La fotògrafa alemanya Ilse Bing va morir quasi centenària, la qual cosa podria indicar que va dedicar tots aquests anys a la fotografia, però en realitat no va ser així, ja que als 60 anys desà la seva càmera per fer altres activitats creatives com la pintura i la poesia. Durant el temps que va bolcar-se plenament a la fotografia ho va fer des d’una òptica molt personal. Li va tocar viure una època que no veia clar —més ben dit hi havia un cert rebuig— que les dones es dediquessin a la fotografia, ja que es considerava que era només ofici d’homes, però la seva persistència i determinació per treballar en aquest terreny van ser decisius perquè ho aconseguís, a més d’obtenir el reconeixement internacional per la seva qualitat artística.
Exposició Ilse Bing
Comissari Juan Vicente Aliaga
Centre KBr Fundación Mapfre Barcelona
Avinguda Litoral, 30 – Barcelona
Fins 14 de maig 2023
Després d’haver-se exposat a la seu de Recoletos de Madrid, la Fundació MAPFRE presenta ara al Centre KBr de Barcelona una excepcional mostra de la fotògrafa Ilse Bing a través de 190 imatges i documents que recullen una gran part de la seva obra des del 1929 a finals dels cinquanta. A diferència de l’anterior exposició a Madrid aquí s’han incorporat noves obres, concretament quatre fotografies de les col·leccions del Musée Carnavalet de París, així com la pel·lícula Drei Fotografinnen: Ilse Bing. Es tracta d’una entrevista que li van fer el 1993. De fet, és una peça única per la seva singularitat, ja que aporta gran informació sobre la seva vida, tant des del punt de vista personal com artístic.
Les obres que es presenten procedeixen de diferents col·leccions privades i públiques tant europees com nord-americanes. El comissari és el crític i professor valencià Juan Vicente Aliaga, especialitzat en art conceptual i fotografia, que ha dividit l’exposició en diversos àmbits que giren entorn de les ciutats on va viure l’artista: Frankfurt, anterior als anys trenta; París, dècada dels trenta i Nova York, època de la postguerra.

Ilse Bing. De la ciència a la creativitat
Ilse Bing (Frankfurt, 1899 – Nova York, 1998) prové d’una família jueva benestant. Els seus primers estudis van estar encaminats al món de la ciència estudiant matemàtiques i física, però finalment es va decantar cap a la Història de l’Art a la Universitat de Frankfurt. De petita ja li agradava la fotografia, però no va ser fins que va ser més gran que va haver d’il·lustrar la seva tesi sobre l’arquitecte neoclassicista alemany Friedrich Gilly, conegut principalment per la seva arquitectura revolucionària, quan s’hi va interessar realment.
Als trenta anys decideix dedicar-se professionalment a la fotografia, moment en què es compra una Leica que l’acompanyarà durant tota la seva trajectòria artística. Bing no va realitzar estudis fotogràfics sinó que la seva formació és completament autodidacta, però quan es trasllada a París contactarà amb alguns dels fotògrafs més importants del moment, cas d’André Kertész, Florence Henri i Emmanuel Sougez. Treballa com a fotoperiodista per a diferents revistes: Das Illustrierte Blatt, Arts et Métiers Graphiques, Vu i Harper’s Bazaar, entre altres.
La seva obra ha rebut diverses influències entre elles les de la Nova Visió, moviment artístic fotogràfic dels anys 20 encapçalat per Moholy-Nagy; de la Bahaus de Walter Gropius de l’època de la República de Weimar; de l’hongarès Kertész, famós per les seves composicions i per ser el precursor del fotoperiodisme i del surrealista Man Ray. O sigui, va beure de les fonts més importants de la fotografia més avantguardista d’aquells anys. Per això, el comissari de la mostra assenyala que “la posició en la qual se situa Bing eludeix qualsevol norma estricta o ortodòxia visual. En aquest sentit, es pot afirmar que ens trobem davant d’una mirada i una concepció de la fotografia prou singulars en què modernitat i innovació formal van de bracet d’un tarannà humanista que alberga una consciència social”.
