Arts visuals

In Utero (III) De fòssils i ruïnes: Francesca d’Alfonso

Avui ens tornem a endinsar a les profunditats de l’Edifici Freixas a l’Hospitalet de Llobregat, per conèixer l’obra de l’escultora i dissenyadora Francesca d’Alfonso (Florència, 1971). Resident a Barcelona des del 2006, actualment comparteix taller amb la seva parella, el també escultor i fotògraf Raul Lobo. Fins ara, l’escultura de D’Alfonso s’ha centrat en l’ús de la ceràmica, i de fet, el fet de treballar aquest material i les seves condicions ajuden a explicar les obres de l’artista italiana (com veurem a continuació). Qüestions circumstancials a una banda, però, la producció artística de Francesca d’Alfonso mostra característiques que la fan singular: tracta la ceràmica fins a crear pell, os, escorça i vida.

En la seva darrera exposició, “Frantumi” (fragments), a la galeria Objeto de Deseo a Consell de Cent, d’Alfonso hi va mostrar una sèrie de peces que venen molt bé per entendre la concepció de l’escultura d’aquesta creadora. Els fragments a què al·ludeix el títol simulen ossos i carcasses, estructures biomòrfiques d’éssers que, malgrat no haver existit, han deixat la seva petjada en el temps. De fet, d’Alfonso planteja una mena de simulacre de paleontologia: les escultures imiten el pas del temps sobre els éssers vius, recreen fòssils d’éssers que mai no han existit, de coralls que han anat creixent, tram a tram, com vèrtebres, i el temps ha acabat per petrificar. Aquest aspecte vertebral és, d’una banda, consubstancial a aquest aspecte biomòrfic, però, de l’altra, es deu a un aspecte molt menys elevat: la ceràmica que conforma aquestes peces s’ha de coure al forn, i s’han d’adaptar a les mides d’aquest. Sobreposar-se a aquest condicionant ha permès a la ceramista florentina construir un llenguatge visual intens i interessant.

Francesca d’Alfonso al taller. Imatge de Francesca d’Alfonso.

En les peces de d’Alfonso hi ha alguna cosa que ens remet a la passió enciclopèdica dels museus d’història natural: el rigor i la taxonomia de les petites variacions biològiques s’uneix amb els unicum, allò extravagant, espectacular i estrany. La seva sèrie Indissolubili és potser la més evident en referenciar els magatzems curulls de criatures flotants dins de pots de formol, i curiosament neix d’una d’aquelles feines que els artistes a vegades es troben obligats a fer, en aquest cas, treballant al Museu de Ciències Naturals de Florència. Alhora, si en aquests Indissolubili l’artista italiana cerca recrear elements que s’intenten preservar del pas del temps, a la sèrie Fósiles hi inclou una pàtina de líquens o molsa que justament vol el contrari: evidenciar (i simular) el desgast.

Dibuixos preparatoris dels mòduls de la sèrie ‘Fósiles’. Imatge de Francesca d’Alfonso.

Hem parlat de fragments, de fòssils i d’ossos, un gabinet que reuneix restes d’organismes i éssers que mai han arribat a existir. En definitiva, les peces de Francesca d’Alfonso transmeten una nostàlgia d’un origen impol·lut, incontaminat, en què el Temps era menys hostil amb la vida. El que podem entreveure pels porus i forats vertebrals de les ceràmiques de la italiana no és altra cosa que una natura morta, un still life, que ens recorda que el nostre pas pel món és transitori i el pas del temps inevitable i immisericorde. Podem convenir que en el moment en què l’artista construeix aquestes obres i decideix exposar-les, les converteix en ruïnes. Segons Agustín Fernández Mallo, la ruïna és “allò intocable, separat de l’ús, pur espectacle, objecte estranyat”, i fil per randa segueixen aquesta definició els fòssils de d’Alfonso: esdevenen pur espectacle, objecte d’observació separat de qualsevol mena d’ús i de tacte humà.

Fornada de la sèrie ‘Indissolubili’. Imatge de Francesca d’Alfonso.
Vista del taller de ceràmica amb el forn en primer terme. Imatge de Francesca d’Alfonso.

Recentment hem pogut veure l’obra de d’Alfonso exposada al Centre d’Art Tecla Sala, dins l’exposició “Our Garden Needs its Flowers”, de costat amb el pintor Carles Gabarró, la també ceramista Paola Masi, el ja citat Raul Lobo, o els escultors Germán Consetti i Mònica Planes. Independentment de la coherència de l’agrupació comissarial, l’escultura de d’Alfonso s’enriqueix de la pulsió existencialista dels seus companys, alhora que reivindica el potencial de la ceràmica com a element d’expressió artística contemporània. Ella mateixa, en una entrevista de 2014 a la revista Terrart, deia que “La ceràmica té la peculiaritat d’aglutinar i combinar totes les disciplines: dibuix, escultura, arquitectura, i pintura. […] Em sembla que encara no està totalment clar i reconegut – fins i tot entre els que la treballen – que la ceràmica és un mitjà d’expressió i un material que, gràcies a les seves característiques tècniques, té un potencial enorme”.

Jordi Garrido
Historiador i crític d’art. Escriu habitualment a diversos mitjans i ha participat en publicacions i llibres sobre art contemporani i segones avantguardes. Actualment és curador independent i col·laborador del Districte Cultural de l’Hospitalet i la Fundació Arranz-Bravo.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close