Joan Maria Minguet es defineix a si mateix com un “historiador de l’art tastaolletes”, ja que des de sempre s’ha interessat per disciplines com el cinema o el circ, a més de les arts visuals contemporànies. La transversalitat i la posició combativa tant política com experimental de Joan Brossa interessen especialment a Minguet que ara comissaria “Altres Brosses. Joan Brossa i la poesia d’acció, el parateatre”, una exposició gens convencional en el seu muntatge, a la Fundació del poeta a Barcelona. Sense un ordre definit, la mostra convida l’espectador a passejar-se per l’univers brossià, sense diferenciar entre la seva obra literària, escènica o visual, sense jerarquies. A través de documents, obra visual, fotografies, objectes i vídeos, a la mostra van apareixent els temes que van conformar l’obra de Brossa: mags, pallassos, el transformista Fregoli, el cinema, titellaires, faquirs, jocs d’ombres i de mans, el cabaret… El projecte expositiu va acompanyat d’un llibre, centrat a remarcar els aspectes més parateatrals de l’obra de Brossa.
Altres Brosses. Joan Brossa i la poesia d’acció, el parateatre
Comissariat: Joan Maria Minguet
Fundació Joan Brossa. Centre de les Arts Lliures.
Barcelona
Fins al 16 de juliol de 2023
S’han fet moltes exposicions i llibres de i sobre Joan Brossa. Quina és la principal aportació d’aquest nou projecte expositiu?
És un projecte que no posa límits entre els àmbits de tota la seva obra, sigui el visual, l’objectual, el literari o l’escènic. Sembla que hi hagi molts Brossas, però de fet conflueixen en un de sol perquè hi ha elements comuns que transiten per totes les disciplines i ell sempre és igual en totes, però sempre camina pels marges. Aquesta és una exposició que gira al voltant dels aspectes més parateatrals de Joan Brossa. Per això, també hem desplegat el recorregut de la mostra com una paraexposició i hem eliminat els consensos museogràfics i hem decidit mostrar la maula, l’artifici de tot plegat, com feia ell en la seva obra. No hi ha ni textos de sala ni cartel·les, l’espectador s’ha d’implicar, si vol pot agafar els vuit fulls de mà corresponents a cadascun dels vuit àmbits de la mostra i enquadernar-los i fer-se un “paracatàleg”.

S’ha vist massa a Brossa per fragments, depenent del llenguatge amb què s’expressava?
Sí, perquè el que li ha passat a Brossa, sobretot des de la tradició acadèmica, és que cadascú se l’ha fet seu des de la branca que li interessa, siguin els filòlegs, els de teatre, els d’arts visuals… Però no ho critico, eh? Jo mateix he pogut caure en això, encara que sempre hagi vist aquest aspecte més transversal.
En els anys 80 i 90, el Brossa artista visual semblava que era l’únic Brossa i va començar a ser realment reconegut sobretot com a artista. Això ha fet mal als altres Brossas?
Quan Victoria Combalía l’exposa al pavelló espanyol de la Biennal de Venècia el 1997, representa que el Brossa visual és el centre. Quan, més tard, es comencen a publicar les obres completes de poesia, el centre és el Brossa poeta. I la gent de teatre, fa igual. Crec que això és bastant normal. Aquest és un debat que s’origina als anys setanta, en el qual s’imposava la idea de l’especificitat dels llenguatges. Però aquesta idea no et permet llegir a segons quins autors, des de Duchamp fins a Warhol. Pel que fa a Brossa, encara que no sigui reconegut a fora, en el nostre àmbit cultural, no crec que existeixi un creador més transversal. En tota la seva obra, hi ha una gran unitat. Pots anar traçant línies transversals que van creuant tota la seva obra, en tots els seus llenguatges, tant en la poesia escènica, com en la lletrista, com en la poesia visual. Ell sí que sabia que estava treballant en diversos àmbits, però barrejava llenguatges constantment, conscient d’aquesta multiplicitat.
A més a més, ell sempre parla dels mateixos temes, en el suport que sigui. Té un univers propi que s’expandeix a través de llenguatges diferents.
És un món de màgia, de provocar la sorpresa a l’espectador, i a més ell sempre s’arrisca, fins al punt que de vegades pot arribar a caure en el ridícul i en el fracàs. Per exemple, s’arrisca molt quan fa poemes d’una sola línia i t’acabes preguntant si allò és genial o una obra fallida. És el mateix que alguns es poden preguntar davant l’ampoller del Duchamp, perquè l’important és l’acció i no el resultat. Són autors que em fascinen, molt prolífics, que s’arrisquen tant que en algun moment poden fracassar. Brossa sempre juga amb la idea de desmodular a l’espectador, faci sextines o poemes visuals, toqui temes polítics, de la quotidianitat, amorosos o sentimentals. El que pretén és deixar l’espectador fora de la norma.
