Desconeguts. Molts mestres que pinten són literalment invisibles pel gran públic. I molts d’ells són autèntics genis que creen atmosferes màgiques en un moment en què el prodigi i el miracle es fa present en les societats on el barroc esclata amb més força: societats obscures on el mínim raig de llum transforma la foscor en vida, en una finestra oberta al més enllà…Aquesta és la història d’un pintor extraordinari desconegut: Jacint Espinosa, nascut a Cocentaina el 1600.
Feia menys de trenta anys que havia mort un dels personatges que potser representava aquell moment: un Borja que havia arribat a ser General de la Companyia de Jesús, un home superlatiu que va passar del luxe a l’ascetisme, de guerrer a sant. Francesc de Borja. Un místic vestit de negre amb una calavera a la mà. El pintor Espinosa viu aquest món de contrastos, un univers que passava sempre per un punt: la religió catòlica. Un autor que pinta grans formats que ocupen altars i capelles de temples en un segle on l’Església catòlica vol ser triomfal, militant, universal i única. I necessita de la representació de miracles perquè això siga realitat. Els efectes especials, els viatges en el temps i en l’espai, l’aparició d’esperits… són l’especialitat d’aquests genis que fan possible el prodigi. Però per a fer-ho, calen unes mans que pinten allò que imaginem. I les tenim.
Aquestes mans formen part de la memòria col·lectiva de la història de la humanitat. Si seleccionàrem les deu imatges més icòniques d’Occident, possiblement apareixerien aquestes mans que s’estenen una cap a l’altra. Són patrimoni de la humanitat i les va “crear” del no res Miquel Àngel cap a 1508. Són les mares de les publicitats modernes que tenen mans com a protagonistes. Formen part de la Creació d’Adam, un dels fragments –de les vinyetes– que Miquel Angelo dissenyà per al sostre de la Capella Sixtina.
Segons que indica el Gènesi, Adam fou creat a partir d’un grapat de terra que Déu “bufà” pels seus narius per a insuflar-li l’alè de la vida. Però en aquesta representació Miquel Àngel fa que Déu cree Adam a partir del “contacte” entre les mans. Un “frec” tímid, gairebé inexistent, com el que conta el filòsof Lávinas sobre la carícia. Aquest gest indica una idea i una emoció que després alguns pintors reproduiran i intentaran imitar. El frec dels dits augura solidaritat, suport, companyia… No estàs sol…
Aquestes mans van ser admirades in situ o a través de gravats i il·lustracions per centenars d’artistes posteriors que valoraven profundament la contundència, l’originalitat, la força, la volumetria, la gestualitat i la potència de Buonarotti. És la primera vegada que Adam es representa apol·lini, noble i bell. Com Déu, que per primer cop té un rostre que l’aproxima a la idea d’un déu guapíssim, com Sean Connery en A la caça d’Octubre Roig…
Doncs la nostra expedició virtual connecta aquestes mans amb unes altres pintades 150 anys després per Jeroni Jacint Espinosa. Espinosa és un geni del Barroc nascut a Cocentaina el 1600 totalment desconegut pel gran públic. Les seues obres –moltes d’elles d’una qualitat sorprenentment extraordinària– mostren un naturalisme auster i alhora, solemne. Algú va dir que si Espinosa només hagués pintat “la Comunió de la Magdalena” ja hauria estat suficient per col·locar-lo al top-ten de la història de la pintura occidental de tots els temps. Li la voleu veure, haureu de consultar l’article “Una dona invisible”.
El fet és que Espinosa treballa molt per a l’Església de la Contrareforma, en un llenguatge barroc on el miracle es transforma en realitat. Als 60 anys pinta un gran llenç: Crist s’apareix a sant Ignasi de Loiola per a la casa professa dels jesuïtes de València. La Companyia de Jesús és un orde religiós fundat el 1540 per Ignasi de Loiola, un home que va començar per ser soldat i després esdevingué en… General. En General de l’orde dels jesuïtes, l’exèrcit ideològic del papa. La formació dels jesuïtes els converteix durant segles en l’elit intel·lectual del món catòlic. I quan Espinosa pinta aquest gran formatés el moment que el Vaticà està estudiant canonitzar Francesc de Borja, el tercer general de l’orde Jesuïta.
