Arts visuals

Implosió a Can Manyé d’Alella

Les artistes Francesca Llopis i Vanessa Pey presenten a Can Manyé una exposició , comissariada per Manel Guerrero, on sota el títol “Implosions” mostren unes obres on bellesa, denúncia, contingut i potència es donen la mà per fer-nos arribar diferents missatges.

En primer lloc, donat que les bones notícies no sovintegen en el nostre entorn cultural, cal fer especial esment a les paraules que es van sentir durant l’acte inaugural, de part de la regidora de cultura de l’Ajuntament d’Alella i de la nova responsable del centre, on es manifestava no només el compromís de mantenir els objectius que marcaven les línies de treball fins ara, sinó també es feia un reconeixement als equips que les havien portat a terme. Malgrat que ara cal esperar que els fets vagin en la mateixa línia que les paraules, s’ha d’agrair i reconèixer com una bona nova el fet de no perdre un dels, tan necessaris, centres de creació del territori tal com s’havia reivindicat.

Sigui com sigui el fet que el títol de la primera exposició després de les nombroses reivindicacions sigui “Implosions”, paraula que segons el diccionari contempla el fet de rompre’s de fora a dins un recipient sotmès a una pressió en cedir les parets, és una d’aquestes picades d’ull  que l’atzar juganer ens posa al davant.

Però a banda del joc atzarós del títol les obres presentades ens parlen d’altres implosions, més íntimes, més personals, però també reflex d’aquests temps confusos que ens toca viure. L’obra de l’espai central de Francesca Llopis “llum” està formada per uns llums de neó , trencats i dispersats per l’àmplia sala que conviuen amb unes gotes d’aigua (a vegades, llàgrimes) de vidre que criden als sentits visuals amb els reflexos de la llum sobre la seva superfície i tàctils al despertar el desig d’acariciar les seves superfícies. Aquesta instal·lació va néixer l’any 2016 al Castell de Montjuïc on el neó formava la paraula “llum” per posar una mica d’esperança a la foscor que està tancada i presonera en la història d’aquell espai. A Alella aquella “llum” ha fet implosió i ha quedat escampada en diversos trossos per la sala, ja no forma la paraula, s’ha de buscar entre diversos trossos, però, tot i això, no deixa d’il·luminar una foscor que ens envolta.  En un petit forat a la paret es pot veure tota l’experiència viscuda durant la instal·lació del projecte al Castell per no acabar d’oblidar el seu sentit i el perquè de la seva implosió.

D’aquella experiència va néixer una col·laboració amb la Vanessa Pey de la qual va sorgir la creació d’una gran peça que ocupa una de les parets centrals, “Rebel Wings” una obra de 10 imatges en colors impreses sobre teixit polièster, on els moviments performatius de la Francesca són recollits per la visió artística de la Vanessa. Un diàleg entre les dues artistes que dona com a resultat unes imatges un punt inquietants, però alhora juganeres, unes ombres que semblen moure’s per espais impossibles, uns cossos àvids de llibertat que defugen qualsevol definició, una manera d’expressar-se més enllà dels límits de l’espai i el temps.

A l’entrada de l’espai es troben dues escultures de Francesca Llopis fetes amb xapa d’acer perforat que porten per títol “Petó 3” i “Petó 4 “, una evolució d’una obra presentada a l’exposició “L’Home Nu. Tot despullant els arquetips de la masculinitat”, on dues formes s’uneixen, però mantenen les seves característiques, no els cal la deformació per ajuntar-se i es confirmen fermes en la unió mentre en el seu interior una llum de neó les il·lumina, travessa i trenca en una d’elles formant la paraula “llamp”, mentre també dona visibilitat a unes perruques i uns dibuixos que ens expressen allò orgànic i creatiu.

Unes implosions, en definitiva, que ens parlen de ràbia però també d’esperança, que aporten un punt de llum al desencís, que són alhora un crit d’alerta i una crida a la revolta, perquè tal com expressa Manuel Guerrero en el seu text “No podem mantenir el malestar dins els nostres cossos, sinó que cal volar, expressar amb total llibertat les nostres emocions i desitjos, la necessitat d’una vida més digna, més justa i més lliure”.

Per tot això ens cal, més que mai, que els i les artistes puguin presentar exposicions com aquesta a centres creatius com Can Manyé. La reflexió des de la creativitat, des de l’expressió, des de la denúncia i des de la llibertat ha de ser un dels camins que hem de defensar amb força perquè faci implosió tot allò que sentim i que no sabem com deixar sortir.

Fina Duran
Llicenciada en Història de l’Art a l'Universitat Autònoma de Barcelona. Membre de l’ Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA) i de l’Associació Internacional de Crítics d’Art(AICA)
Tècnica especialista en Patrimoni i Arts Plàstiques de la Generalitat de Catalunya.

Coordinadora general d’exposicions a Arts Santa Mònica fins 2017, comissariat d’exposicions, coordinadora centres d’art territorials (2005-2008) col.laboradora revistes d’art, autora de llibres d’art infantils.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close