Arts visuals

Inventant l’art modern

Fins al 13 d’agost, The National Gallery de Londres ofereix una magnífica exposició “After Impressionism: Inventing Modern Art”, que analitza les diferents tendències estilístiques que es van succeint després de  l’impressionisme, sobretot en pintura i també en escultura, durant les tres dècades anteriors a la Primera Guerra Mundial. La mostra no se centra només en París, ciutat preeminent de l’art, sinó també en altres ciutats europees com Barcelona, Brussel·les, Viena i Berlín que sobresurten per l’originalitat dels seus nous plantejaments.

Es tracta d’un període fascinant per les recerques creatives i les relacions i influències que es produeixen entre molts països europeus. En pintura hi ha la lluita per la representació de la realitat abandonant el naturalisme, sobre la qual els postimpressionistes ofereixen noves solucions que seran adoptades lliurement per molts artistes europeus. En aquest sentit, la mostra dona molta rellevància a Cézanne que explora la representació del volum en una superfície bidimensional; també a Van Gogh que fa un ús expressiu del color independent dels objectes que descriu i finalment Gauguin que aplica de manera plana colors intensos i s’apropia de pràctiques artístiques no occidentals. En escultura, Rodin trenca les convencions clàssiques, preservades de forma fragmentària i ofereix noves i radicals alternatives de creació i exhibició.

Les influències es produeixen per una doble via, per una banda, molts artistes europeus fan estades a París i després tornen als seus llocs d’origen amb noves idees aplicades a les seves obres, que a la vegada influeixen en els artistes locals que no s’han mogut. Per altra banda, en aquest període les obres dels artistes parisencs viatgen a exposicions per tota Europa. L’exposició mostra com la natura morta de Cézanne Sucrera, peres i estovalles, 1893-94, ajuda a escampar la influència de Cézanne per tota Europa, només el 1912 aquesta pintura va ser exposada a  Sant Petersburg i a diferents ciutats alemanyes com Barmen, Darmstadt i Berlín. Certament, aquest és segurament  el model de bodegó més imitat amb infinites variants, per les successives generacions d’artistes europeus. Per altra part, Visió del Sermó. La lluita de Jacob amb l’àngel, 1888 de Paul Gauguin va ser equiparada amb el moviment literari simbolista i exhibida a Brussel·les, París i Londres.

Anglada Camarasa, Casas, Rusiñol, Nonell i Picasso a The National Gallery

L’exposició mostra com es van teixint, relacionant i evolucionant les diverses tendències artístiques. La selecció d’artistes està feta per aconseguir el màxim d’associacions d’uns artistes amb els altres. Així, Gauguin amb l’exploració del món subjectiu de la memòria i el tractament pla dels colors vius, influirà en els simbolistes com Edvard Munch i serà l’inspirador del grup Nabí, del qual l’exposició mostra —entre d’altres— la seva obra més emblemàtica El talismà, 1888 de Paul Sérusier, on s’explora el potencial de l’art abstracte decoratiu. Gauguin també és la font d’inspiració de La dance, 1906 on André Derain explora el primitivisme amb colors molt intensos en una obra plenament fauvista.

Per altra banda, el neoimpressionisme de Seurat i Signac que teoritza el puntillisme, tindrà molts seguidors. L’exposició destaca dues societats de Brusel·les, el grup “Les XX” seguit de l’agrupació “La libre Esthétique”, que establiran forts lligams amb aquests artistes i també amb Gauguin i Van Gogh i tindran un bon impacte en els artistes locals. Així l’artista belga Van Rysselberghe va adaptar la tècnica de Seurat per a les seves pròpies pintures utilitzant una paleta de colors que estava dominada per morats i grocs com es pot veure al retrat Alice Sèthe, 1888, filla d’un important industrial, l’artista crea una gran lluminositat brillant sobre el vestit d’Alice i els mobles de luxe de casa seva, on destaca el gust per l’escultura oriental. També el puntillisme de Seurat i Signat serà seguit per un altre dels grans puntals d’aquesta nova modernitat com és Henry Matisse, capdavanter del fauvisme.

Gauguin,Visió del Sermó. La lluita de Jacob amb l´àngel, 1888

A Barcelona, artistes que havien passat per París, assidus d’“Els Quatre gats”, com Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Anglada Camarasa i Nonell, aporten temes i tècniques que seran assimilades per diversos artistes locals, entre ells, el jove Picasso en el seu període blau. Fa goig veure obres d’aquests artistes catalans integrades en una exposició internacional d’aquesta categoria. D’Anglada Camarasa s’hi exposa Le paon blanc, 1904,metàfora de la cortesana comparada amb un paó, és una obra important de la seva etapa parisenca i que ja el mateix any de creació va ser exposada a París i Berlín i el 1905 a Venècia, Anglada gaudia llavors d’un enorme prestigi internacional. L’obra explora, sota la llum artificial, un esplèndid cromatisme sobre una superfície plana on destaquen els blancs irisats. De Ramon Casas  s’exposa L’automòbil, 1900, de la qual es destaca la modernitat d’una dona sola conduint un dels primers cotxes que van circular per la ciutat. De Santiago Rusiñol es mostra el retrat de Modesto Sanchez Ortiz, 1897, triat perquè el seu fons blau i l’aire malenconiós del retratat, anticipen l’etapa blava de Picasso, del qual es mostra El bebedor d’absenta,190, personatge marginat que també trobem en les gitanes de Misèria,1904 d’Isidre Nonell.

A diferència de Brussel·les i Barcelona, Viena i Berlín —independents de la influència francesa— opten per una secessió de la qual es destaca el diàleg entre totes les arts amb especial atenció a les arts decoratives i l’arquitectura.  Tot i això, hi ha artistes com Lovis Corith i Max Slevogt que es relacionen amb artistes internacionals i els conviden a fer estades, com Edvard Munch que va fer la seva primera exposició a Berlín el 1890.

Cézanne, Sucrera, peres i estovalles, 1893-94

L’obra de Cézanne, que tanta influència tindrà en les renovades representacions del realisme, també és l’estructura fonamental del cubisme que desenvolupen Georges Braque i Picasso, dels quals també hi ha algunes obres en l’exposició. N’hi ha una de Braque pintada a L´Estaque el 1908 dins d’un primer cubisme cezannià i d’altres dins d’un cubisme analític, destaquem Dona amb peres, 1909 on Picasso retrata la seva companya Fernande Olivier, la pintura té una paleta molt cezanniana, fins i tot la natura morta del segon pla sembla un homenatge al pintor provençal.

Picasso, Dona amb peres, 1909

El fauvisme i el cubisme empenyen l’art cap a l’abstracció que arriba cap al 1911 amb l’obra d’artistes com l’holandès Mondrian i l’alemany Kandinski. En aquesta exposició, però, no s’esmenta l’artista sueca Hilma af Klint que ja el 1907 havia creat tot un llenguatge simbòlic abstracte com a mitjà d’expressió de la seva obra. Es dona la feliç coincidència que l’obra d’aquesta artista confrontada amb l’obra de Mondrian, es pot veure en una altra exposició a la Tate Modern de Londres fins al 3 de setembre.

Assumpció Cardona
Llicenciada en filologia hispànica per la UAB el 1982. Graduada en història de l'art per la UB el 2018. Màster d´estudis avançats en història de l´Art de la UB, 2020. Catedràtica de llengua i literatura catalana d´ensenyament secundari. Ha exercit la docència durant 32 anys. El 2023 s´'ha doctorat en història de l'art per la UB. És col·laboradora de la Revista Catalunya i de l'IEC.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close