Arts visuals

Joan Fontcuberta, el monstre de la fotografia

El Museu Can Framis de la Fundació Vila Casas presenta “Monstres”, que aplega sis projectes recents de Joan Fontcuberta que escorcollen críticament el paper de la representació contemporània. Amb aquesta exposició de tesi, l’artista ens confon amb simulacres versemblants, alhora que ens recorda que amb imatges es poden fabricar fraus. Argúcies visuals, paranys a la mirada, simulacions accidentals, clucs conceptuals o invencions narratives li serveixen per desvetllar els mecanismes de l’engany, com també l’abús que engendra el testimoni fotogràfic en la nostra societat. Crea situacions inexistents però de convincent realisme. La ficció és doble: més enllà del que veiem, no es tracta d’un veritable escenari ni d’una autèntica instantània fotogràfica.

Joan Fontcuberta. “Monstres”
Museu Can Framis. Fundació Vila Casas
C. Roc Boronat 116-126. Barcelona
Fins al 23 de gener de 2022

Vivim en un món hipervisual en què la fotografia ha passat de congelar la memòria a ser una eina de comunicació. Va néixer com a resposta a la revolució industrial, als valors del segle XIX i a la cultura tecnocientífica; i va sorgir quan s’iniciaven els viatges i les colonitzacions per tal d’apropiar-se d’uns determinats fets i deixar-ne constància en els incipients arxius. La fotografia del segle XXI respon a un context completament diferent: si abans buscava romandre, ara és l’expressió efímera d’un instant qualsevol. Ni és necessàriament verídic el que reflecteix, ni la seva funció és el record. Això és el que Fontcuberta denomina “postfotografia”: la imatge esdevé missatge i esmicola una de les grans funcions històriques de la fotografia, que era la de congelar la història. En un món saturat d’instantànies digitals, s’han perdut els criteris fonamentals com a ancoratge a la realitat: la veritat, la preservació i l’arxiu. Igualment la vàlua de la permanència s’ha invertit; la memòria ha passat de ser una finalitat a ser una opció.

Aquesta reflexió sobre el fi del mitjà fotogràfic tradicional cap a la hibridació és la que Joan Fontcuberta (Barcelona, 1955) està investigant des de fa molt temps. Premi Internacional Hasselblad (2013) (el Nobel de la fotografia) ha fet de la seva trajectòria un constant descrèdit de l’objectivitat fotogràfica per incidir en les paradoxes de la representació. De naturalesa provocativa i irònica, la singularitat de la seva obra radica en plantejaments sobre sospites, dubtes i incerteses. Juga amb l’ambigüitat i la tergiversació per emfatitzar que a vegades les lectures són errònies, mentre busca impactar l’espectador per fer-lo directament partícip de les seves especulacions. Fontcuberta és el principal representant d’una fotografia en què el fotògraf dirigeix l’acció i programa la imatge. No es conforma amb el món tal com se li presenta, i en cada proposta està disposat a canviar-lo, inventant-se una nova noció i significació. Li agrada el joc de l’engany fins al punt de convertir-lo en una espècie d’espectacle d’il·lusió en què tot està dirigit i construït.

Joan Fontcuberta. De la sèrie “Trauma #436940”, 2019. Impressió amb alta resolució. © Joan Fontcuberta.

“Monstres” ressegueix un seguit de conflictes i d’estralls del nostre temps. La famosa frase d’Antonio Gramsci que ens acompanya a l’inici i al final del recorregut esdevé el fil conductor del relat expositiu: “El Vell Món està morint. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur neixen els monstres”. L’itinerari parteix de l’amnèsia de la fotografia i de la seva ineficàcia per constatar el verisme per al qual va néixer per transitar cap al nou paradigma de la intel·ligència artificial que, sense control humà, “pot generar certes monstruositats”, segons l’artista. Des dels detritus fotogràfics extrets d’arxius i d’àlbums familiars, degradats i malmesos per processos químics o naturals, fins a les prediccions creades amb la supercomputació per engendrar aparences a partir d’algoritmes matemàtics, l’autor recorre a la realitat i la irrealitat per tot un complex camí d’exploracions i narratives. 

