Arts visuals

Joan Fontcuberta, contra l’artifici de la imatge

“Per mi, la fotografia no és un document, és un mitjà per a allò oníric, per a la fantasia. Sempre he anat en contra de la fotografia com a mirall de la realitat”. Joan Fontcuberta (Barcelona, 1955) defineix així l’essència de la seva visió sobre la fotografia, disciplina que ha centrat la seva trajectòria des de fa més de quatre dècades i que l’ha situat com un dels fotògrafs catalans més internacional de les darreres dècades amb distincions tan importants com el premi Hasselblad, per exemple.

Fontcuberta acaba d’afegir un altre guardó a la seva llista de distincions: el premi d’honor del festival Filaf de Perpinyà, dedicat al llibre i cinema d’art, que ara acaba de cloure la seva desena edició. Fontcuberta no ha pogut desplaçar-se a recollir el guardó a Perpinyà per les circumstàncies de la pandèmia però això no ha impedit que no deixés de participar en  un dels actes previstos en la programació del festival amb motiu del seu premi: un diàleg amb l’escriptor i gestor cultural Vicenç Altaió. La xerrada va tenir lloc virtualment a través de les plataformes del festival (Facebook i Instagram), on es pot visionar.

Diàleg en streeming entre Vicenç Altaió i Joan Fontcuberta en el marc del festival del FILAF a Perpinyà el passat diumenge 1 de novembre de 2020.

El premi del Filaf a Fontcuberta destaca especialment la importància del llibre en la seva carrera, tant en la seva vessant com a assagista com a pròpiament d’artista. De fet, els projectes del fotògraf solen basar-se en primera instància en un llibre, tal i com reconeix ell mateix: “El projecte d’un llibre és un paraigües per a les meves instal·lacions i exposicions. A l’inici d’un projecte, en el meu cap sempre hi ha el format del llibre”. El diàleg amb Altaió va servir per repassar alguns dels llibres més destacats en la trajectòria del fotògraf.

Altaió va definir Fontcuberta de “poeta de la imatge, narrador i sens dubte comunicador”. El fotògraf va reconèixer la importància de matèries com la semiòtica, la sociologia de la comunicació i la comunicació social en el seu treball amb l’objectiu d’arribar a “l’essència de la imatge”. Herbarium (1984) va ser el primer llibre de Fontcuberta, en el qual ja treballava el tema de “la imatge com a il·lusió” ja que presentava una sèrie de fotografies de botànica, a l’estil dels herbaris tradicionals, però les suposades plantes eren assemblages d’objectes trobats. Si a Herbarium, Fontcuberta es va centrar en la botànica, el llibre Fauna secreta, realitzat amb Pere Formiguera, era un suposat llibre de zoologia ja que les imatges no corresponien en cap cas a animals reals. “L’element més important del meu treball és el dubte, vull que l’espectador dubti”, diu el fotògraf referint-se a aquests dos treballs.

Imatge interior del llibre “Sputnik” de Joan Fontcuberta.

L’altre tret important en l’obra de Joan Fontcuberta és la ironia, tal i com va apuntar Vicenç Altaió, i que és molt evident en un dels projectes més celebrats del fotògraf, Sputnik (1997). Fontcuberta va explicar que la gènesi del projecte va tenir lloc a principis dels 90, mentre feia de professor a l’Art Institute de Chicago. “Allà vaig tenir l’ocasió de treballar amb ordinadors molt potents, que permetien la manipulació de la imatge fotogràfica, amb un alt grau de fidelitat -va recordar-. Era també el moment de la caiguda del Mur i del naixement del photoshop. Tot això em va fer pensar en la idea de posar en qüestió la idea de l’objectivitat fotogràfica”. Fontcuberta va prendre com a exemple el programa espacial soviètic, que durant la Guerra Freda havia estat un “misteri, ple de secrets i foscor” al contrari de la estratègia dels programes de la Nasa americana, molt publicitats. Amb tot això i després d’uns anys de documentar-se àmpliament, Fontcuberta va llençar Sputnik en un format “documental” que explicava la història d’un suposat cosmonauta desaparegut en una missió -personificat en el mateix fotògraf- que havia estat esborrat pel règim soviètic per tapar el fracàs del viatge. Aquest és un projecte, segons explica Fontcuberta, que va consolidar la fama de Fontcuberta com a “fotògraf falsificador” ja que fins i tot el llibre i l’exposició corresponent es presentaven com a un projecte documental i d’investigació històrica, finançat per una fundació inexistent. “Però jo no vull mentir, només vull donar recursos als espectadors perquè es rebelin contra l’artifici de la imatge”, va matisar Fontcuberta.

Imatge interior de “Prosopagnosia” de Joan Fontcuberta.

I després va arribar internet i la saturació d’imatges. “Fontcuberta ha estat sempre molt atent a l’evolució de la cultura visual”, va dir Altaió. Per tant, a partir d’un moment els projectes de Fontcuberta introdueixen aquesta nova realitat, la postfotografia, en projectes com Prosopagnosia, amb Pilar Rosado, que ha generat retrats nous i de persones inexistents a través d’un algoritme, prenent com a punt de partida l’arxiu històric d’un diari als anys 30.

Imatge interior del llibre “Trepat” de Joan Fontcuberta. Éditions Bessard.

Amb la postfotografia, l’ús de les imatges ha canviat totalment: “Ara la fotografia ja no respon als objectius del moment en què es va inventar: la veritat, la memòria… En canvi, ara busca la connectivitat, el gest lúdic. Abans, la fotografia era per guardar, ara us puc enviar una fotografia, us la mireu i l’esborreu a l’instant. Esborrar una fotografia! La fotografia abans tenia un valor però ara no. Pels nostres pares, la fotografia era una escriptura, per nosaltres, en canvi, és un llenguatge que tothom pot parlar, sense necessitat de saber escriure’l”. Aquesta desmaterialització de la imatge centra alguns dels darrers treballs de Fontcuberta, però també hi ha reflexió al voltant de la fotografia material com al projecte, En trauma, que es basa en la mateixa agonia i no perdurabilitat de la matèria fotogràfica, quan les fotografies, que s’havien fet per perdurar, es comencen a destruir.

Interior del llibre “Kintsugi” de Joan Fontcuberta.

La xerrada es va cloure recordant un projecte conjunt entre Fontcuberta i Altaió del 2006: Déu, ciència, llibertat (Tinta invisible), un llibre d’artista que es va basar en demanar a diverses persones una gota de la seva sang, la qual, fixada sobre una tira d’acetat transparent, s’utilitzava un cop coagulada com a clixé fotogràfic. “Vicenç ha portat aquestes imatges de les gotes de sang a un altre univers”, va concloure Fontcuberta.

Montse Frisach
Periodista i crítica especialitzada en arts visuals. Durant gairebé tres dècades, va ser redactora de la secció Cultura del diari Avui i després d’El Punt Avui. Actualment és col.laboradora freelance de temes artístics i musicals en mitjans com El Mirador de les Arts, Catorze i El Temps de les Arts. També realitza feines d’storyteller i redactora per a institucions museístiques com el Museu Picasso i el Museu Nacional d’Art de Catalunya, entre d’altres. Membre de l’Associació Catalana de Crítics d’Art, ha guanyat els premis GAC i ACCA a la crítica d’art.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close