El confinament ens ha fet replantejar i repensar la relació que tenim amb casa nostra per respondre a l’acció d’habitar. L’habitatge, fins ara massa desconegut, ha influït molt en la gent que l’ha après a mirar d’una altra manera. La galeria àngels barcelona ha convidat a la dissenyadora Pilar Líbano a imaginar entorns domèstics per formular un diàleg entre el disseny i l’art. Els dos ambients han estat creats a partir de la complicitat d’artistes, galeries d’art i experts en mobiliari.
Dos espais. Un projecte de Pilar Líbano
Galeria àngels barcelona
Pintor Fortuny, 27. Barcelona
Fins al 16 de gener de 2021
La casa és el nostre espai de llibertat. Per a qui no té accés a una casa o a una casa digna, la crisi sanitària ha servit per posar de relleu la necessitat urgent de polítiques socials. La vida diària ens ha canviat radicalment: els requeriments i la diversitat d’activitats que ara hi fem es transformen contínuament i el concepte d’habitatges flexibles es basa en aconseguir espais viscuts que ens permetin detectar la riquesa del món domèstic. Els nous usos poden tenir continuïtat, d’aquí que les potencialitats de les nostres llars han de desenvolupar-se de cara al futur. Molts experts consideren que ens apropiem d’un lloc quan som capaços de transgredir-ne la utilització habitual.
El 2007 la galeria àngels barcelona va obrir l’espai actual dissenyat per l’Estudi Pilar Líbano. Plegats, tretze anys més tard, han volgut explorar i posar en valor la riquesa de la realitat domèstica; aquesta experiència d’allò personal que tan bé es manifesta a partir de l’art. Art i interiorisme són dues disciplines que van de la mà, perquè són les obres d’art les que doten els interiors d’ànima. A banda de l’evident impacte estètic o transgressor, les creacions tenen històries per explicar. Els espais són la nostra imatge i un habitatge és el reflex de la identitat dels que hi viuen; a més les obres d’art, potser són les peces que més clarament incideixen en aquesta relació. En un habitacle, la ubicació de creacions artístiques i d’objectes de disseny són les formes més directes que tenim d’actuar sobre els nostres els espais i de fer d’ells una extensió de la nostra individualitat.
Segons l’opinió de Pilar Líbano, les cases parlen de qui les habita i per això proposa un homenatge a l’espai domèstic en format expositiu a través de dues interpretacions que ens apropen al valor que té a les nostres vides. Dissenyadora i col·leccionista, les seves passions són l’interiorisme i l’art contemporani per això per a ella són dos universos inseparables. Amb la col·laboració de l’arquitecte Jaume Pons, planteja dos espais, dues estances en les que presenta la seva visió personal sobre la llar i reflexiona alhora sobre els seus usos. La conversa es desenvolupa en dues sales i entre dues realitats, i a través d’ella s’invoquen tant visions minimalistes, com aquelles més properes al món del col·leccionisme. Dues relacions antagòniques i eclèctiques: l’espai físic i l’espai vital; l’espai mental i l’espai emocional, l’espai públic i l’espai privat, es connecten mitjançant l’oposició del blanc brillant minimalista i del vermell intens apassionat.
