Arts visuals

Jacques Font: col·leccionant com un ogre

A les fires d’art, a Brussel·les, Barcelona o ​​París, ell rondina, amb el semblant seriós. Rabassut i silenciós, ho observa tot, les mans a l’esquena. Són moments en què els seus éssers estimats saben que no han de destorbar-lo. Està com a la caça, atordit. Jacques Font, nascut a Perpinyà l’any 1954, gestiona ara una vida centrada en l’art i la seva col·lecció. Les fires són moments en què està absort. Els galeristes l’estimen i li tenen por. Els artistes saben que en la vida quotidiana ell és tot el contrari, alegre i obert. Jacques Font és una paradoxa vivent. La seva col·lecció és ara un important conjunt d’uns quants centenars de peces, exposades a diversos museus.

No nascut per crear

Certament, la seva naturalesa, els seus estudis i el seu entorn el porten des del principi cap a la cultura. Desenvolupa el negoci dels cinemes familiars a Perpinyà, construeix diversos multicines a la ciutat i a França, adquireix i fa vendes. La tasca resulta reeixida. El que el porta a l’art, diu, és el plaer de la imatge, com al cinema. Més enllà d’això, és el procés creatiu el que el fascina. Admet, sense cap complex, que no va nàixer per crear, cadascú ocupa el seu lloc. A la quarantena, va a les galeries on és convidat, participa en inauguracions, però el seu company d’aleshores, que tem per ell a causa d’un col·leccionista frenètic de la seva família, fa de dic de contenció. Els seus mitjans econòmics augmenten molt, però. Comença a comprar massivament.

Una addicció

En l’origen de les seves adquisicions, descriu un estat addictiu d’anhel per les obres. El seu plantejament no és racional, està fet d’impulsos sobtats que cal satisfer. Ha de tancar el tracte, endeutar-se, posar-se en perill. Nou de cada deu vegades no té diners. Això ho saben els marxants, que li ofereixen condicions especials, de vegades pagaments superiors a divuit mesos. Els diu que és això o res. La seva col·lecció augmenta en desenes. Es veu com un ogre col·leccionista, que devora les obres una darrere l’altra. Entre les seves primeres compres, trobem Nicolas Daubanes (format a Perpinyà) i Eva Nielsen, els quals gaudeixen avui de certa consagració. D’ells i d’uns altres, continua comprant peces cada any. El gruix de la seva col·lecció prové d’aquí, diu, d’aquesta insistència, senzillament. Després s’associa amb els galeristes, ajudant alguns d’ells. Coneix els artistes. El seu segon fill avança cap a l’art contemporani. Vincent Madramany (centre d’art A cent metres del centre del món de Perpinyà) modela la seva mirada. El filaf, un festival d’art en el qual participa en la fundació, és un moment important cada any. Coneix gent.

A casa de Jacques Font, a Perpinyà, amb pintures de Goodie Lynch.

Un ogre col·leccionsta

Ràpidament acumula un centenar d’obres. Avui ja en té més d’un miler. El seu nou plaer és vendre peces, la qual cosa li permet comprar-ne de noves. Va comprar i després va vendre un Soulages, per adquirir altres artistes. Font va entendre que quan les emocions l’aclaparen davant d’una obra, vol dir que els altres experimentaran les mateixes sensacions. Ven artistes consagrats per comprar-ne de joves, per tal de donar-los suport. Demà el seu valor augmentarà o no. Diu que ho fa per ells i pels seus propis fills. Sens dubte, li agrada, ho reconeix.

A les fires se’l veu sovint amb altres col·leccionistes. És el mateix que el vi, diu: t’agrada beure amb gent a qui també li agrada beure bé. Quan parla amb Jacques i Evelyne Deret, amb el matrimoni Wintringer o altres, experimenta un plaer que subjau a la seva col·lecció. Els galeristes ho saben i li passen contactes.