De fet, en aquest llenç representa Ignasi, però potser Espinosa pensa en el protagonisme en aquell 1660 de Francesc de Borja, un home que venia d’una família importantíssima i que encara tenia al Vaticà i a l’imperi de Carles V, una influència important. L’ombra dels Borja era allargada i encara eren presents en la història d’Europa. Però aquest Francesc semblava que havia oblidat l’origen dels seus avantpassats i s’havia convertit en un instrument cec de la política integrista de l’emperador. De fet, Francesc havia estat servent personal de l’emperadriu Isabel, la dona de Carles.
Aquest “havia vist la llum” a Barcelona, quan era virrei de Catalunya. Era 1539 i va actuar al Principat amb una duresa mai vista, mostrant una crueltat difícil d’imaginar per a un home que va acabar per ser sant. Un home prepotent que s’enfrontà a la Generalitat i al Consell de Cent, que va voler empresonar diputats… Però una crisi existencial fa que tot canvie. Aquest home –poderós, arrogant i amb un punt de sadisme–li arriben les reflexions de Luter, Erasme, els jesuïtes… I comença una “nova vida”. Una història similar a la del fundador, el basc Ignasi: de soldat cruel a monjo ascètic. Lluny del poder, lluny d’actes violents, sobreposant-se al luxe: “el món no tindrà orelles per suportar aquell tro” va dir Ignasi de Loiola en conèixer la voluntat de Francesc.
L’emperador i el papa donen permís al Borja per ser jesuïta. I aquest es retira a Oñati, al País Basc. Després, serà peça clau en la geopolítica del moment, coneixerà Teresa de Jesús, acompanyà en la seua agonia Joana la Boja, exorcitzà dimonis, va ser acusat d’heretge per la Inquisició…La seua agenda no tenia ni una hora buida. Goya, més de dos-cents anys després el representa expulsant dimonis d’un posseït. L’obra –amb el Borja mostrant un crucifix al desgraciat- penja en una capella de la catedral de València. A Oñati, s’havia convertit en un home “bondadós”. Recordeu: és el Barroc, quan la gent sent veus, veu miracles, se sent protagonista de fets prodigiosos, i hi ha girs inesperats en les vides de les persones…
Morts els Ribaltes i Josep de Ribera, Espinosa esdevé potser el pintor més potent de la Corona d’Aragó. Un pintor que mostra el prodigi i els actes sobrenaturals en una societat barroca profundament i fanàticament religiosa. Espinosa aconsegueix un naturalisme vibrant en els rostres, un intens tractament lluminós que relaciona amb una tècnica solta les gammes de colors calents, argilencs, daurats i terrossos.
A la manera veneciana, Espinosa prepara el llenç a base d’una capa de cola i una altra d’oli de llinassa i almangra, que permetrà fixar els tons càlids i brillants amb un pinzell “franc i fluid”. Però curiosament, aquesta preparació que en principi donava llum a les superfícies, amb el temps provocava la desaparició de l’adherència dels colors i transformava les gammes cromàtiques en uniformes superfícies rogenques.
El gran llenç té dos nivells. El superior, que representa el cel amb els seus personatges, i la terra a la part inferior. On es veu en segon pla Roma i en un primer pla, sant Ignasi que va camí de la Ciutat Eterna. L’acompanyen els àngels. Un àngels extraordinàriament bells, guapíssims, vestits amb randes subtils… El de Loiola vol convèncer el Papa de la necessitat de crear el seu orde, l’orde jesuïta. Però té dubtes mentre va cap allà. –Em rebrà? Em farà cas?… En aquell moment…se li apareix Crist amb la Creu i li diu que té el seu suport. I ho fa estenent-li la mà. La mateixa mà i en la mateixa posició que Miquel Àngel planteja al sostre de la Capella Sixtina. I Ignasi li aproxima la seua. Sense dubte, Espinosa ha vist l’obra de Miquel Àngel. En gravats, potser.
La visió de l’escena és majestuosa, immersiva. Contemplar-la al museu de Belles Arts de València és engegar una màquina del temps i de l’espai que et fa viatjar ràpidament a una Roma nocturna, on un cel trencat permet veure la silueta de la Ciutat Eterna i la imatge d’un Jesús que carrega una creu… Els efectes especials sense ulleres de realitat virtual. Una Roma que començava a vestir-se d’una tramoia escenogràfica que traspassava la raó i accedia a un lloc on el miracle era possible.
