Pocs fotògrafs més apropiats que Joan Fontcuberta (Barcelona, 1955) per desmentir el postulat de Roland Barthes, formulat al seu influent llibre ‘La càmera lúcida’ (en català a Lleonard Muntaner, 2007, en bona traducció de Joaquim Sala-Sanahuja), segons el qual tota fotografia és la prova d’una realitat que ha existit.
Ça-a-été? Contra Barthes
Joan Fontcuberta
La Virreina Centre de la Imatge
Barcelona
Fins al 16 de gener del 2022
Una fotografia sempre indica, ve a dir Barthes, que “Ça-a-été?” (‘Això-ha-estat?), la qual cosa reforça o subratlla o demostra el seu valor documental. És clar, per a un fotògraf com Fontcuberta, que ha treballat la fotografia des de la manipulació conscient, l’artifici intencionat i la ficció equívoca i meticulosa, que és, per tant, tot un expert precisament en desmuntar la naturalesa de la fotografia com a consignadora objectiva de realitat i de veritat, que porta dècades posant en dubte i fins i tot rient-se de la presumpte credibilitat infal·lible del mitjà fotogràfic, una afirmació com aquesta de Barthes és enormement temptadora. Tan temptadora com un vedellet tendre per a les dents esmolades d’un llop amb gana. O amb ganes de jugar.
Imatge: Cortesia de l’Editorial RM (Barcelona / Ciutat de Mèxic) i Musée Nicéphore Niépce (Chalon-sur-Sâone) Imatge: Cortesia de l’Editorial RM (Barcelona / Ciutat de Mèxic) i Musée Nicéphore Niépce (Chalon-sur-Sâone)
L’exposició de Fontcuberta titulada “Ça-a-été?”, que es podrà veure a La Virreina Centre de la Imatge fins al pròxim 16 de gener del 2022, porta, en aquest sentit, un subtítol la mar d’explícit: “Contra Barthes”. No és un subtítol, però, gens agressiu, ni encara menys despectiu. O sí: una mica. Però, vista l’exposició, l’espectador es queda amb la idea que és una agressivitat burleta, un menysteniment quasi humorístic, com si Fontcuberta ens digués: el que apunta Barthes és interessant, sí, però és tan òbviament inexacte i limitat i parcial que fa quasi basarda.
Val la pena reproduir íntegrament la cita de Barthes: “En la fotografia no puc negar mai que la cosa ha estat allà. Hi ha doble posició conjunta: de realitat i de passat. I com que aquesta restricció no existeix més que per a ella mateixa, cal considerar-la, per reducció, l’essència mateixa, el noema de la Fotografia. El que intencionalitzo en una foto […] no és ni l’Art ni la Comunicació, és la Referència, que és l’ordre fundador de la Fotografia. El noema de la Fotografia serà, doncs, ‘Això-ha-estat?’.» Fontcuberta rebat o contraresta aquest raonament posant en evidència el caràcter histriònic, escenogràfic, és a dir, manipulat —manipulador i manipulable— de la fotografia, i ho fa recorrent a l’arxiu gràfic d’una revista mexicana, avui ja desapareguda, que es deia Alerta i que feia de la crònica negra la seva raó de ser i el seu màxim reclam.

Per a la present exposició, Fontcuberta ha desenterrat nombroses fotografies d’Alerta que retraten escenaris de crims i que, cadascuna a la seva manera, segueixen un mateix patró iconològic. En totes les imatges, s’hi veu un personatge (que tant pot ser un expert criminòleg o un metge forense o una víctima directa o un testimoni passavolant) que fa el gest d’assenyalar amb el dit índex un detall més o menys cridaner i significatiu de l’escena.
Imatge: Cortesia de l’Editorial RM (Barcelona / Ciutat de Mèxic) i Musée Nicéphore Niépce (Chalon-sur-Sâone). Imatge: Cortesia de l’Editorial RM (Barcelona / Ciutat de Mèxic) i Musée Nicéphore Niépce (Chalon-sur-Sâone). Imatge: Cortesia de l’Editorial RM (Barcelona / Ciutat de Mèxic) i Musée Nicéphore Niépce (Chalon-sur-Sâone).
Tal com explica el mateix Fontcuberta en un dels textos de la mostra, aquest afany teatral de remarcar el que ha estat, el passat que ja no hi és, però que la fotografia en aparença rescata i preserva, i posa davant els ulls de l’espectador del present, és tan naïf, tan elemental, tan primari, que arriba a aconseguir l’efecte contrari del que pretén. Tants dits índexs assenyalant, sempre a instàncies del reporter de torn, la presumpta veritat objectiva del que ha succeït, l’evidència física que en resta, paradoxalment genera en l’espectador una impressió creixent de dubte, de suspicàcia retrospectiva, de veritat incerta, trencadissa, mutable i esmunyedissa. No estic veient, pensa l’espectador, un indici inapel·lable del que ha estat sinó una representació, de tantes possibles, del que ha estat.
En aquest combat entre Fonctuberta i Barthes, diria que el fotògraf català guanya per punts a l’escriptor francès. Això no implica, però, que la naturalesa documental que encara pot tenir la fotografia quedi anul·lada o deslegitimada absolutament, encara que aquest ja és material per a un altre article.
