Irene Solà. Hi ha una història d’una dona que
Galeria àngels barcelona
Pintor Fortuny, 27. Barcelona
Fins al 12 de setembre
L’escriptora i artista reflexiona sobre una de les icones que, al llarg de la història, ha afavorit l’odi envers la dona. En el marc del festival Art Nou, la Galeria Àngels Barcelona presenta l’exposició “Hi ha una història d’una dona que“; un relat creatiu que relaciona imatges i narratives al voltant dels poders femenins i de les seves argúcies seductores; tota una iconografia al servei d’un arquetip malèfic.
Les històries s’expliquen des d’una mirada decidida i aquest enfocament unívoc comporta la defensa d’unes determinades idees. I el mateix passa amb les bruixes, el que sabem d’elles està escrit per homes que les van jutjar i assassinar. Durant segles la dona ha estat objecte de segregació i maltractament, acusada de perversions i temptacions. La figura de la bruixa la va anar confegint el prejudici ancestral en contra de la dona i milers d’elles van ser denunciades, empresonades, torturades, i moltes van ser penjades o cremades. L’historiador francès Jules Michelet (1798-1874) va publicar el llibre La bruixa dedicat a aquesta figura arquetip de la antropologia en el que defensa que fou creada per una societat misògina i repressiva per sufocar l’energia generadora de la dona que tendeix a rebel·lar-se. Aquesta desviació ens porta a preguntar-nos per què no s’acusaven de bruixots als curanderos i perquè a les dones remeieres que tenien habilitats sanadores se les inculpava de malifetes?
Irene Solà (Malla, Osona, 1990), artista plàstica i autora multipremiada, és una col·leccionista d’històries i investiga la construcció de la narrativa o storytelling, la comunicació, el llenguatge i la representació.La seva recerca documental es basa en l’interès de com sorgeix una història, s’explica, viatja, s’escampa, sobreviu i es retroalimenta i com un mateix assumpte apareix en diferents llocs del món i en diferents moments amb noves intencions i poders que s’imposen a la raó. La seva investigació artística transdisciplinària transita entre el vídeo, el text, la instal·lació i la performance; i no deslliga en la seva producció allò plàstic d’allò literari. La seva metodologia de treball té molt a veure amb el procés, la investigació i la recerca d’un tema que li crida l’atenció i al que dona sortida a través d’un text literari, un article periodístic o una proposta expositiva. Una de les seves obsessions és afinar la relectura que determina cada relat, investigar-ne el seu desenvolupament i oferir-ne múltiples mirades i perspectives, amb versions que es poden interpretar per capes.
El projecte Hi ha una història d’una dona que parteix d’una llegenda del Lluçanès La bruixa del pla de les Arenes que tracta d’una fetillera, casada amb un ferrer, que a la nit muntava els treballadors als que posava brides a la boca i els feia servir de cavall per anar a reunions de bruixeria. Un conjunt d’històries de dones que la llegenda diu que muntaven escombres i que troba un imaginari visual en distints indrets i en diferents èpoques. Va anar descobrint que es tractava d’un conte i d’una icona que es repeteixen, però sempre amb aquesta arrel d’odi i recel cap a la dona.
L’exposició s’inicia amb un mural amb la imatge d’un gravat de l’alemany Hans Baldung del 1500 que representa la història de Fil·lis i Aristòtil, el gran filòsof seduït per una mala dona, que el va obligar a posar-se de quatre potes i deixar-se muntar amb una brida a la boca. Un conte d’origen asiàtic que s’escampa per Occident, produint nombrosa iconografia per advertir de la maldat de la dona i que més endavant es va convertir en un text cristià per avisar els homes de la seva malícia i perversitat. A continuació hi ha una instal·lació amb 80 imatges de dones muntant homes extretes de diferents contextos des de l’època Medieval, també de la comunitat negra del sud nord-americà fins arribar al segle XX. Igualment, Solà ha localitzat fragments de transcripcions de judicis per bruixeria de dones processades per haver entrat a casa d’homes a la nit i haver-los muntat com si fossin cavalls; o sia que la ficció traspassa la realitat i els contes es transformen en veritables inculpacions. S’acompanyen les imatges d’un text escrit per ella mateixa titulat Llegir dret com un cavall, convertint el visitant/lector en cavall i es completa amb Una dona que, un vídeo creat a partir de diversos videoclips de Youtube de dones de tot el món muntant asses, les imatges dels quals volen il·lustrar la llegenda del Lluçanès. En definitiva, una crítica irònica des d’una mirada contemporània.
Poeta, narradora i artista, Irene Solà és llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, té un Màster en Literatura, Cinema i Cultura Visual per la Universitat de Sussex. Ha estat premiada en diversos certàmens des del 2004, entre els quals destaquen el 48è Premi Amadeu Oller per a poetes inèdits, amb l’obra Bèstia (Galerada, 2012) i el premi Documenta de narrativa per la seva primera novel.la Els dics (L’Altra Editorial, 2017). El 2019 va guanyar el Premi Anagrama de Novel.la en català amb l’obra Canto jo i la muntanya balla i amb la mateixa obra el 2020 ha estat reconeguda amb el Premi de Literatura de la Unió Europea. Traduïda també al castellà, ha obtingut el Premi Núvol 2019 en la categoria de Punt de Llibre, i el Premio Cálamo, a la categoria Otra Mirada. A l’octubre de 2018 fou l’escriptora resident a l’Alan Cheuse International Writers Center de la Universitat George Mason (Virginia) i a la tardor del 2019 al Writers Art Omi-Ledig House (Nueva York). És cofundadora amb Francesc Ruiz del fanzine de creació contemporània Vols russos i ha participat en diversos projectes col·lectius com ara la mostra Sortir-se de la línia presentada pel MAC de Mataró (2018), en què vuit artistes reflexionaven sobre l’error, l’atzar i la improvisació.
En paral·lel, Irene Solà segueix treballant en un encàrrec com a narradora convidada a la pròxima temporada del Palau de la Música, amb obres entre les quals hi una performance amb una altra artista, Laia Estruch, i una peça per a cor del compositor Marc Timón amb un fragment de Canto jo i la muntanya balla.
