han tractat l’art de la postguerra des de perspectives diferents, com Europa de postguerra. Art després del diluvi 1945-1965 (1995), Barcelona/Viena; Sota la bomba. El jazz de la guerra d’imatges transatlàntica, 1946-1956 (2007), Barcelona/Madrid; Campo cerrado. Arte y poder en la posguerra española, 1939-1953 (2016), Madrid, o Postwar: art between the Pacific and the Atlantic, 1945-1965 (2016), Munic.

El relat visual cronològic i conceptual que planteja Mitrani, bastit amb un conjunt heterogeni d’obres d’art, s’inicia amb una sèrie de conceptes i temes concrets: el desastre; segueix, amb la descripció del lloc de la víctima; el reconeixement del monstre i el sant, que ens porten de la dissolució de la figura al ressorgiment, passant per l’exili interior; i de la nostàlgia primitiva a l’esperança fins als nous debats. D’alguna manera, la reflexió sobre la figura humana ens porta del nihilisme de la guerra a l’existencialisme dels anys quaranta i cinquanta, al principi esperança que obren els conflictes i les utopies dels anys seixanta. L’existencialisme i l’absurd de Sartre i Camus esdevingueren dues de les visions europees del pensament més influents sobre la condició humana, que Hannah Harendt replanteja posteriorment des de l’exili nordamericà per donar pas a un temps nou amb les noves lluites d’alliberament. Tal i com afirma Mitrani: «Quina humanitat? destaca problemes nuclears com la disgregació de l’humanisme clàssic o la construcció d’una nova subjectivitat a través del dolor i l’esperança. També planteja tota una sèrie de temes suggerents com la relació entre el cos i la consciència, la possibilitat de l’heroisme, la funció d’allò grotesc, la imatge del monstre, la nostàlgia de la bellesa o la funció comunicativa del rostre. És així com les preguntes i l’angoixa existencial que plantegen aquests artistes segueixen vigents en el nostre present.»

El desastre

Maria Helena Vieira da Silva. El desastre, 1942. Centre Pompidou, Paris. Musée national d’art moderne-Centre de création industrielle

La mostra s’obre amb una sala amb obres impactants i poc previsibles que descriuen el dolor i l’espant davant la guerra. Una massa humana que transita en un espai dantesc en l’obra El desastre (1942) de l’artista portuguesa Maria Helena Vieira da Silva, provinent del Centre G. Pompidou de París, i l’obra Triomf de la mort (1943), una vibrant dansa de la mort, expressionista i fauvista on emergeix el tall negre de la dalla, de l’italià Renato Guttuso, de la Galleria Nazionale d’Arte Moderna e Contemporanea de Roma, ens situen en un camp de batalla al·legòric. Mentre una sèrie de dibuixos del quadern Visões de guerra (1940-1943) de l’artista lituà, establert al Brasil, Lasar Segall descriu sense ambigüitats l’horror de les fosses comunes, i els cossos i esquelets en dansa macabra de les víctimes, amb el rostre inefable dels ulls delirants davant del dolor i la mort. Just al costat, podem veure un dibuix, a la tinta marró sobre paper, de Zoran Mušič, Dachau. Quatre penjats (1945), que fa posar la pell de gallina ―els cossos despullats, amb els colls desfigurats i els rostres desencaixats, de quatre homes penjats amb els pantalons abaixats― descriu amb tota la crueltat la realitat inhumana de les execucions i els assassinats perpetrats als camps d’extermini. No hi ha paraules, ni imatges possibles per descriure el dolor i l’horror, i malgrat tot, el pensament, la poesia, l’art, persisteixen. Adorno i Celan ens interpel·len. A continuació, una obra posterior extraordinaria, un oli de Zoran Mušič, Paisatge buit (1960), expressa la desfiguració total, un paisatge buit on unes ombres i formes negres s’escampen en un fons marró i lilós que transmet una reverberació lluminosa espectral ben especial. Al mateix àmbit, entre d’altres obres, destaquen un petit dibuix conegut, cera i tinta sobre cartolina, de Josep Maria de Sucre, Angoixa en el segle XX (1942), el rostre d’una calavera groga, de l’antiga col·lecció Riera, dipositat al MACBA, un oli sobre tela d’Armand Cardona Torrandell, Univers concentracionari (1963), i, encara, sorprenen dos dibuixos esquemàtics de Mercè Rodoreda, una aquarel·la i un collage, dels anys cinquanta, un esquelet i tres personatges, que recorden vagament Klee, de la Fundació Rodoreda que estan a l’IEC.