La seva primera exposició va tenir lloc a la galeria Julien Levy de Nova York l’any 1932 en una col·lectiva d’artistes europeus. Cinc anys més tard ja participava en l’exposició Photography (1839-1937) del Museu d’Art Modern de Nova York. El 1941 emigra als Estats Units, ja que tant ella com el seu marit eren jueus i davant l’adveniment del nazisme no els hi va tocar cap més remei que marxar. El 1946 es nacionalitza estatunidenca.
El fotògraf francès Sougez va posar-li el nom de “Reina de la Leica”, ja que des del primer moment no va deixar d’utilitzar aquesta càmera durant tot el temps que es va dedicar a la fotografia. El seu treball s’ha pogut contemplar en diferents museus, com per exemple el mateix MOMA, l’Institut d’Art de Chicago, Museu Carnevalet, Museu Ludwig i l’Albert & Victoria Museum, entre altres.


Ilse Bing. La reina de la Leica
L’exposició al Centre Kbr està dividida en deu seccions: Descobrir el món a través d’una càmera: Els inicis; L’enrenou del carrer: els anys francesos; La vida de les natures mortes; Llums i ombres de l’arquitectura moderna; La seducció de la moda; Els Estats Units en dues etapes; Retrat del temps; El cos dansant i les seves circumstàncies; Natura en viu i Revelacions de l’autoimatge.
Cadascun dels àmbits recull els moments més importants de la seva trajectòria com són La Bahaus, a través d’utilitzar diverses aplicacions fotogràfiques: els primers plans, els picats i contrapicats o els fotomuntatges, i l’aparició del surrealisme al París dels anys vint que li va causar un gran impacte, sobretot quan es dedica a fotografiar objectes per a les revistes de moda des de la perspectiva fetitxista.
Un altre aspecte fonamental en el seu esdevenir creatiu és la del moviment, perquè era una persona vital i dinàmica, per això en moltes de les seves fotografies apareix el moviment a través de la dansa, copsant “el dinamisme giratori de les ballarines amb les faldilles, però també l’expressivitat dels cossos en ple moviment, en el moment de saltar enlaire o fer un Split”.
En els seus inicis va realitzar una sèrie de fotografies per encàrrec al seu país, com per exemple Fulla morta i bitllet de tramvia a la vorera, 1929. Es tracta d’una imatge ben simple, com és la de mostrar uns determinats objectes que es poden trobar en qualsevol carrer d’una ciutat, però que ella els hi dona notorietat en fotografiar-los. Els seus ulls observaven qualsevol situació que per a nosaltres no tindrien cap significat.
Una vegada arriba a París, a finals dels trenta, continua col·laborant per a les revistes alemanyes i a mesura que es va incorporant a la vida social de la capital francesa també rep encàrrecs per algunes de les publicacions més importants d’aquest país. Dos anys després es produeix la seva primera exposició individual a Frankfurt on es va poder veure una de les seves fotografies més notables: Cartell de Greta Garbo. París, 1932. Un cartell mig tapat on només es veu un tros de la cara de l’actriu. Tanmateix, fotografia la vida al carrer amb escenes que reflecteixen la realitat d’una ciutat que també pateix problemes econòmics i socials, com és el cas de Pobresa a París, 1931, on un home està recollint algunes coses del terra que no podem identificar, mentre uns altres mirant l’escena amb indiferència, ja que tots ells tenen les mans a la butxaca.
Un tema que apareix sovint són les natures mortes des d’un vessant a vegades surrealista, pròpia del que l’artista sentia en aquella època, però no només representava la natura sinó que mostrava altres situacions quotidianes, com per exemple taps de xampany, nines o llibrets musicals, en obres com Ampolles de xampany Pommery, 1933; Sense il·lusió, mercat de puces, París, 1957 i Fossat d’orquestra, Théatre des Champs-Elysées, París, 1937 respectivament. Totes aquestes obres tenen un cert “aire màgic i de misteri indissoluble (…) estan imbuïts d’una atmosfera com de malenconia, gairebé de somni”.

