Arts visuals

Jeff Wall: “La ‘composició’ és un tema central en la història de la creació artística”

L’artista de renom internacional Jeff Wall ens enlluerna amb imatges captivadores i d’una gran qualitat estètica en la retrospectiva inèdita “Jeff Wall. Contes possibles”.  Podem visitar-la a La Virreina Centre de la Imatge fins a l’octubre de 2024. És una sort per Barcelona acollir aquesta exposició excepcional d’un artista que en vida és reconegut arreu del món per la seva singular aportació en la història de l’art i de la fotografia. Per primera vegada, una antològica de Jeff Wall és comissariada pel prestigiós crític d’art i historiador Jean-François Chevrier.

Fugint d’una organització cronològica o temàtica clàssica, la mostra aplega trenta-sis fotografies molt significatives en la trajectòria de l’artista, des dels anys vuitanta fins a l’actualitat, i on passat i present dialoguen. Sota la mirada de la personalitat, subtil i acurada, de Jean-François Chevrier, la mostra segueix uns lligams singulars entre les peces que l’espectador pot arribar a intuir o interpretar tot deixant la porta oberta a la imaginació i a múltiples lectures.

L’artista canadenc Jeff Wall (Vancouver, 1946), contrari a una idea que entén la fotografia com un art prolífic, només ha produït dues-centes imatges des del 1978. Defensa l’autonomia de l’obra, i cada peça (que ell anomena tableaux fotogràfic) és única i isolada.

Conversem amb l’artista per comprendre millor el seu treball i submergir-nos en un univers fascinant d’universos possibles.

He llegit que a l’estiu de l’any 1977 vas tenir una experiència reveladora visitant el Museu del Prado a Madrid i sortint d’allà veient un anunci il·luminat d’un quiosc d’autobús que va marcar per sempre la teva obra.

L’estiu del 77 vaig viatjar a Madrid per passar uns dies de vacances amb la meva dona i els nens. Viatjàvem en bus. Recordo que vaig quedar meravellat en veure en directe les pintures de Velázquez al Museu del Prado. I, en sortir del museu, vaig descobrir per primer cop la publicitat lluminosa de les parades d’autobusos. D’alguna manera aquestes dues experiències lligaven l’una amb l’altra perquè just abans de venir a Espanya estava buscant un nou format per les imatges, però encara no se m’havia acudit fer transparències retroil·luminades (caixes de llum). Aquella experiència va ser clau per tot el treball que vaig fer posteriorment.

Els teus tableaux fotogràfics prenen l’essencial de la fotografia i introdueix d’altres elements propis de la pintura, el cinema o la literatura. Què et consideres: fotògraf, pintor o cineasta?

Soc fotògraf. Dels anys trenta fins als setanta predominava una idea ortodoxa i purista de la fotografia, i aquesta no es relacionava amb altres tècniques. Però la meva visió és que la pràctica fotogràfica pura també es pot connectar amb altres formes artístiques com ara la literatura, el cinema o la pintura. També pots evitar aquestes relacions, però el fet de fer-ho ja implica un tipus de relació en si mateixa. En fotografia, els temes estan molt lligats a la literatura; la manera de fotografiar i la composició s’acosta més a la pintura; i el cinema està fet a partir d’imatges fotogràfiques. La clau és on poses més èmfasi. Cadascú tria la seva manera de fer-ho i jo tinc la meva.
El que vaig aprendre de la cinematografia és que és vàlid i excitant fer el que calgui per aconseguir la fotografia que vols fer, sigui amb un procés més senzill o un de més complicat que impliqui molta feina. No segueixo cap pauta ni tampoc considero que tingui un mètode específic ni estrictament tancat.

Les teves fotografies són escenes meticulosament pensades. D’on sorgeixen els temes o els escenaris que s’hi representen? Parteixen de la realitat que ens envolta o de la imaginació?

El que distingeix el meu treball de la fotografia clàssica és que refuso que hi hagi una única manera de treballar o practicar la fotografia, o un únic punt de partida. No em vull limitar a una fórmula o mètode fix, sinó que m’agrada explorar múltiples camins. Els inicis de cada obra són sempre únics i irrepetibles; i cada començament condueix per un camí que hauré de seguir. Potser un camí s’assembla a un altre per on hagi passat, però mai no són iguals.

