Al Museu d’Art Modern de Tarragona es presenta fins al 3 de novembre una mostra antològica de l’obra de Joan Casals (Tarragona 1945- Reus 2011), ‘Joan Casals, Itineraris en el Laberint’, comissariada per Carme Puyol i Abel Figueres, experts coneixedors de la seva obra.
El recorregut expositiu comença amb els seus inicis com a ceramista, especialitat que havia fet a l’Escola Taller d’Art de Tarragona. Justament la primera exposició en la qual pren part fou una mostra col·lectiva l’any 1972, amb la participació de Juli Curieses, Lluís Riera i Martí Royo, considerat el primer grup de ceramistes que sortien de l’Escola, sota el mestratge de Ramon Carreté. Posteriorment, treballà en el camp del gravat i en la realització d’obres amb materials tèxtils que recorden les arpilleres de Millares.
Joan Casals, Itineraris en el Laberint
Museu d’Art Modern de Tarragona
Comissaris: Carme Puyol i Abel Figueres
Santa Anna, 8. Tarragona
Fins al 3 de novembre
Als anys vuitanta, Casals comença una nova etapa, la de les cal·ligrafies, en les quals l’artista presenta una sèrie d’inscripcions o de textos il·legibles, que representen, en les seves paraules, “la constant recerca d’estructures rítmiques que aspiren a un valor compositiu a l’organització de tot l’espai.” Cal assenyalar que aquestes obres tenen una clara relació amb el treball de Joaquim Chancho, un creador àmpliament reconegut al nostre país i un referent per a les generacions posteriors.
Paral·lelament, Joan Casals comença a treballar sobre un suport del tot original per crear unes obres que agrupa sota el nom de Llicorelles, un tipus de pedra pissarra que abunda al Priorat i amb les quals crea algunes obres molt destacades dins de la seva trajectòria. Hi apareix un dels temes més constants en la seva producció i que fins i tot dona títol a la present exposició: el laberint. Podem dir que és el tema que articula tot el recorregut. Parlem d’un aspecte complex que ha interessat a artistes, escriptors, filòsofs, i del qual tenim representació des de temps molt remots i a la major part de cultures de la Terra. El seu simbolisme és molt ampli, però hi ha un element comú, que és el camí, com diuen els comissaris, un itinerari. Amb el llibre que acompanya aquesta exposició podem endinsar-nos en aquest trajecte, fer la nostra pròpia lectura, la nostra interpretació, gairebé com si entréssim en un camí iniciàtic, que mai no sabrem on es portarà.
Abel Figueres menciona una cita que Tàpies fa d’un dels grans llibres del taoisme, El veritable clàssic del buit perfecte, de Liet-Tsen, quan diu que l’objectiu suprem del viatge és “ignorar on va”. Tanmateix, ens adonem que Casals ens parlava de la vida, del destí de l’home i del seu trànsit. Aquest és segurament el gran tema de la seva obra, molt ben reflectit en la mostra que ens ocupa. Un tema universal, que ha estat i estarà sempre present a la història de l’art i de la cultura. Tal com ho confirmen també altres artistes actuals que també treballen amb aquest intens element metafòric, com Olafur Eliasson quan ens diu: Arribem a un lloc qualsevol iel més important no és plantejar-nos d’ on venim. Això és una certesa. Sinó on anem després.” D’igual manera, Chiharu Shiota, amb les seves instal·lacions laberíntiques, ens vol dir que l’home o la humanitat sempre vol emprendre viatges, però poques vegades acaba arribant on volia anar. En aquest sentit volem destacar una de les llicorelles que té un cert caràcter matricial; a l’esquerra veiem una escala que condueix cap a una petita porta tancada i sobre la part superior un forat que té una forma dual, que després trobarem en altres obres. Tot emmarcat dins d’una silueta que podem interpretar com una figura humana o com l’esquema d’un sarcòfag; la vida o la mort? A la dreta, una gran porta tancada amb una extensa inscripció il·legible i a sobre un laberint. Tot el conjunt iconogràfic d’aquesta petita peça és com l’entrada a un lloc sagrat enclavat a una roca i ens aporta o ens dóna el punt de partida del que vindrà.
L’any 1989 Casals guanyà la medalla Tapiró de pintura, amb la seva obra Memòria del temps. En relació a aquesta obra i al conjunt del seu treball varen escriure: la cal·ligrafia va perdent força a la vegada que va guanyant importància els elements figuratius, elements aquests que se submergeixen a l’atmosfera del record, en el transcórrer del temps. Entrem doncs, en una nova etapa, Memòria del temps, encapçalada pel títol de l’obra en qüestió, que tindrà continuació amb la sèrie Dipositis de la memòria de 2004-2007. Uns dipositis que l’artista va omplint amb un conjunt d’icones que tenen una relació directa amb ell i amb els anys que va viure des de la seva infantesa fins a la seva mort. No hi ha mai una lectura directa, els símbols estan barrejats. Sobre fons neutres molt treballats, cada una de les obres d’aquesta sèrie presenta diversos elements que permeten múltiples lectures. Tot depenent, com ens diria la Kerry Freeman, del nostre magatzem visual. Si contextualitzem aquestes obres a l’estat espanyol, podem veure com ens mostra el pes que va tenir l’església tant en l’educació, com en la repressió política i social. Ho mostra una casulla a la qual se superposa un laberint, una peça d’escacs i un cervell, o quan veiem un rosari que es destaca sobre un fons púrpura, a sota l’anyell de Déu i, al seu costat, es fa present la simbologia franquista amb l’àliga imperial i la inscripció Una, Grande, Libre, a la qual superposa, la paraula NO-DO, un dels mitjans d’adoctrinament del règim. Hi ha també elements, com les petites siluetes de genets, arquitectures en espais tancats, cors, i en totes elles la presència dominant de la figura humana.
Un aspecte important dins del recorregut el tenen els tres llibres d’artista, els quals es poden visualitzar pàgina rere pàgina i ens donen una visió més intima del seu autor. Podem dir que es el seu reservori visual i textual, tant per les seves imatges com pels seus escrits.
Una darrera etapa, titulada Universos muts, es caracteritza per uns fons encara més elaborats, amb tonalitats més fortes i amb diferents capes de de veladures, aconseguint atmosferes molt suggerents, entre les quals es mouen o se superposen les icones. El laberint torna a tenir un protagonisme indiscutible. Com a elements nous, la presència de lletres, números, i inscripcions greges. El final del recorregut es presenta amb una obra que tanca el cercle, amb un laberint rizomàtic, sobre el que superposa en part una figura femenina nua en una actitud plenament eròtica. Al seu darrera una calavera, més els números que semblen marcar el temps. De nou en aquest viatge, la vida i la mort es donen la mà.
La mostra es complementa amb documents, fotografies, catàlegs, revistes de la relació de Joan Casals amb la ciutat de Reus i el seu ambient artístic, com també la seva important tasca pedagògica. En relació a aquest darrer aspecte vull destacar el text d’Albert Macaya, Art a l’Escola: Joan Casals i la pedagogia, en què l’autor ressalta l’excel·lent treball de Joan Casals en aquest camp. Menciona les diverses metodologies que anaven arribant al país i com ell les anava aplicant. Una mostra acompanyada d’un excel·lent llibre, amb la participació d’altres autors, com Joan Toldrà que ens parla de Joan Casals ceramista i de Magí Sunyer, que escriu sobre la seva poesia i pensament.
Premi de l'Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA) (2014) a la millor revista.Coordinador de l'Aula d'Art de la URV.