En els primers mesos de la Guerra Civil, els principals edificis religiosos gòtics i barrocs de Manresa van patir atacs descontrolats i més tard set d’ells van ser enderrocats expressament en un pla organitzat pels sindicats obrers i el comitè Revolucionari i Antifeixista de la ciutat. Fins i tot la basílica de la Seu estava inclosa en el pla, encara que finalment només va patir enderrocs parcials. Què n’ha quedat d’aquest episodi històric? Bàsicament, pedres i elements arquitectònics solts. Són pedres, que avui extretes forçosament del context d’on provenen, han esdevingut runa, testimoni o petjades materials del passat.
El que diuen les pedres callen els arbres, de Jesús Galdón
eMM2- Espai Memòries. Magatzem lapidari del Museu de Manresa
Fins mitjans del 2022
Si la pedra és un material inert, l’art és sempre viu. I potser és des del territori de l’art, que és possible infondre una nova vida i despertar la memòria d’aquests suposats detritus de la història. Les pedres d’aquells edificis derruïts a Manresa descansen en un magatzem de la plaça de la Reforma, que gestiona el museu de la ciutat, i que des de la primavera està obert al públic (consulteu horaris). És un espai que podria ser un immens pàrquing patrimonial, una mena de no-lloc, un cementiri de runes.
Per l’artista Jesús Galdón (Barcelona, 1967), que en la seva obra sempre ha tingut un especial interès per la memòria històrica i el patrimoni, aquest era un lloc ple de possibilitats per insuflar les pedres d’idees i vida nova. Ho ha fet amb una macroinstal·lació que sota el títol El que diuen les pedres callen els arbres, que proposa un recorregut pel fons lapidari de Manresa. “Les pedres tenen alguna cosa a dir -afirma Galdón-. El llegat que ens ha deixat la història és un percentatge molt petit del que era en realitat. I el relat històric que construïm només el podem fer a partir d’aquestes engrunes”.
La intervenció de Galdón és tan escenogràfica com eclesial per l’ambient de recolliment que generen els llums i el objectes desplegats a la sala. Aquest particular “via crucis” artístic consta de 8 parades, que de fet són 8 petites instal·lacions que podrien funcionar també separadament. Com el llenguatge és un altre dels temes fonamentals en l’obra de Galdón, l’itinerari s’enceta amb un Alfabet, en el qual les lletres gregues -tant de moda darrerament per culpa de les mutacions del coronavirus- s’associen a pedres. És una invitació a reflexionar sobre com organitzem i classifiquem tant el llenguatge com l’art.
Una de les obres més suggerents de la intervenció de Galdón és El somni de Jacob, que al·ludeix a la pedra sobre la qual dormia el Jacob bíblic quan va somiar amb la cèlebre escala que el va portar fins a trobar-se cara a cara amb Déu. Després d’aquella experiència iniciàtica, Jacob va “sacralitzar” la pedra que li havia fet de coixí. Ara, però, són les pedres les que dormen en coixins il·luminats. Galdón les humanitza. “Les pedres estan dormint el seu propi somni”, diu l’artista.
En unes vitrines, Galdón toca el voraviu del que significa reconstruir el patrimoni artístic. Dues tapes de sepulcre gòtics trinxades han “patit” un intent de recomposició omplint els buits sigui amb pedres de riu, material natural, o amb restes de plàstics. De la mateixa manera, a la peça Lux, l’artista recorda que els elements més vulnerables de qualsevol catedral o església antiga sempre han estat els vitralls. En la destrucció del patrimoni religiós de Manresa el 1936, els únics fragments de vitralls que van sobreviure són els que estaven entremig de blocs de pedra massissa i en aquesta peça Galdón els torna a fer brillar en una posició diferent a la que segurament van tenir en origen. Les escultures també solen perdre el rostre en les destruccions, com si perdessin la seva identitat. L’artista ha emmascarat amb un mirall les tres monges de l’obra Les tres mirades. D’aquesta manera la nostra mirada es reflecteix en la identitat perduda dels personatges però Galdón també vol “restablir la connexió” entre elles i nosaltres.
Una altra de les connexions presents a la instal·lació és la que uneix natura i cultura i que en èpoques pretèrites era molt més potent que avui en dia. Què hi fan uns arbres enmig del magatzem, arrelant-se a les runes o capgirats? L’artista es refereix als roures sagrats de l’oracle de Dodona, a l’antiga Grècia, que oferien respostes a través del sons que el vent provocava a les seves fulles, segons explica el crític d’art Ricard Mas, en el text de l’exposició. Ara, però, són els arbres els que busquen el coneixement que van perdre quan van ser “silenciats amb la primera onada de la cristianització”. Aquí tenen una relació simbiòtica amb les pedres, amarades de memòria, a les quals s’arrelen. De la mateixa manera, podem arribar a oblidar que les pedres utilitzades per construir provenen de pedreres, de les muntanyes. Antigament els blocs que es tallaven es numeraven, com ho feien també els constructors d’un edifici, com es pot veure en algunes de les pedres d’aquest magatzem, que tenen números gòtics. Galdón ha portat aquesta numeració al perfil de la muntanya de Montserrat, pròxima a aquest magatzem manresà, a un políptic pictòric, que també al·ludeix a la forma habitual de les taules gòtiques.
Diverses capes i lectures diverses se superposen en aquesta macroinstal·lació de Jesus Galdón. Apart de la seva subtilitat estètica i a la seva evident qualitat escenogràfica -no oblidem que l’artista també treballa com a dissenyador d’exposicions d’altres, com ha fet recentment al MNAC amb la mostra del fotògraf Antoni Campañà-, l’exposició és un tractat visual sobre el tema de la lectura arbitrària que fem del patrimoni artístic i arquitectònic, sobre com la història pugna per ser esborrada a través de les seves relíquies, i, en definitiva, sobre com l’art és un llenguatge que transcendeix el temps.