L’aparador rep al visitant amb una obra de Lúa Coderch titulada Shelter, (Refugi) que representa el mòdul mínim per viure segons una recerca sobre els ancoratges vitals. En entrar ens trobem amb una sala blanca, amb parets de mirall, com si d’un laboratori es tractés; un menjador convertit en un improvisat despatx: la taula Lungometraggio de línies netes és un disseny de Fattorini, Rizzini i Partners per a la firma Zanotta; les cadires Champagne, mono volums de plexiglàs transparent en forma de copa, són d’Erwine & Estelle Laverne; les cadires Pelican dels anys 80 són de Niels Gammelgaard; la làmpada d’acer inoxidable Football en forma de pilota de futbol i els atuells de ceràmica són de Piet Hein Eek. Les obres d’art seleccionades hi juguen un paper molt important: dues fotografies de Peter Downsbrough sobre el tema de la façana de la vivenda comparteixen lloc amb una instal·lació de Daniel G. Andújar amb dibuixos de la sèrie Battle Cry (2019-2020) que recopilen nombroses consignes polítiques procedents d’un ampli espectre d’ideologies i crides a la discrepància, exhortacions a la revolució i axiomes que denuncien les submissions de gènere, classe i raça. Al costat, la tela Poema de los Números Primos (1980) d’Ester Ferrer; un element matemàtic fonamental en la seva obra artística, que ella ha utilitzat des de les dècades dels anys 1970 i 1980, a través de diferents estructures espacials planes i, finalment, Cap imatge encara (2016) de Pep Agut, un concís text damunt d’un bastidor cru que ens remet a l’allau d’imatges que ens assetgen.
Un segon espai de parets roges aplega petits tresors amuntegats pel gaudi del col·leccionista: les làmpades PHOTO 3 de MEMA recorden llums industrials merament funcionals associades al món de la fotografia; la clàssica butaca dels anys 60 King Chair és d’André Vandenbeuck i el tamboret de Piet Hein Eek. A les parets s’acumulen quadres de diversos artistes i formats com una mena de records sense classificar que reflecteixen, no només alguns trets de la personalitat de Pilar Líbano, sinó que constitueixen una mena de cartografia privada a través de la qual es reconeix i es projecta.
A la paret de l’esquerra conviuen: Wilfredo Prieto, Esto es lo que piensan los médicos, (pintura sobre tela de la sèrie Fake News 2020); Teresa Solar, Llano múltiple (metacrilat gravat i impressió digital. 2012); Bernat Daviu, Por si las moscas, (oli sobre tela. 2020); Mabel Palacín, Paisaje Interior con Marina. Caracola, (fotografia. 2020); Ania Soliman, Journal of deconfinement, (dibuix. 2020); Jorge Ribalta, fotografia pertanyent a la sèrie Litoral (2017); Mireia Saladrigues, dibuix a llapis de la sèrie Zoolar eclipse, (2008-09); Esther Ferrer, Homenatge al Bosco (fotografia intervinguda. 2011); Tom Johnson, Automatic music for 6 percusions. Canon, (partitura il·lustrada 2018) i Jaume Pitarch, La escuela de Atenas de Rafael, (puzle. 2008).
A la paret central cohabiten: Mònica Planes, Ocupaciones mentales (dibuix. 2014-15); Esther Ferrer, Elle Était Là. Mano con silla, (fotografia. 1984 de la sèrie El Libro de las Manos); Iñaki Bonillas, A Storm of Secondary Things (23), (fotogravat. 2012); Richard T. Walker, Separetely together (instance 8- still), (collage. 2019); Joan Fontcuberta, fotografies de les sèries Orogénesis: Beato (2009) i Herbarium (1983); Mabel Palacín, 180° in the city, Ventanas 6, (fotografia. 2011; Peter Gallo, Blood Drive, (oli sobre tela. 2015); Pere Llobera, S/T (Vida reticulada), (grafit sobre paper. 2007) i Pep Agut, Hèrcules, (fotografia. 2007).
A la paret de la dreta es relacionen: Itziar Barrio, We Could Have It All (Mugitzen zaituena, (impressió digital. 2013); Cecilia Bengolea, Untitled (orange), (dibuix. 2019); Jaume Pitarch, Mapa-sirio Europeo, (tècnica mixta. 2017) i Eulàlia Grau, Sol y calor (Etnografía), (tela emulsionada i anilina. 1973).
Les estances s’han creat amb la col·laboració d’artistes, galeries d’art com Bombón Projects, Nogueras Blanchard, ProjectSD i Joan Prats i experts del disseny de mobiliari com ara Against, Roomservice Design, Cotlin i En Línea Barcelona.