Per als fotògrafs l’arquitectura urbana sempre ha estat motiu d’atracció, principalment quan es tracta de mostrar els gratacels o els edificis més emblemàtics de les ciutats, que en el cas d’Ilse Bing es centra només en París i Nova York. Per això representa la Torre Eiffel des de diferents punts de vista: gent pujant per les escales, on s’aprecia la idea de moviment o una panoràmica general de nit amb la Torre il·luminada. Alguns dels gratacels de Nova York els fotografia destacant les seves geometries que es dirigeixen cap a l’infinit, però a la vegada capta altres aspectes inherents a aquestes construccions com alguns dels edificis més humils que es troben allunyats de la grandiositat de l’Empire State Building o del Chrysler, com és el cas de Nova York, 1936 on al primer pla sorgeixen un conjunt de cases baixes, entre les quals es pot llegir “display frames”, i al fons es veu un enorme gratacels.
El fet de treballar per a la revista Harper’s Bazaar , gràcies a la seva amiga Daisy Fellowes, editora de la revista i icona de la moda a la capital parisenca, provoca que s’introdueixi al terreny de la moda. A l’exposició hi ha diversos exemples d’aquell moment com Sabates de nit de lamé daurat, 1935 i L’honorable Daisy Fellowes, guants de Dent de Londres per a Harper’s Bazaar, 1933. Sabates, guants, barrets, penjolls, abrics o anuncis publicitaris són els elegants protagonistes de les seves fotografies que li atorguen “un toc sensual que les fa semblar encara més cobejades, si és possible”. Altrament va col·laborar amb la dissenyadora Elsa Schiaparelli, fotografiant els seus perfums.
Ilse Bing va residir a Nova York en dues etapes. La primera quan arriba als 37 anys i la segona al fugir del nazisme. La diferència entre els dos moments és ben palpable en les seves obres sobretot en la segona amb imatges menys alegres o positives, ja que apareixen fons obscurs, paisatges nevats o arbres sense fulles, demostrant que es tractava d’una etapa on tenia la sensació de “ser apàtrida, la inestabilitat econòmica i el patiment dels esdeveniments viscuts” que, d’alguna manera, es transmet al seu treball.
La temàtica del retrat mostra perfectament el seu domini de la psicologia humana, ja que a través d’ell s’aproxima a la personalitat i el caràcter del retratat, per així conèixer com és i què pensa expressant-t’ho a través de la imatge. Fotografia tant adults com nens al seu estudi. Es pot observar al retrat de La baronessa Von Zuylen,1943, en què la representa asseguda i al darrera seu hi ha un ram de lliris. El lliri simbolitza els bons presagis i en conseqüència el desig d’un bon futur. La figura d’un infant el veiem a L’Antigone amb la seva professora, 1950. Normalment quan fotografia als nens ho fa acompanyats d’un adult, que en aquesta peça és la figura de la mestra que ajuda a escriure a l’alumna. És obvi que es tracta d’una imatge d’estudi ja que ambdues van ben vestides com si estiguessin posant per a l’ocasió.
A l’exposició hi ha diversos autoretrats, ja que durant tota la seva trajectòria professional es va anar retratant contínuament, “amb la intenció de deixar testimoni de moments específics de la seva existència, sent el primer d’ells quan només tenia 14 anys”. Una de les imatges més cèlebres és Autoretrat amb Leica, 1931, on el seu rostre apareix doble, degut a la incorporació de dos miralls. Una altra fotografia és Autoretrat, 1934, on la seva mirada seriosa i circumspecta va dirigida cap a l’espectador. En canvi hi ha un altre autoretrat del 1950 on es mostra més divertida, ja que el seu cap està dins d’uns marcs buits, com si fos ella mateixa un quadre.
La representació del cos en moviment el va estar treballant durant la seva estada a Paris, concretament a través de la dansa. Quan vivia a Alemanya ja s’havia interessat pels ballarins de l’escola de Rudolf von Laban, un dels màxims exponents de la dansa expressionista, tal com veiem a Escola de dansa Laban. Frankfurt, 1929. Una vegada a París li encarreguen prendre imatges del Moulin Rouge, ocasionant que fotografiï ballarines en moviment ballant el cancan que semblen baldufes. Així mateix, va fotografiar diverses escenes de ballet i de ballarins com Gerard Willem van Loon.