El viatge té el seu punt de partida amb la icònica i patètica foto del rei emèrit caçant elefants, datada el 2006. Botswana Safari (2015) sembla una fotografia impresa, però quan t’hi acostes veus que és un mosaic que ha estat realitzat amb vint mil tessel·les de marbre de Carrara. Segons Fontcuberta, aquestes petites peces serien els precedents dels píxels que avui conformen la imatge digital. A l’escena completament kitsch hi afegeix el Petit Nicolás, apareixent de darrere un arbre; un altre personatge de l’astúcia i la picaresca espanyola. “Un retaule al·legòric a l’Espanya del tripijoc i les corrupteles”, es llegeix a la descripció. Un passat ferm i irrompible construït amb la corrupció que sembla no tenir fi. Al costat, s’hi mostra Fahrenheit 451 (2019-2021), títol homònim de la novel·la de Ray Bradbury (1953); una obra mestra de la literatura fantàstica que tracta l’arrasament de llibres prohibits per part dels nazis. És un projecte que consisteix en la crema de 451 exemplars d’aquest títol, d’edicions i idiomes diferents. Però, a diferència de l’argument, Fontcuberta, després d’encendre els volums, els salva al darrer moment abans de convertir-se en cendres. El foc que hauria de destruir llibres es transforma en la flama que dona vida a nous emblemes. Es tracta d’una instal·lació que aplega vídeos i les despulles físiques de l’acció en què l’artista “posa en joc la reversibilitat temporal”, com diu Carles Guerra en el text del catàleg. 

Joan Fontcuberta. Botswana Safari , 2014. Mosaic marbre Carrara. © Joan Fontcuberta.

Fontcuberta ha indagat en nombrosos arxius fotogràfics i col·leccions, cercant el que ell mateix etiqueta com a “imatges trauma”. S’interessa també pel metabolisme que fa transformar el mateix cos fotogràfic i és així com sorgeixen les sèries “Trauma” (2017-2020): fotos malaltes amb trastorns que anul·len la seva funció de document i les inhabilita a seguir ocupant l’arxiu. Són fotografies que han patit una degradació considerable a causa d’una incorrecta conservació. En alguns casos, han perdut definició i color i han esdevingut reproduccions on la figuració ja és inexistent. En d’altres, els fongs han ocupat la totalitat de la fotografia i en són els màxims protagonistes. D’aquesta manera, busca i se serveix d’un nou enfocament en funció d’allò que l’interessa. Així provoca salvar de les runes els residus d’aquella substància fotogràfica a la qual atribuíem el poder de retenir la vida, vèncer el temps i empresonar vivències i històries. Entre d’altres, reuneix escenes de la visita de Franco a Barcelona després d’haver guanyat la guerra, així com d’afusellaments captats amb pel·lícules de nitrat, molt inestables. Retrats de personatges públics que quan les sals de plata s’oxiden en desfiguren la fesomia i converteixen el rostre en un espectre monstruós. Ara ens adonem que aquest somni no dura per sempre i al final el temps acaba cobrant-se la seva venjança: converteix la imatge en un fantasma.

Joan Fontcuberta i Pilar Rosado. De la sèrie “Frenografies”, 2021. Impressió amb alta resolució. Detall. © Joan Fontcuberta i Pilar Rosado.