Principalment, faig fotografia documental, com podem veure en moltes de les imatges de l’exposició que s’acaba d’inaugurar a La Virreina. Però altres vegades, m’interessa anar més enllà i explorar processos que impliquen treballar un tema que puc haver vist, llegit, pensat o somniat. Aquest tema pot ser un lloc o una acció, un moment del dia o una estació de l’any, un tipus de llum o una altra, etc. És a partir del tema que vaig construint. També puc partir d’un lloc real o d’un lloc artificial. Aleshores és quan em poso a reconstruir. La diferència entre l’un i l’altre és que el segon és molt més costós. Així que si puc partir d’un lloc real millor, però no sempre és així perquè hi ha llocs que no existeixen en la realitat.

Aleshores, el teu treball es mou entre la descripció documental i la ficció… Què em dius dels personatges que apareixen en les teves fotografies, són persones desconegudes o són actors contractats per a l’ocasió?

Majoritàriament, fotografio gent qualsevol que conec, que em presenten o que acabo coneixent a llocs diferents i que em suggereixen alguna cosa que em fa pensar que funcionaran per aquella imatge que tinc al cap. Ocasionalment, quan veig que em costa trobar algú resulta molt pràctic recórrer a agències on tenen actors joves que poden encaixar.

L’exposició “Jeff Wall. Contes possibles” s’obre amb Diagonal Composition en la qual apareix una pica bruta. És una peça de petites dimensions que contrasta amb les fotografies de gran format que sols treballar. Per què arrencar amb aquesta peça i no una altra?
Jean-François Chevrier és el comissari i qui ha dissenyat aquesta mostra. És ell qui ho ha decidit i hauria de respondre aquesta qüestió. Tot i que no puc parlar per ell, em fa la sensació, però, que ha triat aquesta obra perquè tracta de la problemàtica de la composició com a construcció tan omnipresent a la meva obra. Encara que és de petit format manté l’escala natural. És la primera d’una sèrie de tres que porten el mateix títol. Malgrat que no acostumo a fer sèries, aquesta ha acabat sent molt significativa dins el conjunt de la meva obra. Alhora és de les meves obres més conegudes i populars. Exposada a la primera sala comparteix espai amb l’obra Trap set (2021) que té l’aigua com a element comú.

Més enllà de la composició, quines altres temàtiques i aspectes destaques del teu treball?

Penso que la ‘composició’ és un tema central en la història de la creació artística. És essencial tant en un quadre com en una peça musical. També m’interessen temes molt elementals com ara la llum, la foscor i la claror, el dia i la nit, estiu o hivern, realitat o ficció, feliç o infeliç, pàtina o deixadesa, l’amenaça… I penso que la fotografia relaciona de forma única tots aquests temes perquè la càmera capta clarament si una cosa és neta o bruta, si una textura és fina o rugosa, si la llum és clara o fosca, etc.

No és el primer cop que exposes a Barcelona, quina relació has tingut amb la ciutat i quin paper ocupa en la teva trajectòria?

He anat venint a Barcelona des dels anys setanta, el 1999 vaig tornar per un encàrrec de la Fundació Mies van der Rohe, i ara tinc aquesta retrospectiva a La Virreina i el mes vinent participo en una col·lectiva al MACBA. A excepció de la meva ciutat, Vancouver, i de Los Angeles, mai no repeteixo una fotografia en una mateixa ciutat. Però i de forma accidental dues fotografies meves han estat realitzades a Barcelona, una al pavelló Mies van der Rohe i l’altra al Carmel. La segona la vaig fer l’estiu passat i es presentarà a l’exposició “Una ciutat desconeguda”, al MACBA, que Jorge Ribalta comissaria. La fotografia va ser realitzada en un estudi de l’Hospitalet, però en realitat retrata l’ànima del Carmel, a partir de la novel·la de Juan Marsé “Últimas tardes con Teresa”. Paral·lelament, l’obra es mostrarà en permanència a la Biblioteca El Carmel – Juan Marsé. Aquesta fotografia lliga amb una altra, After “Invisible Man” by Ralph Ellison, the Prologue. 1999-2000, realitzada a partir d’una novel·la i que podem veure ara a La Virreina.

En aquesta mostra trobem Morning Cleaning, una imatge realitzada al Pavelló Mies van der Rohe de Barcelona.