El lloc de la víctima

L’àmbit següent, El lloc de la víctima, insisteix en el desemparament de la víctima i la violència i la humiliació a la què està sotmesa. El rostre desfigurat d’un cap de partisà de Jean Fautrier del 1956-1957, proper a l’abstracció, contrasta amb el realisme expressiu de quatre dels memorables dibuixos, tinta sobre paper, que Josep Bartolí va realitzar per al llibre Campos de concentración 1939-1944, editat a l’exili, a Mèxic, que es troben a Ca l’Ardiaca, a Barcelona, o un oli sobre tela esplèndid de Francis Gruber, Els hostatges (1946), d’una col·lecció particular austríaca. El cos nu retorçat, esqueixat i esquelètic, estès al terra, ha perdut tota capacitat de lluita, tota dignitat humana.

És la nua vida que Giorgio Agamben va descriure amb extensió a Homo sacer. L’home exclòs de tota forma d’humanitat. En aquest àmbit, Mitrani incorpora l’escultura, amb una obra emblemàtica d’Apel·les Fenosa, una maqueta del Monument als màrtirs d’Oradour-sur-Glane, de la Col·lecció Nacional de la Generalitat, dipositada al Museu de Valls, confrontada a unes de les grans obres de Juli González, les dues mans aixecades juntament amb un cap de la Montserrat cridant, del 1942, tres bronzes, obres mestres de la col·lecció del MNAC. L’àmbit es clou amb un dels diàlegs més audaços de l’exposició: un bronze de Josep Maria Subirachs, Europa (1952), la representació d’una dona estesa cara amunt amb les cames alçades pels genolls recolzades en les plantes del peu, amb gest de dolor, en una posició molt semblant a la de les formes de l’escultura de bronze, de majors dimensions, Guerrer caient (1957-1960) de l’etapa més figurativa de l’escultor anglès Henry Moore, provinent d’una col·lecció anglesa.

El monstre i el sant

Una de les sales més espectaculars de la mostra és la que incorpora la crucifixió, com una de les icones més fecundes de la història de l’art occidental que té la seva rèplica en les formes expressionistes i abstractes de l’art de postguerra. La lapidació (1948), un oli amb grafit sobre tela, del francès Bernard Buffet, representant del miserabilisme de la postguerra, des d’una pintura més realista, comparteix espai amb una impactant gran oli de Francis Bacon, Fragment d’una Crucifixió (1950), provinent de la col·lecció del Van Abbemuseum d’Eindhoven, un Crist jacent d’Antoni Clavé, un expressionista Crist d’Alba de Tormes (1954), un gran oli d’una col·lecció particular de Barcelona, un Estudi per a Crucifixió (1947), un oli de Graham Sutherland, dels Museus Vaticans, i finalment una gran Crucifixió (1959-1963), un oli d’Antonio Saura, del Guggenheim de Bilbao. Com a contrapunt, la figura del monstre està representada per un feliç diàleg punxegut i fecundament mut entre un cap d’ulls, nassos, celles i boques multiplicades de Francis Newton Souza del 1962, d’una col·lecció anglesa, i un Cap I (1954), picassià i robust de Josep Guinovart, de la Fundació Guinovart d’Agramunt.

L’àmbit es complementa amb dos dels artistes que van renovar l’art religiós a l’Espanya franquista dins dels corrents renovadors de l’església catòlica, els escultors Jorge Oteiza, amb una selecció de tres dels caps d’apòstols per a la basílica d’Arantzazu, del 1953, provinents de la Fundació Museu Oteiza d’Alzazu, acompanyats d’un reportatge fotogràfic, i Josep Maria Subirachs, amb imatges fotogràfiques de les escultures de la basílica de la Virgen del Camino de Lleó, del 1960.

