Dinou intrusos han penetrat a la col·lecció permanent que exhibeix el MNAC, dinou peces de la postguerra i de la segona avantguarda nacional i internacional que reivindiquen la posada en valor de l’art de la segona meitat del segle XX, també amb la presència d’obres d’artistes femenines com són Carmen Calvo, Eva Lootz i Susana Solano. Aquesta intrusió, però, no és casual sinó que forma part del projecte que la institució està treballant des de fa uns anys per tal d’ampliar l’abast temporal del que és el museu de capçalera del nostre país. Sota el títol “Tot és present” el conjunt de diàlegs que es presenten posen de manifest el futur i el passat en l’ara com una forma de revisar la narrativa i d’oferir una visió més holística de la història de l’art.
Així doncs, i defugint del discurs lineal convencional, els creadors contemporanis conviuen amb els referents. Si l’exposició ‘Picasso romànic’, presentada al MNAC entre el 2016 i el 2017, era una manera de copsar les afinitats existents entre l’obra picassiana i l’univers romànic, ara es proposa una alternativa als models acadèmics que activi la potència qüestionadora de l’art a partir de la totalitat del relat històric. Des del romànic, passant pel gòtic, el renaixement i el barroc, fins a arribar a l’art modern, i talment com si es tractés d’un joc de pistes, el visitant podrà gaudir d’un itinerari guiat per un plànol o divagar lliurement per les sales a l’espera de la sorpresa qüestionadora que genera cadascuna de les peces que conviuen a l’espai.
Les dinou propostes presentades s’activen per contrast o per analogia a partir d’aspectes temàtics o formals tot establint un diàleg múltiple entre més de mil anys de creació artística però també un diàleg institucional i entre comissaris atès que en són dos, Àlex Mitrani, conservador d’art contemporani del MNAC; i Sergi Aguilar, artista i director de la Fundació Suñol; i, sobretot, un diàleg obert entre els espais del museu i els visitants. Podríem dir que “Tot és present” busca la vibració participativa de qui mira, és una proposa intensa i personal que sacseja, que defuig del context històric, del sentir de l’època, per tractar temes atemporals de l’experiència humana com són el misteri, el patiment, la identitat, el pas del temps, etc. i que encaixen especialment amb aquest moment present tan sensible que estem vivint.
Un dels aspectes més interessants del projecte, més enllà de la selecció acurada de les peces i de l’exercici d’aparellament realitzat, és analitzar la manera com els intrusos han estat integrats a les sales, la mirada arriscada amb què se’ls fa fet irrompre a l’espai. I és que la nova capa de lectura que genera la seva presència consolida espais de relació que respiren una aura. D’aquesta manera, no es tracta ben bé de diàlegs entre una peça propera i una de llunyana només, sinó que la intrusió activa l’esperit de l’àmbit. La museografia de les sales intervingudes no només ha trencat amb la lectura cronològica de la col·lecció sinó que també s’ha fet l’exercici individual de posar en escena dinou peces. Calia integrar les peces en l’espai i per això era necessari treballar els suports, les alçades, l’atrezzo, etc.
Són abundants els exemples que mostren aquest exercici d’intervenció. La peça de Sergi Aguilar Dos-Tres núm.1, de 1978 en diàleg amb l’absis romànic de Santa Maria d’Àneu, de dimensions reduïdes, compacta, hermètica i geomètrica, és dipositada en una peanya que evoca una taula de sacrifici, l’ara, tot generant una experiència espacial. El Sense títol de 1980 d’Eva Lootz aparellat amb Mare de Déu de la Misericòrdia de 1430-1440 de Bonanat Zaortiga es planteja com una aureola invertida carregada de poesia que requereix estar per sobre de la peça gòtica en un acte d’elevació, de polarització estètica. El triple retrat Igor Stravinsky de 1975 de Richard Avedon en diàleg amb els autoretrats de Ramon Casas i de Francesc Gimeno força l’activació de la línia de la mirada de manera que els retrats de l’espai es resituen, un al costat de l’altre, tot potenciant l’horitzó lineal que marquen els ulls dels retratats. Finalment, la Butaca de 1987 d’Antoni Tàpies aparellada amb Mare de Déu dels Consellers de 1443-1445 de Lluís Dalmau és dipositada damunt d’una catifa vermella que evoca el vermell sang que protagonitza bona part dels quadres gòtics.
Aguilar posa de manifest que l’exposició ha estat concebuda caminant i repensant els espais a partir de l’activació de dispositius i, en certa manera, de la profanació artística que proposa Mitrani. En aquest sentit, mai no ens hauríem imaginat una cadira de Jaume Xifra davant del Pantocràtor de Taüll. Tampoc no hauríem associat els sants barrocs de Diego Velázquez o Francisco de Zurbarán amb els espais interiors que generen les escultures d’Eduardo Chillida o contrastat exhibicionisme creatiu del modernisme amb l’esperit crític, irònic i punyent de Joan Brossa. La presència del Pan Tostado de 1974 de Claudio Bravo, a la sala de bodegons, és d’una exquisidesa sublim.
A partir del 12 de novembre i fins al 7 de novembre de 2021 el MNAC activa un cicle expositiu de diàlegs que repensa les col·leccions, que posa al centre l’art contemporani, per fer-nos pensar i emocionar-nos. Un seguit de visites i de diàlegs de forma presencial amb artistes i especialistes del món de la cultura i del pensament i accessibles de forma digital nodriran aquesta nova manera de presentar-nos la història de l’art: un relat calidoscòpic que força la nostra mirada envers la possibilitat de construir una lectura personal que ens ajudi a explicar l’univers i a trobar el nostre lloc al món.
