L’espai com a experiència formal
En el marc de la Barcelona Gallery Weekend 2022, on participen una trentena de galeries, la RocioSantaCruz presenta el darrer projecte de l’artista francès Jean Denant. És la segona vegada que mostra la seva obra en aquesta galeria, l’anterior va ser el 2017 amb el títol La traversée, on s’exhibien una sèrie de peces de diversos formats i tècniques, com per exemple la fotografia, la instal·lació i l’escultura, mitjançant la fragmentació de diversos objectes i materials. De fet, el que l’artista busca amb els seus treballs és l’interès del públic, com una mena de “travessa” a partir de crear noves maneres d’interpretar l’espai i el que pugui engendrar.
Jean Denant. États limites
Galeria RocioSantaCruz
Gran Via de les Corts Catalanes, 627. Barcelona
Fins al 12 de novembre 2022
Jean Denant. Un artista multidisciplinari
Jean Denant (Seta, França, 1979) és un artista multidisciplinari. Treballa i viu a la seva ciutat de naixement. S’interessa principalment per la pintura, l’arquitectura, l’escultura i el disseny. S’ha format en Arts Aplicades i Belles Arts a Tolosa i Cracòvia. A banda de la galeria RocioSantaCruz, també està representat per la galeria parisenca Anne de Villepoix. Ha exposat en diferents països europeus, a més de la Xina, els Emirats Àrabs, Corea i Veneçuela. L’any 2019 va exhibir les seves obres al Museu d’Art Contemporani de Mataró. El 2014 va rebre l’encàrrec de la ciutat de Seta per fer l’obra La Traversée. Recentment, la Presidència de la República Francesa va escollir la peça Mare Nostrum per obsequiar Sa Majestat Mohamend VI Rei del Marroc, al marge de la Cop22 (Cimera del clima).
Per a Jean Denant els seus projectes es basen principalment en l’arquitectura i l’urbanisme, sobretot a través de la reconstrucció. Per tant, l’arquitectura parteix d’una “metàfora poètica en què l’artista ens convida a observar de prop el dualisme d’accions a la deriva entre l’acció de construir i la de desconstruir, entre la runa i la vida, per generar noves òptiques”.
El 2016 es va publicar una monografia sobre el seu treball, escrita per Manuel Pomar i Antonia Birnbaum, on es documentaven diversos projectes de l’artista, endinsant-se en els materials emprats, les estructures efímeres i l’urbanisme, entre altres. Per a ell, les peces són “tautològiques, la forma, els materials, el gest i el context construeixen un enfocament obert on la crítica és sempre present (…) les seves exposicions sempre tenen una dimensió d’immersió”.
“États limites”. L’arquitectura i l’urbanisme com a eines estructuralistes
L’exposició se centra principalment a projectar “l’organització d’aquells territoris que, sent imaginaris o reals, es nodreixen entre si, posant en evidència la fragilitat porosa de les fronteres, ja siguin psicològiques, geogràfiques, o polítiques”. Consta d’una vintena de peces, entre pintures —encara que és difícil encasellar-les en aquest apartat, ja que empra principalment el ciment i els pigments— i escultures.
En primer lloc, cal remarcar que la seva manera de treballar és com a mínim peculiar, ja que empra el ciment i el formigó sobre paper com a materials preferents en les seves composicions, en lloc d’usar els més corrents com l’oli, l’acrílic l’aquarel·la o les tècniques mixtes. A més, les escultures estan realitzades únicament amb restes de runes i formigó, com si es tractés d’obres relacionades amb l’art pobre, sobretot pels tipus de materials utilitzats, però en realitat està més pròxim al terreny conceptual. És cert que hi ha altres artistes que també inclouen aquests tipus de materials, cas de Núria Guinovart, quan incorporava a les seves pintures el ciment asísmic i el quitrà.
Denant ha considerat adient mostrar algunes de les obres en forma de políptic, aconseguint que el públic que les observi se n’adoni millor del missatge que vol fer arribar, ja que mostrades individualment és més difícil d’apreciar-lo, tal com veiem a Payssages de Palestine, un conjunt de quatre peces que representen un paisatge castigat per la duresa del clima i, principalment, per la geopolítica. Es tracta d’un paisatge on és tan important el primer pla —o sigui, el terreny desèrtic i les aparents edificacions que estan situades al fons de la composició—, com el fons, on apareix un cel blanc, ja que només els separa un horitzó fictici.
Hi ha unes peces de ciment sobre paper i pigment de maó on mostra diversos motius florals que no podem identificar, representant-los de manera abstracta on destaquen unes taques terroses sobre un fons grisós. A Pierres, l’artista representa tres pedres de grans dimensions disposades de diferents maneres, com si fossin tres muntanyes amb els seus cims corresponents. La singularitat d’aquestes pedres prové del lloc on han estat recollides.
Respecte de la peça central Mare Nostrum, situada en una de les parets de la galeria, consisteix en un plafó d’acer inoxidable polit a mirall, on es veu una zona del Mediterrani, en sentit negatiu, ja que la planxa de metall representa el mar en lloc de la terra. Per això Grècia, Itàlia o les illes de Còrsega, Sardenya, Sicília, Malta i les Balears apareixen en blanc, o el que és el mateix, el blanc de la paret. De fet, aquesta obra es relaciona amb “un tipus d’imaginari ple de narratives plurals que alhora inciten l’angoixa política. Un conjunt geocultural amb coordenades que canvien segons el temps històric i els ritmes de la memòria”. Per a Denant l’encreuament de les cultures, cas de les mediterrànies: romana, grega i egípcia, significa una mena de “multivers de civilitzacions”.
Per això, les escultures que s’exposen, principalment Amphore, consisteixen en recipients construïts a partir de restes de runes i formigó, evocant les àmfores gregues o romanes que servien per a guardar líquids o sòlids que s’usaven com a intercanvi comercial al Mediterrani. També s’exhibeixen collarets de la sèrie Collier, la guerre de pierres, realitzats mitjançant motlles en ciment de pedres obtingudes a la localitat palestina de Gaza disposades en una corretja de cuir.
En conjunt, aquesta exposició pretén demostrar la importància de l’ésser humà en un territori o paisatge que, a vegades, li sol ser hostil, però que s’hi acaba adaptant. Per això, la situació o ubicació del lloc infereix en el vessant emocional de l’individu que hi resideix. Per a Jean Denant, “l’arquitectura actua com una metàfora poètica on l’artista ens invita a observar de prop el dualisme d’accions a la deriva entre l’acció de construir i desconstruir, entre les runes i la vida, per generar noves òptiques, i obrir esquerdes als fonaments dels discursos hegemònics.”
