Arts visuals

Ingrid Guardiola: “El Bòlit és la talaia perfecta per buscar la tensió entre el global i el local”

El projecte “De rerum natura”, presentat per Bòlit Centre d’Art Contemporani de Girona, va ser el guanyador dels III Premis El Temps de les Arts en la categoria d’Arts Visuals. Un projecte expositiu que explora la relació entre l’ésser humà i la natura i que el jurat va qualificar de “proposta rigorosa i coherent que demostra la implicació amb el territori entès com un espai de creació, pensament i reflexió”. La directora del centre, Ingrid Guardiola, ens parla d’aquest projecte.

Una qüestió prèvia. Què us va animar a presentar aquest projecte expositiu als premis d’El Temps de les Arts?

Bona pregunta. Com a publicació és un referent en el sector de les arts creatives, posa atenció a projectes que no sempre veuen la llum en la premsa més generalista. I aquesta especialització ens va semblar interessant. A més a més, sabem que els premis, malauradament, tenen un ressò públic més gran que el dia a dia dels centres d’art. Si mirem un espai mediàtic com el de la televisió catalana, l’espai dedicat a les arts visuals al llarg d’un any es podria condensar en una peça de deu minuts. I sempre centrada en els grans artistes morts, quan hi ha les exposicions de Picasso i Miró, aquests dos grans emblemes pictòrics. En l’àmbit català ens trauen dues vegades a l’any, però en l’àmbit local és una altra història, aquí sí que la relació és molt fluida amb els mitjans.

Teniu com bé dius projecció en el territori, però uns premis així ajuden a projectar-se cap enfora. Penseu que, a més d’això, alguns altres espais es podrien emmirallar en Bòlit, poden aprendre alguna cosa?

Jo crec que sí. Nosaltres fem una cosa que no sempre passa i que és explicar-nos força, ser bastant divulgadors a l’hora de fer entendre les bases del projecte. Cada any presentem la programació de setembre a juny, intentant explicar no només que es veurà sinó també què ha motivat aquestes decisions, per què fem aquesta programació i no una altra. Una espècie de declaració d’intencions. I aquí és on pesen les direccions: quan vaig entrar el 2021, per concurs públic, ho vaig fer amb un programa que contemplava una programació transversal, “De rerum natura”, perquè m’interessava la idea de reterritorialitzar la cultura des de diferents perspectives, i una d’elles era la qüestió ambiental, els ecosistemes on l’humà no té tot el protagonisme. Llavors, vam parlar de cultura fluvial, de combustibles fòssils en “Petromasculinitats”, sobre els insectes en “Insectòdrom”, sobre la naturalesa com una amenaça patriarcal en “Més lloc per a la fosca”, sobre la petjada energètica en “Fer créixer plantes en l’obscuritat” i ara estem “Apories sobre l’aire” i tancarem el 2025 amb “Brutal feral”, el brutalisme versus el model de ciutats jardí que s’estan reclamant per tenir una vida més saludable.

Ara parlarem de qüestions concretes, però abans una pregunta més genèrica: fa una dècada, l’escriptor Martí Domínguez publicava El somni de Lucreci, un text que reivindicava la vigència del pensament de Lucreci. El projecte “De rerum natura”, que agafa el títol d’un text del filòsof i poeta llatí, sembla confirmar aquesta vigència.

Sí, clar. De rerum natura va ser el primer llibre publicat en La Casa dels Clàssics, de la Bernat Metge, el text fundacional de la col·lecció de la traducció al català clàssics grecollatins. Això no crec que sigui gratuït. En el meu cas, arran d’això vaig poder una lectura més actualitzada. I t’adones que els seus diagnòstics estan molt a prop, quan parla de la influència de l’atmosfera en les conductes humanes i en la salut dels humans. T’adones que estem aquí, que quan parlàvem de la Covid estàvem convocant a Lucreci, d’alguna manera.

Ingrid Guardiola durant la presentació d’una de les exposicions @Bòlit Centre d’Art Contemporani

El projecte parla “de les coses de la natura”, per emprar la teua pròpia definició, lluny de catastrofismes i visions apocalíptiques, deies en una entrevista. En un món tan polaritzat, supose que hi ha gent que agraeix una reflexió ponderada i tranquil·la.