De la dissolució al ressorgiment, l’exili interior o de la nostàlgia primitiva a l’esperança

La mostra prossegueix amb exemples d’obres de Tal-Coat, Antoni Tàpies, Manolo Millares al costat d’escultures d’Alberto Giacometti, Germaine Richier o Louise Bourgeois. La dissolució del cos i la desfiguració ens porten a l’abstracció i a la recerca de l’essencial en el retorn a l’humanisme. L’exili interior personificat en obres d’Edouard Pignon, Juana Francés, Joan Ponç, Josep Guinovart, Joan Brotat, Maria Girona o Antonio López, ens mena, en un altre àmbit, a la pulsió de la nostàlgia primitiva amb obres de Joan Miró, Karel Appel, Roger Bissière, Josefa Tolrà, Parvine Curie o Roser Bru.

Els nous debats

L’últim àmbit de la mostra, titulat Els nous debats, potser és el més simplificat. El feminisme, la possibilitat de revolució, la descolonització i la resistència als règims dictatorials són exemplificats amb obres de Mari Chordà, Niki de Saint Phalle, Lluís Güell i Juan Genovés. En un moment del triomf de l’informalisme, la pintura abstracta i l’aparició del pop art, ben segur són molts els diversos camins que l’art i la humanitat transiten als primers anys seixanta.

Justament, s’acaba d’inaugurar una mostra al Museu d’Art de Girona, Un altre art. Informalisme a Catalunya, 1956-1966, comissariada per Joan Gil i Conxita Oliver, que mereix una reflexió a part, que estudia i mostra la força de l’informalisme durant els darrers anys cinquanta i primers anys seixanta a Catalunya, en un moment en què és la tendència d’avantguarda dominant al món de l’art.

Lluís Güell. Negre ferit de bala, 1965. Donació de Tànit del Mar Güell Damont, 2021, Museu Nacional d’Art de Catalunya

La mostra de Mitrani, Quina humanitat?, té la virtut de descobrir i destacar artistes que no són habituals. Naturalment, en una exposició sobre la figura humana després de la guerra, podríem trobar a faltar obres de Picasso, Artaud o Dubuffet, per posar uns exemples concrets, però agraïm també contemplar obres esplèndides de Zoran Mušič, Francis Gruber, Andrzej Wróblewski, Franciszka Themerson, Roger Bissière o Parvine Curie, artistes menys coneguts. També aplaudim un nou relat sobre l’art català que compta també amb obres de Mercè Rodoreda, Josefa Tolrà, el performer Gonçal Sobrer, Roser Bru, Norman Narotzky o Lluís Güell. Sens dubte, confrontar l’art català amb l’art internacional és tasca indispensable que el MNAC s’ha de plantejar.

Al meu entendre, en el discurs de Mitrani, hi manca, pel que fa al context català, i també internacional, la figuració combativa, no resignada, que també existeix. Sense entrar en el debat sobre el realisme socialista, més present a Europa que en l’Espanya franquista, per mi hi ha una línia d’un art figuratiu més polític que podria traçar-se amb la Sèrie Barcelona, de cinquanta litografies, començada el 1939 i impresa el 1944, que bé podria obrir l’exposició. Hi ha el Miró de les Constel·lacions (1939-1941), més líric, i el Miró de la Sèrie Barcelona (1939-1944), més combatiu. Hi ha també la sèrie Història natural (1950-1951) d’Antoni Tàpies, ben interessant, del període més realista i influït políticament, pel marxisme de Cabral de Melo. Però hi ha també obres de Cardona Torrandell i de Guinovart que podríem incloure en aquesta línia figurativa més combativa.