Va a la majoria dels grans esdeveniments comercials a França, Espanya i Bèlgica. Viu aquests moments com a competicions. Art Basel la compara amb la Lliga de Campions. I es veu jugant a una divisió inferior. No poder comprar els Lee Ufan, els Richter per més de cent cinquanta mil euros el posa malalt. La seva manera de pensar el porta més aviat a multiplicar els artistes a preus més modestos, més al seu abast, que a limitar-se a una única compra extremadament rara d’una peça molt cara. En aquest terreny de joc, es troba útil. També compra en funció del flux de caixa. De vegades s’enamora d’un artista històric com Marfaing. D’alguns artistes, com Eva Nielsen, diu no poder viure sense les obres a prop seu.

Jacques a casa seva amb una pintura de Kriki.

Els seus inicis el van portar a l’abstracció geomètrica. Al seu apartament s’assenta un Morellet important. Després va evolucionar cap a altres gèneres. La seva collita no és sistemàtica com la d’alguns, amb qui es relaciona i coneix, que no accepten abandonar els seus cànons. De vegades assumeix la incongruència. Cita el seu psicoanalista i lloa les contradiccions humanes, que el protegeixen del fonamentalisme. Explica les seves pròpies contradiccions. En general, parla de si mateix de bon grat, sense vergonya.

De l’abstracció a la narració

Li agraden especialment els quadres que li expliquen una història. A Amélie les Bains aquest estiu exposarà part de la seva col·lecció amb Vincent Noiret de comissari, a qui va demanar construir un comissariat teixit amb històries. Font diu que li agraden les emocions fortes, com al cinema, on diu plorar tres de cada quatre pel·lícules. Ho escrivim sense poder verificar-ho.

Per exemple, parla de Matthieu Boucherit, qui produeix una sèrie on presenta les mans expressives dels dictadors sobre una partitura subjectada per un cavallet. La galerista Valérie Delaunay li presenta aquesta obra. L’emoció l’aclapara. L’obra ja no està disponible. Se l’emporten els dimonis. Se’n va tocat, derrotat. Més tard, l’artista accepta vendre una prova d’artista perquè recorda haver conegut i visitat l’estudi de Font. El col·leccionista està commogut, quasi afalagat.

Català

La seva vinculació amb Perpinyà és fonamental en la seva vida. Relata el gran nombre de galeries que hi havia a principis dels 2000, la seva gran qualitat i la seva progressiva desaparició: Thérèse Roussel, Castang, Olympe, Marion, el Château de Jau, LISBA i A cent metres del centre del món. Ell compra a tothom, no només a les celebritats. Vol donar suport al territori català. A Barcelona, ​​va a ADN i Rocio Santa Cruz, no es perd mai la Galeria Weekend. Quan és a París, diu ser de Perpinyà, i la gent el cita Sabine Dauré, la filaf, alguns li parlen de Pierre Restany, natural d’Amélie. Se sent envoltat d’aquestes ombres.

A casa de Jacques Font. A l’esquerra una pintura de Pierre Teinturier.

Si el deixem parlar, Jacques Font multiplica les anècdotes fins a l’infinit o quasi, sobre les obres de la seva col·lecció. Parla del passat conjugant-se en el present, com si cada esdeveniment fos simultani al moment que va viure, sense distància. No assenyala la bretxa de temps entre les peces que li agraden. El seu pis està ple d’obres.

Li preguntem per la lògica en què estan disposades. Se sorprèn: només és qüestió d’espai. Sense lògica, sense premeditació. Aviat espera poder mostrar les seves peces d’una manera més permanent. On vol mostrar la seva col·lecció? A tot arreu. A Barcelona, ​​on és soci del Barça, i on va néixer el seu avi, qui va emigrar a França. A Barcelona més que a uns altres llocs.

Sébastien Planas
Realitzador nascut el 1975. Director del Filaf (Festival Internacional del Llibre d’Art i del Film) de Perpinyà. Membre del jurat de Cinema dels Premis El Temps de les Arts.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close