Sí. En tot aquest programa ens interessava revisar la modernitat crítica, els segles XVII, XVIII i XIX, aquests tres segles de modernitat il·lustrada i revolució científica que ens precedeixen. Això, per una banda, una mirada extemporània, però també el que reclamava gent que per nosaltres són referents com Bruno Latour: fem un pas enrere, mirem què ha passat des de llavors a ara, quines d’aquestes teories continuen vigents, etcètera. Una perspectiva raonada i dialèctica de confrontar models i teories i veure què és vigent i què no. I construir aquesta història de la ciència i el medi, sense distingir entre ecosistemes naturals i artificials perquè entenem que hem arribat a un punt de no retorn en què tot és artificial avui en dia. Entendre aquesta correspondència i aquesta corresponsabilitat era la clau. I després, la perspectiva poètica, deixar treballar als artistes en peces més propositives, més experimentals. Els Playmodes, per exemple, van intentar construir un aparell per fer créixer plantes en absència de llum gràcies a unes subvencions europees de recerca: un heliòstat equipat d’un software que el feia girar per maximitzar l’energia solar. Amb un sistema newtonià de reflexió de la llum, del segle XVIII, diguéssim, s’aconsegueix filtrar aquesta llum en un entorn opac. Experiments d’aquests tipus, utilitzant tecnologies antigues actualitzades, ens servien per donar aquesta mirada més poètica o experimental. En aquesta mateixa exposició de “Fer créixer plantes en l’obscuritat” tota la llum de sala estava en mans d’un artista que havia disposat uns fluorescents que s’encenien i apagaven seguint un patró. Fluorescents modificats perquè fossin de molt baix consum. Aquests tipus de llicències servien per arrodonir les exposicions. L’altra cosa era la part més l’experiencial: en “Cap a les deus” ens van fer un fart d’estar a prop del riu, sortir de la sala i fer diferents activitats.

Compte que hem parlat de ciència, de sentit de la poètica, d’art, de reflexió… El Bòlit està en el signe del temps d’entendre l’art i la cultura d’una manera molt multidisciplinària i mestissa, incardinant unes coses amb les altres.

Sí. De fet, aquesta idea de la multidisciplinarietat em sembla bona per als mateixos artistes, perquè surts una mica del que s’espera del mateix sector, de les endogàmies i grupuscles. En algunes exposicions fins i tot hem tingut escriptores i cineastes que no eren artistes visuals a l’ús i ha anat molt bé. I els programes públics els acompanyem de filòsofs, científics o divulgadors de la ciència, de perfils que no són exactament del món de l’art. Les noves generacions d’artistes ja surten amb aquesta mirada multidisciplinària que no és nova…

Una de les mostres del Bòlit, “The Bluebird Call” @Bòlit Centre d’Art Contemporani

Cert.

Penso en els moviments d’avantguarda del segle XX que, més que artistes, formaven part d’un context molt multidisciplinari. En els anys vint les arts plàstiques, el cinema i la literatura es barrejaven. I en els anys seixanta exactament el mateix, aprofitant també els suports tecnològics.

Més que als artistes, m’estava referint als contenidors culturals. Ara no s’entén un contenidor, encara que siga d’arts visuals, que no tinga en compte aquella mirada polièdrica. No es concep un sentit únicament estètic.

A més a més, és això: fem programes de divulgació filosòfica, com un seminari sobre l’aire on hi ha un físic, una arquitecta, un especialista en ciència de dades… O sigui, sí, estem en aquesta ona. El que volem és que la gent arribi a l’exposició des de diferents nodes.

Una línia de pensament que no obvia debats candents. M’interessaria que explicares el moment que confrontàreu la relació entre natura i gènere. Quines conclusions es podien extraure?

