L’absència és un dels temes recurrents en la trajectòria d’Ignasi Aballí (Barcelona, 1958), però també ho són el concepte d’efímer, la relació del text amb la imatge i l’exploració de l’espai arquitectònic. En la gran instal·lació que ha realitzat per al Il Salotto de la Fundació Blueproject de Barcelona, sota el títol de Sense imatge, es concentren totes aquestes obsessions de l’artista. Aballí ha transformat radicalment la sala principal de la fundació per construir una mena de laberint, que l’espectador ha de transitar envoltat de parets grises amb paraules inscrites en una elegant tipografia negra que signifiquen conceptes sobre l’absència, el no-res o la desaparició. És l’espectador qui ha de “penjar” les obres en la seva ment o no fer-ho. Fins al 4 d’agost, a la Fundació Blueproject l’obra d’art és “absent, amagada, buidada, censurada, desapareguda, desconeguda, efímera, esborrada, impensable, imperceptible, inconcebible, inexistent, inimaginable, immaterial, invisible, no vista, secreta i transparent”. Gairebé simultàniament, però ara ja clausurada, Aballí ha presentat també una exposició de gravats a la galeria Toni Tàpies.
Ha fet dues exposicions a la vegada en les quals els conceptes d’absència i invisibilitat hi són presents.
Sí, la instal·lació a la Blueproject i a la galeria Toni Tàpies he exposat dues edicions noves de gravats – Set estampacions d’una planxa de gravat i Esquema I a VI- perquè ara Toni Tàpies vol tornar al món de l’edició. Són gravats que tenen molt a veure amb aquesta exposició, surten les mateixes paraules i la idea de la fragmentació i desajust. Són dues exposicions que formen part d’un mateix moment, de la mateixa reflexió.
I a la Fundació Blueproject una instal·lació gegantina que és també arquitectura.
És una instal·lació molt diferent a les que s’han fet fins ara a la Blueproject. Sempre es demana que sigui una obra molt pensada per a aquest espai, que és un espai molt simple, de fet, amb sis columnes. Així que he jugat amb el límit de les columnes i he afegit unes parets que afegeixen altres límits però que permeten que no es vegi la resta de l’obra.
Sembla una mena de laberint, no? A més, malgrat les parets que divideixen l’espai, la sala sembla més gran que mai.
Sí, sembla molt més gran. Hi ha una contradicció en aquesta fragmentació de l’espai. La inclinació de les parets segueix el patró de la relació amb les columnes. S’estableix un vincle molt estret entre la columna i la paret i un cert desajust. A més, vaig tenir clar que havien de ser parets i no mòduls baixos. En una exposició “normal”, les obres penjarien de les parets, serien obres visibles. Però aquí les obres no hi són. Hi ha una sèrie d’absències en tot el recorregut. Els únics elements que trobem a les parets són les paraules, amb una tipografia molt concreta i molt escollida. De fet, he volgut que les inscripcions funcionessin com a grafits, no com a rètols.
Són paraules que al·ludeixen a conceptes d’alguna cosa invisible. Posar paraules a allò que no hi és. Ha volgut representar allò intangible?
Són paraules que neguen la presència i la idea de la imatge. A l’inici de la instal·lació, trobem paraules més abstractes i més endavant paraules més connectades amb el món real.
Però sempre s’acaba formant una imatge en la ment de l’espectador, no?
Per més intangible que sigui el significat de la paraula, és molt difícil que no es produeixi una imatge mental del concepte i més en un moment de la història en el qual tot ho fem a través de la imatge. Aquesta és una exposició que intenta posicionar-se respecte a això. És una reflexió sobre aquesta part de la realitat que no podem ni pensar, que és com un gran espai negre i a la vegada és sobretot efímera, sobre tot allò que s’ha esborrat i desaparegut, o sobre el que mai ha estat.
Malgrat l’hipotètic minimalisme de la instal·lació, en canvi, l’espectador transita per un muntatge molt físic i molt arquitectònic.
Perquè és una exposició de coses que no hi són, una exposició d’obres d’art absents, però d’altra banda, les parets actuen com un element escultòric molt important.
A la seva obra la relació entre imatge i text sempre està present.
És una constant de la meva obra. De vegades un substitueix a l’altre i altres cops imatge i text són complementaris. Però per mi imatge i text són iguals, són el mateix, tenen el mateix valor. La gràcia està com els utilitzes per generar noves lectures. I hi ha múltiples combinacions
Podria ser una pintura gegant aquesta instal·lació?
Hi ha qui diu que en la meva obra hi ha una gran relació amb la pintura. Hi veus una sèrie de plans i de colors, com si formessin part d’una gran pintura però aquí es trenca la idea de pla, seria una mena de pintura expandida.
La instal·lació, és una mena de manifest contra el soroll de la saturació d’imatges que vivim?
La nostra relació amb les imatges ha canviat, només pel sol fet que avui en dia veiem moltes més imatges en un dia que les que una persona veia en tota la seva vida segles enrere. Per tant, és cert que la saturació d’imatges implica un cert perill de banalització, que enlloc d’explicar-te coses et desinformi. A més, la majoria d’imatges que produïm i veiem són efímeres. Jo mateix faig contínuament fotografies amb el mòbil i probablement les esborri la majoria al final del dia. La relació que la humanitat havia tingut amb les imatges ha canviat completament.
I què pot aportar l’art a aquest canvi?
Una reflexió sobre com ens vinculem amb les imatges. No parlo tant d’una crítica però, des de la meva posició, la meva postura és que l’art es plantegi evitar col·laborar en el flux sobresaturat d’imatges. L’art pot aplicar una ecologia de la imatge. Ara tots som consumidors i productors d’imatges però els artistes tenim encara més responsabilitat de plantejar-nos que què volem dir i què aportem cada cop que afegim més coses a un món sobresaturat d’imatges. Els artistes hem de ser especialment responsables amb això. Hem de tenir molt clar cada cop que farà diferent cada imatge perquè la torrentada ho acaba engolint tot. Hi ha molt de soroll i precisament una de les funcions de l’art és fer de contrapunt a aquesta bogeria.
