Arts visuals / Patrimoni

IP30: habitar els vius la memòria dels morts

El Museu d’Història de València acull una mostra singular que planteja la necessitat de generar una nova narrativa i noves maneres de situar-se al davant de la memòria històrica, en aquest cas al voltant la repressió franquista després de la Guerra Civil. Aquesta és la motivació de l’exposició de l’artista i crític Rafa Tormo “IP30: Memòria de la desaparició, habitar l’oblit”, en què es fa una relectura dels memorials dedicats als represaliats.

IP30: Memòria de la desaparició. Habitar l’oblit
Comissariat i realització: Rafael Tormo
Museu d’Història de València
Fins el 12 de juny de 2022

El primer i principal impacte de l’exposició, tot just travessar les portes del museu, és una instal·lació en horitzontal —hi ha un motiu per això, ara hi anirem— amb 730 peces, rajoles en què es fa constar la professió i la procedència —en alguns casos, quan no hi ha dades, es deixen en blanc— d’una part dels molts represaliats en les presons de la ciutat de València entre els anys 1939 i 1959. Sense noms, per retornar a l’àmbit públic el que era privat. Persones les restes de les quals no van ser reclamades per ningú, normalment, aclareix Tormo, per les òbvies prevencions dels familiars de no ser assenyalats.

Identitats que l’artista ha fet emergir amb l’ajut dels registres existents i de l’historiador Vicent Gabarda (“a qui he d’agrair-li la seua generositat”), com una manera de “fer-les tornar a l’espai comú, traure-les de la part privada”. A les rajoles, a més, hi ha adherides petits trossos d’objectes ceràmics, “per la idea de reflectir allò domèstic, de les vides domèstiques, comunes, truncades”, ens diu Tormo. Hi ha un fil real que lliga amb aquestes rajoles, objectes que de vegades eren col·locades pels familiars, trencades pels feixistes i, més tard, tornades a posar.

Primeríssim detall de les rajoles.

A la dreta de la instal·lació, enclaustrada en vidre, hi ha una peça difícil d’identificar: es tracta d’una moneda amb l’efígie de Franco premsada amb uns rodets d’orfebreria fins a convertir-la en una planxa metàl·lica. “Tots els que visquérem l’època franquista teníem alguna cosa de Franco amb nosaltres, portàvem el feixisme darrere, a les butxaques”, assenyala Tormo.

La moneda transformada en planxa metàl·lica.

També criden l’atenció unes projeccions amb números i lletres que van canviant, una simbologia més pràctica que no sembla, però, que requereix explicació. Hi ha uns 20.000 cossos soterrats en les fosses comunes del cementeri de València, no sempre de persones que acabaren allà per raons polítiques. En tot cas, en contra del que s’ha acabat consolidant com a explicació comuna en els mitjans, no es trobaven desapareguts, es podien localitzar a través d’un sistema de lletres i números, unes coordenades que permetien saber la ubicació i, de passada, realitzar un gest de gran significació: deixar flors als parents morts.

La moneda, durant el procés.

Malauradament, la majoria de fosses comunes van ser destruïdes per raons polítiques i especulatives en la dècada del 1990. La terra i els ossos quedaren barrejats grollerament, ja no era possible localitzar-los des de l’àmbit privat. “Els cossos es feren de tots, i la pràctica monumental va transcendir de l’esfera privada a la col·lectiva”, narra el text explicatiu de la mostra signat per Tormo i l’historiador de l’art Daniel Palacios. Arribaren els homenatges i la politització de l’espai, cada 14 d’abril, amb himnes i discursos, donant l’esquena en el cementeri a un monòlit neutre que igualava els caiguts d’un i un altre bàndol.

Projeccions dels números i lletres que servien de coordenades.

A un costat de les lletres i els números, finalment, un audiovisual que recull una acció feta en el cementeri, en la qual un grup de persones fan una estranya dansa, agrupats com en una melé de rugbi, mentre l’espectador escolta de fons un poema del mateix Tormo que parla d’escoltar el silenci, de sentir amb els ulls tancats allò que està ocult.

Tots aquests elements i aquesta narrativa es van posar en context, en el moment de la inauguració de la mostra, el març passat, amb una sèrie de diàlegs en què a més de Rafa Tormo i Daniel Palacios hi participaren l’esmentat Vicent Gabarda, l’artista visual María A. Gomar, Artista visual, Amparo Belmonte, de la Plataforma d’Associacions de Familiars de Víctimes del Franquisme de les Foses Comunes de Paterna, Demetrio Gomez, activista i formador en drets humans, interseccionalitat i minories, el poeta i assagista Antonio Méndez Rubio, la historiadora Queralt Solé, Àngel González, coordinador d’Associacions per la Memòria Democràtica del País Valencià, Consuelo Morató, regidora de Memòria Democràtica de l’Ajuntament de Llíria i Javier Cavero, tècnic del Museu d’Història de València.

Fer memòria des de l’art

En el rerefons d’aquesta manera de presentar la memòria hi ha tota una reformulació del discurs, que transcendeix de “l’espectacularització amb els ossos”, d’una monumentalització de la memòria, “el monòlit, els llistats de noms, la verticalitat”, que paradoxalment “fa emprar el llenguatge dels feixistes”. “La sensació és que l’administració no vol problematitzar massa el tema i el que s’està fent és privatitzar la memòria: en el subconscient de molta gent tot plegat rau a trobar els ossos dels iaios i soterrar-los”, es lamenta. Perquè no eren morts privades, es produeixen perquè “es va voler trencar una democràcia amb problemes, però una democràcia establerta, al cap i a la fi”.

Una instal·lació artística com exercici de memòria.

Tormo va insistir que l’espai que havia d’acollir la instal·lació fora el Museu d’Història de València, en el qual gairebé no hi ha referències a la repressió franquista. Perquè, anant més enllà, la mostra tracta de generar noves experiències “per a ressituar-nos i habitar la desaparició de la memòria”. “No entenc per què aquesta qüestió no és present en els museus. L’art contemporani hauria de poder parlar d’açò i els museus han de tenir col·leccions”, apunta Tormo. Subratllant quelcom que ja havíem pogut llegir en el text explicatiu: “Habitem l’oblit a través de la creació artística i recordem els que no estan, creant artefactes que sobreviuran la nostra pròpia desaparició”.

Rodatge de l’acció sobre les fosses del Cementeri de València.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close