El tema de natura i gènere el vam treballar a partir de “Més lloc per a la fosca”, que no era un comissariat meu, sinó de l’Elvira Prado-Fabregat. I el que era interessant, d’una banda, era posar en diàleg artistes locals i de fora de Catalunya. Després, la ultralocalització de la figura de Víctor Català per després universalitzar-la, entendre que els nostres referents són universals, i recuperar la seva producció artística, que havia estat amagada. Tot era un pretext per reinterpretar el seu llibre, Solitud, en clau eco-feminista. Sense enganyar ningú, sense fer parlar el llibre en una llengua que no li és pròpia, traçant una genealogia que va de Solitud a les noves escriptores, dones joves, que estan treballant en aquests temes, com la Irene Solà i companyia. Volíem recuperar aquesta font que és fonamental en totes elles però, a més a més, des de la mirada de les artistes plàstiques i visuals, algunes de les quals estaven molt posades en l’obra de la Víctor Català. Altres no, com ara Maddi Barber, una artista basca que no l’havia llegit, però que sempre havia treballat temes d’eco-feminisme. Era molt interessant convidar a algú del País Basc a llegir Solitud i fer la seva pròpia reinterpretació. Una coproducció amb el Museu de la Vida Rural i el Museu de l’Escala que encara està en marxa. Ens interessa que els projectes tinguen llarga vida, com ara el de “Petromasculinitats”…

Instal·lació de “Petromasculinitats” @Bòlit Centre d’Art Contemporani

Precisament t’anava a preguntar sobre això perquè ho he trobat molt curiós: intuïtivament es podia traçar la relació entre les masculinitats tòxiques i l’abús dels combustibles fòssils, però sembla molt ben vist reflexionar al voltant d’aquella connexió.

Té a veure amb això que comentaves de la interdisciplinarietat: tot va començar llegint un article de l’Arnau Horta que parlava d’aquest tema i d’una senyora, Cara Daggett, que l’any 2018 va traure un article acadèmic parlant de petromasculinitats. Ara és un concepte clau, però quan ens hi vam posar, l’any 2021, no se’n parlava tant. Llavors, vaig pensar: I si d’això fem una exposició? Com ho treballaríem? Parlàrem amb Cabosanroque per la seva manera de formalitzar les obres, amb aquella pseudoenginyeria o enginyeria, amb Arnau Horta, que també és comissari, i amb Andrés Hispano i Fèlix Pérez-Hita perquè podien fer un assaig, una cosa més popular, per complementar. També va venir Cara Daggett a fer una conferència, els vaig ajuntar a tots allà. La instal·lació dels Cabosanroque, per cert, l’ha comprat la Generalitat i forma part de la Col·lecció Nacional d’Art de Catalunya.

Es tractava de veure que els problemes, o els dilemes, mai no venen sols, que són multifactorials. Hi ha una part de l’herència patriarcal que arriba en forma d’extractivisme fòssil. I aquesta relació entre el gènere i l’abús dels combustibles fòssils hi és: des del gest obvi de la penetració en la terra, diguéssim, aquesta quasi violació terrestre, a coses menys evidents.

Volia acabar amb una pregunta més personal. Com a investigadora de la cultura Bòlit sembla una bona talaia per veure les transformacions contemporànies. Com ho estàs vivint, això?

Ha estat un aprenentatge brutal sobre gestió de la cultura en un moment molt difícil per tothom, per equipaments nacionals, territorials o locals. Després he tingut la sort que estem a peu de carrer i tothom que pica la porta entra. Això m’ha permés parlar amb gent molt diferent i de tenir una radiografia molt immediata, com a mínim, de les necessitats locals. L’escala de Girona és brutal a l’hora de poder treballar amb tots els equipaments de la ciutat. Si això ho intentes a Barcelona seria quimèric, impossible. I, d’una altra banda, estem tan connectats per múltiples vies que hi ha facilitat per accedir a problemes globals. És més fàcil arribar als problemes globals que als locals si no hi ha una activitat conscient, és una realitat que podria passar molt desapercebuda. Per tant, és interessant des dels equipaments culturals buscar la tensió entre el local i el global. I com tu bé dius, el Bòlit és una talaia perfecta per construir aquesta tensió.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close