Efectivament. Tenia al cap fer una obra on aparegués una persona netejant uns grans finestrals, i vaig localitzar dues cases precioses amb un disseny impecable. Als propietaris de la casa de París no els va agradar la idea del netejador i no ens vam entendre. La seva negativa va coincidir amb una trucada de Hilde Teerlinck, que en aquella època comissariava les exposicions del pavelló Mies a Barcelona, per encarregar-me una intervenció al pavelló. Vaig acceptar sota la condició que la Fundació Mies van der Rohe em permetés primer fer la fotografia del netejador al pavelló. Així vaig passar d’un pis bonic de luxe a París a un monument icònic de l’arquitectura a Barcelona. Hilde ho va organitzar tot per fer possible Morning Cleaning (1999). Ens vam llevar a les cinc del matí, quan els joves sortien de la discoteca i encara no havia sortit el sol. Sabia que havia de fer la fotografia a les set en punt, i només tenia set minuts per fer-la, perquè el raig de llum que reflectia la pedra vertical només entrava en aquell moment del dia. La il·luminació del sol havia de quedar en paral·lel a la línia del marbre.
Obres com aquesta trigo set minuts a fer-les i altres com After “Invisible Man” by Ralph Ellison, the Prologue. 1999-2000 requereixen sis mesos.

Quina va ser la teva intervenció al pavelló Mies de Barcelona?

Per l’exposició està clar que no interessava mostrar una fotografia del mateix pavelló, i vaig presentar Odradek (1994), una obra anterior inspirada en un relat de Kafka que representa una noia jove baixant les escales d’un antic edifici de Praga i sota l’escala s’albira un petit objecte que és Odradek. Vaig viatjar a la capital txecoslovaca per fer la fotografia a la mateixa adreça que indicava el títol del relat de Kafka. Allà vaig trobar Odradek, ens vam fer amics, i des d’aleshores m’acompanya a les exposicions. Odradek és un objecte i alhora un ésser viu i immortal que viu en el seu món. Vaig pensar que Odradek podria agafar vacances, sortir del seu entorn, i venir a Barcelona en un espai totalment diferent alliberat d’escales i de la pàtina d’aquell edifici vell i fosc. Seria com unes vacances en el pavelló Mies. Com que Odradek és tímid i li agrada estar amagat el vàrem col·locar en un racó al costat de les cortines vermelles perquè no fos tan visible i quedés mig amagat com a ell li agrada. La fotografia té aquesta capacitat de fer que un objecte adquireix una dimensió sublim i esdevingui un ésser viu.

El teu treball és artesanal i acurat, i alhora has estat pioner a l’època en l’ús de la tecnologia. A la mostra crida l’atenció com a partir del 2007 abandones les caixes de llum per fer estampes digitals. Per què aquest gir?

He estat fent caixes de llum durant quasi trenta anys, i des del 2007 no és que les hagi abandonat, sinó que les he aturat perquè m’he cansat de l’efecte de les imatges retroil·luminades i del procés per fer-les.

Als noranta, en paral·lel a les caixes de llum també feia impressions en blanc i negre, i el 2000 vaig començar a fer impressions digitals en color. Ara estic fent impressions digitals per injecció perquè és el més pràctic, sofisticat i permanent. Tinc el meu laboratori i ho faig tot jo des del meu estudi, no encarrego res a fora. Això em permet veure més ràpidament les proves, i els resultats. No veig motiu per afavorir un format o tècnica per damunt de l’altre, ni tampoc descarto tornar a fer caixes de llum. Amb el temps he après que cal vigilar molt la qualitat i com envelleixen.

Fas edicions curtes o llargues?

M’agrada fer edicions molt limitades, és molt més pràctic. Fer moltes còpies implica molta més feina, tampoc és interessant en l’àmbit econòmic i tampoc m’agrada la idea que el món, les cases o els museus, s’omplin d’obres meves. Penso que poques peces les fa més especials i exclusives, així la gent sap que només les pot veure de tant en tant en una exposició. No veig motiu per fer moltes còpies.

Acabem aquesta entrevista i també l’exposició amb una obra que té un gran poder poètic i simbòlic: ”The Flooded Greave”.

Aquesta obra torna a ser una composició diagonal, marca el final del trajecte i de l’exposició perquè tracta el tema de la mort, i la mort representa la fi. En aquesta obra la fotografia transforma la situació en un escenari de possibilitats imaginades. És un somni on trobem un mar submarí amb les seves criatures; jo hi veig l’inici de la vida.
Part de la meva feina i del meu projecte és fer visibles coses que no existeixen, i aquesta és la part més cinematogràfica del meu treball.
La fotografia, com el cinema, és lliure de proporcionar imatges de coses que existeixen i coses que no existeixen. I la tecnologia digital permet monumentalitzar una al·lucinació irreal instantània microscòpica a la ment d’algú.

Ariadna Mas Vall
Historiadora de l'Art i Gestora Cultural. Actualment és directora del digital cultural El Temps de les Arts.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close