L’exposició que es pot veure a la Galeria Marlborough de Barcelona és, en realitat, bastant poqueta cosa, no arriba ni a deu fotografies, i tampoc no em sembla que siguin de les millors que va fer el fotògraf. L’exposició, en qualsevol cas, és un pretext tan bo com qualsevol altre per immergir-se en l’obra i la figura d’Irving Penn, un dels gegants de la fotografia del segle XX, germà del cineasta Arthur Penn.
Irving Penn
Galería Marlborough
Barcelona
Fins al 5 de novembre de 2022
Mentre que Arthur renovava i electritzava el cinema nord-americà dels 60 i 70 dirigint pel·lícules avui encara tan fundacionals i tan centrals de la modernitat cinematogràfica ianqui com El miracle d’Ann Sullivan, La caça de l’home, Bonnie i Clyde, Petit gran home i La nit es mou, entre altres, Irving contribuïa a donar estatus de forma artística –no només comercial i comunicativa– a la fotografia i n’ampliava la riquesa expressiva, l’abast temàtic, la proposta estètica i intel·lectual. Que alguna mèdium faci el favor de donar les gràcies i l’enhorabona de part meva al senyor i la senyora Penn, un rellotger i una infermera, jueus d’origen rus trasplantats a Nova Jersey, per haver parit dos nois amb tantes qualitats.
Nat l’any 1917 a Plainfield, Nova Jersey, Irving Penn va estudiar, entre 1934 i 1938, a la Philadelphia Museum School of Industrial Arts, on va rebre una completa i rigorosa educació en art modern, disseny i fotografia. A principis dels quaranta, va fer col·laboracions puntuals amb la revista Harpers Bazaar, que el portaren a fitxar, al cap de poc (1943), per la competència, la revista Vogue. La relació entre Penn i Vogue va allargar-se durant sis dècades i, segons tots els experts, va canviar de dalt a baix la concepció de la moda i la manera de tractar-la fotogràficament.
Conegut i reconegut molt d’hora per la seva manera llampant, precisa i espectacular de fer fotos i de treballar-les, Penn va començar a viatjar arreu del món per cobrir tota mena d’encàrrecs relacionats amb el món de la moda. Aquells viatges, és clar, també li permeteren desenvolupar una obra pròpia, potser no més personal però sí més lliure, al marge dels deures professionals. El retrat i les natures mortes van ser, des de molt aviat, els seus dos gèneres predilectes, i de vegades l’espectador té la sensació, per exemple mirant algunes de les fotografies de la Marlborogh, que els treballs sobre moda de Penn en realitat s’han de prendre com si fossin bodegons: bodegons amb maniquí, o amb una persona despersonalitzada, i, , peces de roba, vestits…, en lloc de posar-hi fruites.
A finals dels quaranta, Penn va dur a terme el seu primer gran projecte personal: una sèrie de fotos de cossos femenins carnosos capturats des d’una distància mínima, dels quals no se’n veuen les cares i sí les línies, els detalls i els plecs. Ell ho va explicar així: “Per fer aquelles fotografies de nus, vaig recórrer a models professionals que feien feina per pintors i escultors. La majoria eren flonges i plenes, algunes estaven molt grasses. Però el més important és que eren models que estaven còmodes amb els seus cossos. Hi ajudava que en general fossin dones relaxades i conformes, a qui no feia res el fet de ser examinades de prop per una càmera. La relació entre nosaltres era sempre professional, sense ni tan sols una mínima insinuació de flirteig sexual”. El que dèiem: cossos com bodegons, no per denigrar-los o menystenir-los o rebaixar-los, sinó per mirar-los millor, per explorar-los i per celebrar-los amb el màxim detall.
Durant la dècada dels cinquanta, Penn va intensificar la seva tasca com a fotògraf de moda passant llargues temporades a París fotografiant els moviments i les novetats de l’alta costura francesa. En paral·lel, els viatges arreu del globus continuaren, sempre per dur a terme encàrrecs per a Vogue. Va viatjar per Europa, per Àsia, per Amèrica, per l’Àfrica. Mentrestant, cada vegada va treballar més en el camp de la publicitat. Aquesta manera de combinar encàrrecs i projectes personals és una de les línies de força de la fotografia moderna, i ha donat molts bons resultats i alguns ho han sabut aprofitar. Penn ho va saber aprofitar sempre.
L’exposició de la Marlborough mostra dos dels vessants creatius centrals de Penn, dues de les seves línies de feina principals. D’una banda, hi ha cinc retrats de moda, vestits o robes amb maniquins, fotografiats d’una manera frontal i llampant, amb un caient quasi abstracte, i impreses en blanc i negre (en platí paladí sobre alumini). Són fotos que irradien una innegable força formal, però d’una fredor que en fa enfora l’espectador, el qual és obligat a contemplar-les com objectes aliens, no com obres que ens impliquen. Ja ho té, això, en general, la fotografia de moda. De l’altra banda, hi ha tres fotografies, també en blanc i negre i impreses amb la mateixa tècnica que les anteriors, que són retrats d’homes i dones de civilitzacions no europees (una noia jove del Camerun, dos homes de més o menys edat de Nova Guinea), però significativament en dos dels tres casos els models van emmascarats.
O sigui: el que interessa a Irving Penn no és tant la realitat humana mostrada sense més, l’expressió concreta d’humanitat agafada a pèl, sinó com aquesta humanitat s’expressa i es mostra tot tapant-se, tot vestint-se, tot amagant-se. No és un retret. Al contrari. Com a bon fotògraf de moda, Penn sabia que igual d’humana és una cara que una màscara, que tanta humanitat hi ha en una carn al descobert que en un cos cobert per collarets i robes. Al costat dels dos homes emmascarats, amb un aire com de bruixot o de guerrer o de persona amb autoritat i prestigi capaç del que calgui per fer-se respectar, hi ha també el retrat d’una noia jove camerunesa que mostra, alhora, elegància i fermesa, innocència i distinció, indefensió i confiança en ella mateixa. És el Penn més càlid, més humanista. Segurament el millor Penn.