La sèrie “Gastropoda” (2012-2015) també incideix en la degeneració de la fotografia, però en aquest cas són uns quants caragols els que es mengen invitacions d’exposicions i catàlegs d’art que arriben a la bústia de Fontcuberta, creant clapes i transmutacions. Per altra banda, crear cares de personatges realistes que no existeixen és la investigació que ha dut a terme conjuntament amb Pilar Rosado: Frenografies: atles visual de la follia (2021); una proposta inèdita que parteix de l’arxiu del doctor Joan Obiols, conegut per la seva afició a retratar pacients en les institucions psiquiàtriques per a les quals treballava a finals dels anys quaranta i principis dels cinquanta. A aquest àlbum d’imatges li han aplicat la tecnologia GAN (xarxa generativa antagònica, per les seves sigles en anglès) per desencadenar un procés de construcció de descripcions psicopatològiques fonamentades en els trets més comuns de les persones retratades. En el seu recorregut d’aprenentatge, la intel·ligència artificial desenvolupa models estètics que ens poden recordar obres de Kirchner, Kokoshka, Munch, Picasso, Bacon o Saura, entre d’altres artistes. Amb això es demostra que la nostra percepció del món ja no depèn de l’experiència directa sinó d’estereotips precedents.

Joan Fontcuberta i Pilar Rosado. De la sèrie “Beautiful Agony”, 2021. Impressió amb alta resolució. Detall. © Joan Fontcuberta i Pilar Rosado.

Finalment, “Beautiful Agony” (2020-2021) és una recerca també feta conjuntament entre Pilar Rosado i Joan Fontcuberta on el clímax i la tecnologia van de la mà. A partir d’un conjunt de dades de rostres experimentant l’orgasme, extrets d’un web on els usuaris les pengen a la xarxa, s’utilitzen mecanismes per crear automàticament una seqüència progressiva de retrats de persones inexistents en el moment de l’èxtasi. Igualment, han aplicat aquesta tecnologia d’una manera caricaturesca a personalitats de l’esfera política que s’han vist involucrades en casos d’escàndols i assetjaments sexuals com ara Donald Trump, Silvio Berlusconi, Joan Carles de Borbó i Dominique Strauss-Kahn; protagonistes de la societat patriarcal que han exercit abús de poder i violència masclista.

Imatge de sala de l’exposició.

Des de la transversalitat i la hibridació, des de la creativitat i la cohabitació, des del compromís amb la cultura contemporània, Fontcuberta rastreja els clarobscurs, tot assenyalant-ne les monstruositats emergents: monstruositats del llenguatge, monstruositats de la tecnologia, monstruositats de la política, monstruositats científiques. Entre la mirada crítica i conceptual, entre la poètica i l’humor, intenta que les imatges deixin de ser un territori hostil i les adopta per amansir les feres que n’emergeixen.

Conxita Oliver
Llicenciada en Història de l’art per la UB. Membre de l’Associació Internacional de Crítics d’Art (AICA) i de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA), de la qual formà part de la Junta Directiva entre els anys 1987 i 1995. Ha desenvolupat la crítica d’art a: revista Batik (1980-1982) -on fou cap de redacció-; revista Arte Omega (1992-1996); diari Avui, suplement Cultura (1982-1997) i a les emissores radiofòniques Catalunya Cultura (1999–2002) i Ona Catalana (2000–2004). Col·labora actualment en mitjans especialitzats (Bonart i El Temps de les Arts). Ha publicat el llibre “Discurs crític. 25 anys d’escrits” (novembre 2009), Ed. Mediterrània. Ha estat conservadora del Fons d’Art de la Generalitat de Catalunya (1987-2002); membre de la Junta de Qualificació, Valoració i Exportació de Bens del Patrimoni Històric i Artístic de Catalunya (1993-1996); responsable de la Xarxa Pública de Centres i Espais d’Arts Visuals de Catalunya del Departament de Cultura (2012- 2016); Directora de l’Arts Santa Mònica (2012-2014) i Coordinadora del Pla Integral de les Arts Visuals de Catalunya (2014-2021). Ha comissariat una cinquantena d’exposicions i ha coordinat més d’un centenar de mostres. És autora de llibres i monografies sobre temes d’art contemporani. Forma part de jurats de premis d’art, assessora programacions i col·leccions i ha catalogat diferents col·leccions públiques i privades.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close