En aquesta sèrie d’articles ens endinsarem (com ja vam fer fa uns mesos) en una de les coses més gratificants que he trobat en el món de l’art: entrar a l’entorn on es gesta l’obra: el taller de l’artista.
Avui entrem a l’Edifici Freixas, una de les claus de volta necessàries per entendre les dinàmiques artístiques que han tingut lloc a l’Hospitalet de Llobregat la darrera dècada. Amb més d’una trentena d’artistes i dissenyadors que s’hi han establert, és també un dels primers punts que va aglutinar creadors que fugien dels preus prohibitius de Barcelona. D’entre els creadors d’aquest nòdul hospitalenc, avui ens ocupa Laia Noal (Barcelona, 1985).
Llicenciada en Humanitats i en Belles Arts, Noal porta experimentant i aprofundint en el seu llenguatge visual des de 2012, sense donar massa importància a la disciplina en què estigui treballant: escultura, pintura, instal·lació, art sonor… En una entrevista de l’any passat, l’artista reflexionava sobre aquesta mixtura de tècniques i mitjans: “si només pogués quedar-me amb un llenguatge, seria amb l’escultura. El meu pensament funciona tridimensionalment, per això també la dansa m’ha marcat molt. […] D’altra banda, sento que avui en dia l’escultura s’està expandint de tal manera que les línies que la separaven d’altres llenguatges plàstics són cada cop més difuses i això em resulta molt estimulant a l’hora de crear.” Per Noal, doncs, podem entendre que tot són camins per arribar a una fita que, si bé és difícil de definir – com succeeix amb les grans qüestions vitals –, podem acotar en funció dels eixos sobre els quals pivota: paisatge, fragilitat, resistència.
La fixació amb el paisatge vincula Noal amb llargues tradicions de la història de l’art, des del Romanticisme fins al land art, passant també pels artistes catalans vinculats a la terra. De fet, fins al pròxim 12 de setembre es pot veure a l’Espai Guinovart la mostra “Guinovart després de Guinovart”, comissariada per Bernat Puigdollers, on trobem Laia Noal – entre d’altres – de costat amb Guinovart. Puigdollers afirma que “Laia Noal, […] reflexiona al voltant del territori, el paisatge i la relació que establim amb el nostre entorn […] ens parla de paisatges artificials, paisatges construïts deliberadament o de manera intuïtiva que ens remeten a l’estreta relació de Guinovart amb el paisatge i les seves reflexions plàstiques que ja es fan presents als anys quaranta amb els seus primers collages”. En definitiva, per l’artista barcelonina, el paisatge és un subjecte actiu format d’estímuls amb què establim una interacció: el modifiquem i ens modifica, el condicionem i ens condiciona.
Més enllà d’influències (in)conscients i analogies, Noal aborda la dissecció del paisatge des d’una perspectiva molt meditada. Entrant al seu taller a l’Edifici Freixas, hom pot veure com l’exterior entra a l’interior a través d’objectes, plantes, rocs… L’artista genera aquest inbetween que es fa present a les seves peces; la fragilitat i la resistència que de bon inici apuntàvem no són sinó característiques adjacents d’aquest paisatge que monopolitza conceptualment el cosmos creatiu de Noal. Són la fragilitat i la resistència pròpies del llindar, de l’horitzó metafòric on es troben cel i terra (o mar), interior i exterior; i és en aquest punt difús on Laia Noal recol·lecta elements per reconfigurar-los i convertir-los en obra d’art.
Noal fa volgudament visible el rearranjament d’elements naturals amb la sèrie Males Herbes, que recentment li ha valgut trobar-se entre els finalistes del Premi d’Escultura de la Fundació Vila Casas 2021 amb la peça MH05201. Gaziel deia (i Perejaume confirma) que “l’home, si no és una expressió personal del territori que va produir-lo, com una flor ho és d’un test, ve a ser quelcom insípid, sense suc ni bruc.” En aquesta sèrie, l’artista incorpora aquests elements naturals i els configura entre metacrilats transparents, generant encapsulats que ens recorden des d’un Darío Villalba fins als insectes dels gabinets d’història natural. Les peces de Noal transmeten admiració per la capacitat que té la Natura no només per resistir, sinó per adaptar-se i prevaldre a tots els canvis a què la sotmetem: en qualsevol moment, si cessa l’acció humana, la naturalesa recupera el terreny cedit. Aquesta tensió constant és part indissociable de la vida humana i és, en essència, el que Laia Noal cerca captar amb les seves peces; és el suc i el bruc de què parlava Gaziel. Des del llindar, al món.