D’altra banda, m’interessa de destacar la integració, per mi excessivament tímida, de la fotografia o dels llibres en el discurs expositiu. Hi ha una meravellosa fotografia de Joan Colom del Barri Xino, del 1960, que ens mostra una nena caminant o corrent a qui no es veu la cara, que té tapada per un conjunt de serpentines o roba que subjecta amb el braç. L’obra enigmàtica, sense rostre, de Joan Colom dialoga amb altres rostres de pintors com Leon Golub o Norman Narotzky. Una de les troballes de Mitrani, és un llibre de gravats, La femme tondue (1946) d’Anton Prinner, artista hongarès transgènere, que expressa l’humiliació i la violència contra les dones acusades de col·laboracionisme. Bé, són dos bons exemples del que podria ser una col·laboració més estreta entre els diferents departaments del Museu amb un diàleg més ric amb la col·lecció de fotografia i la important biblioteca del Museu. De la mateixa manera que una línia cronològica amb els fets històrics i socials més destacats d’aquests anys ajudaria a situar millor el context d’aquest període de postguerra que abasta aquesta gran exposició.

Vivim temps foscos. Sempre és bo de rellegir el gran bell llibre de Hannah Arendt, Men in Dark Times (1968). Quan les notícies sobre la guerra a Ucraïna i Palestina omplen els nostres dies, i l’extrema dreta és més present a Europa, i també a Espanya, una exposició com aquesta, Quina humanitat?, que es pot veure al MNAC no podia ser més oportuna. Recomano també el catàleg de la mostra amb articles d’Àlex Mitrani, i altres especialistes, com Paula Barreiro, Sarah Wilson, Nausikaä el Mecky i Jordi Ibáñez. El neuròleg, psiquiatra i psicoanalista Boris Cyrulnik clou el catàleg amb un text on destaca la resiliència de l’art i de la cultura per superar els conflictes: “No hi ha vida humana sense patiment, no hi ha cap societat sense guerres, però a cada prova la cultura ens ha permès recuperar les ganes de viure”.

 

Manuel Guerrero Brullet
Crític i assagista. Llicenciat en Filologia Romànica per la Universitat de Barcelona (1990) i doctor en Humanitats per la Universitat de Girona (2022). Ha estat comissari de l’Any Joan Brossa (2019) i de l’Any Palau i Fabre (2017-2018), així com responsable de l’àmbit d’Arts (2009-2013) i sotsdirector (2013-2015) d’Arts Santa Mònica, Barcelona. És autor de l’assaig biogràfic J. V. Foix, investigador en poesia (Empúries, 1996) i de l’antologia Sense contemplacions. Nou poetes per al nou segle (Empúries, 2001). Ha tingut cura de l’antologia poètica, en edició bilingüe, La piedra abierta de Joan Brossa (Galaxia Gutenberg/Círculo de Lectores, 2003). Ha editat Joan Brossa i Antoni Tàpies, Amb cor de foc. Correspondència (1950-1991) (Galàxia Gutenberg, 2024). Ha tingut cura de nombroses exposicions, entre les quals cal destacar Joan Brossa o la revolta poètica (2001, Fundació Joan Miró, Barcelona), L’univers obert d’Antoni Tàpies (2003, La Panera, Lleida), Alfons Borrell o la celebració del color (2006, Tecla Sala, L’Hospitalet), Carles Santos. Visca el piano! (2006, Fundació Joan Miró), Agustí Centelles. El camp de concentració de Bram, 1939 (2009, Arts Santa Mònica), Josep M. Mestres Quadreny. De Cop de poma a Trànsit boreal. Música, art, ciència i pensament, (2010, Arts Santa Mònica), Joan Fontcuberta. Deletrix (2013, Arts Santa Mònica), RCR Arquitectes. Papers (2015, Arts Santa Mònica), Montserrat Roig, 1971. Memòria i utopia (2017, El Born CCM, Barcelona), El Mataró de Terri (1918-2000) (2018, Museu de Mataró), PEN Català, 100 anys protegint la llengua i la llibertat d’expressió (2022, Palau Robert, Barcelona) o Jean Marie del Moral. Horta Picasso Miró Mont-roig (2023, Fundació Palau).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close