Arts visuals / Opinió

I què n’esperàvem, del nou DHub?

I quina transformació esperàvem que fes el DHub sota la nova direcció de José Luis de Vicente: director artístic del Sonar + D, dels festivals d’art i tecnologia Artfutura i Tentacular o comissari del LlumBCN?

És inquietant que la nova direcció enviï a “les col·leccions permanents de disseny al magatzem del centre” per a centrar-se en la pura contemporaneïtat del disseny, escampada ara per tot el museu, que ja no serà museu, sinó un centre de disseny i experimentació, obert al “nou món” de “els nous nòmades digitals” i “les tecnologies del coneixement del 22@”.

És natural que saltin les alarmes quan amb els nous plantejaments es trenca la idea fundacional del DHub, el qual va néixer com un espai de centralització de la cultura del disseny, capaç de conservar i mostrar els fons de més de vint mil peces provinents de diferents museus rellevants, alhora que fer possible una reflexió radical sobre el disseny avui. Els referents eren el V&A de Londres, o la Triennale de Milà, capaços de fer conviure tots dos mons.

Però la responsabilitat del nou moment futurista del DHub no és de José Luis de Vicente: ve de més amunt, ve dels titulars del centre, que pertany a l’ICUB. Tots els mèrits i especialitats del nou director van absolutament alineats amb la nova estratègia cultural d’aquesta ciutat, que està fent una aposta d’all in envers la cultura digital i la tecnologia d’impacte social i econòmica.

D’aquí l’anunci de l’ICUB d’emplaçar la seu de la nova direcció d’indústries creatives al Dhub, o la voluntat expressada pel seu responsable, Xavier Marcé, de reforçar exposicions com Digital Impact de la passada temporada al DHub (una exposició d’art, espectacle i tecnologia) tot proposant-la com una triennal d’arts digitals [sic].

Donava el flamant regidor més detalls del programari a l’entrevista del 5 desembre amb Maria Palau al Diari Avui: els projectes estratègics a Barcelona fets de bracet amb la Generalitat de Catalunya culturalment seran tres: un nou centre d’art digital a la Rambla (La Foneria, 13 milions), un nou “centre de recerca de so, audiovisual i llum” a Palo Alto; i un hub audiovisual a les tres xemeneies (400 milions). Tot això seria meravellós si no anés acompanyat de cap estratègia per activar unes arts visuals en estat de gangrena, les mateixes que durant anys han estat filtrant i capitalitzant l’experimentació digital dins la cultura contemporània. I en quin país intel·lectualment seriós se separen arts digitals de les visuals?

“Tenim una oportunitat enorme en tot el que serien les arts digitals i en l’àmbit del videojoc.”, reblava Marcé, un dels grans paladins de les indústries creatives, les quals posen en el mateix sac de la cultura el món dels videojocs, plataformes digitals, mitjans de comunicació o empreses de xarxes socials, amb el patrimoni de la ciutat o qualsevol àmbit de la cultura de base. Tot el que no sigui art i mercat, efectisme i resultats, surt de focus: és titllat de caduc, marginal i contestatari.

Per descomptat, s’ha de donar marge d’acció a De Vicente, el qual, d’altra banda, nega que la nova mirada dilapidi el fons patrimonial del museu, sinó que el vol presentar d’una altra manera no lineal o antidisciplinària, integrada als relats del present. N’hi ha que estaríem ben d’acord amb semblants plantejaments, però la sospita que sorgeix de no reeixir-ne és raonable: perquè es desconeixen experiències del nou director en aquesta tasca, i per les idees regnants amb qui De Vicente haurà de compartir barri i oficina.

Les preguntes clau llavors són: sabrà De Vicente mantenir independència artística i discursiva respecte dels influents lobbies del digital? Seguirà el criteri efectista i municipalista del Digital Impact? Sabrà acollir discursos crítics contemporanis, fins i tot contraris als dels nòmades digitals del 22@? Serà capaç d’integrar i activar la cultura del disseny moderna i contemporània de Barcelona en el si de la mirada immersiva big bang data que es prefigura?

En qualsevol dels casos, el director i l’ICUB hauran de tenir presents les inquietuds i preocupacions d’un sector que fa decennis que treballa per la cultura del disseny des d’una mirada àmplia i transgeneracional. Que el DHub no és una Kuntshalle: és un museu que té el deure, també, de patrimonialitzar (cuidar, mostrar, difondre) les importants peces que custodia. I que necessitem un projecte de museu central del disseny, sòlid i a llarg termini, que es pugui rellevar entre direccions sense trencaments sistèmics, i que no caduqui quan caduqui la moda, de recorregut tan transitori com el d’una legislatura.

Albert Mercadé
Historiador, crític d'art i curador independent. President de l'ACCA (Associació Catalana Crítica d'Art). Llicenciat en història de l'art i Doctor en Humanitats. Ha sigut comissari d'exposicions en diferents museus de Catalunya i escriu amb regularitat en diversos mitjans. Actualment és director artístic de la fundació Arranz-Bravo i comissari del districte cultural de l'Hospitalet.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close