Tenint en compte que avui en dia l’art contemporani no només no té por a la transversalitat sinó que la reivindica, creu que ara és un bon moment per repensar els estudis sobre Brossa?
Hi ha autors que ja ho han fet, però la qüestió és que quan es fan congressos de Brossa, jo també soc dels que dic fem comunicacions de teatre, fem comunicacions de poesia, etc., perquè el sistema cultural el tenim tan estructurat a través del positivisme, dels consensos que una cosa són les arts visuals i altra les arts escèniques, que costa construir un discurs global sobre Brossa. Jo ho he pogut fer perquè és una constant a la meva trajectòria, en la qual tant he estudiat cinema com arts visuals o literatura… Ara, amb Brossa, aquesta institució m’ha deixat fer-ho, però trobo legítim que altres autors tinguin altres punts de vista. Per Jordi Coca, el Brossa important és el Brossa de la paraula. Però aquest projecte no té cap pretensió d’entrar en cap guerra. En tot cas, no sé si és la primera vegada, però sí que amb aquest projecte ajudo a comprendre que en Brossa hi ha elements transversals en tota la seva pràctica creativa.
Quins serien els elements que transiten per tot el món de Brossa?
Com a temàtica, un d’aquests elements és el parateatre, és a dir tots els fenòmens escènics que han estat relegats per la història nobiliària del teatre, que s’ha centrat més en el teatre com a temple de la paraula, com deia el Ricard Salvat. En canvi, en el Barroc hi havia elements escènics com la màgia, que a partir del segle XIX, amb l’esclat de la Pièce bien faite, amb una trama narrativa molt ben construïda, que és típica de la burgesia, pràcticament desapareixen. Brossa aposta per l’antinarrativitat i l’element sorpresa.
Fins i tot els poemes més de text, tenen un element de sorpresa molt gran.
Sí, Brossa pretén destorbar el lector i l’espectador. És una manera de fer molt brechtiana. Brecht, des de la seva posició política marxista, creu que hi ha un teatre que fa adormir l’espectador perquè el sotmet a una posició inactiva. Per ell, el teatre d’arrel marxista és el que ha de fer és provocar distorsions. I sabem que Brossa llegeix Brecht i coneix l’obra del teòric i director Vsévolod Meierhold, que precisament havia treballat molt amb els gèneres teatrals “inferiors”, com el cabaret, el circ, que són precisament els de les classes més populars. I això quadra amb el fet que Brossa sigui un poeta popular. Brossa no és Foix, no utilitza mai paraules altisonants, ell vol fer-se entendre per després donar la volta i dislocar l’espectador. I aquesta postura es produeix tant en la visualitat com en el seu teatre. Fins i tot quan escriu el seu teatre més regular, que fa abans dels anys seixanta, aparentment més convencional, i també amb la poesia escrita.

Quin paper té el sentit de l’humor en l’obra brossiana? Malgrat que parli de temes molt seriosos i compromesos, Brossa els hi treu ferro amb l’humor, no?
És que avui en dia l’art contemporani és excessivament metafísic. De vegades entres en un lloc i trobem reflexions massa profundes que no connecten amb la realitat més propera. En canvi, Brossa sí que ho fa i té sentit de l’humor, però és ironia i fins i tot sarcasme. Hi ha un component d’incomodar, somrient, però incomodar, en definitiva.
S’ha dit algun cop que Tàpies acaba fent objectes perquè Brossa ja ho feia abans. De què és pioner realment Brossa en el nostre àmbit cultural?
Jo no em vull posar a favor de ningú. És cert que Brossa, com a objecte d’estudi, és una mica enigmàtic. El 1947 fa una obra de teatre d’una sola línia que és anterior a Ionesco. D’on va treure aquesta idea? Ell mateix contestava a aquesta pregunta dient que no va conèixer aquests autors, sinó que era un idea que simplement li havia vingut. És cert que en la creació, la generació espontània es produeix, ho crec fermament. El poema Cerilla en el qual hi ha la paraula Cerilla escrita, un misto dibuixat i un misto real és del 1960. Doncs, un dels pioners de l’art conceptual, Joseph Kosuth, fa les seves obres d’Una i tres cadires o Un i tres martells, uns anys després. D’altra banda, també està clar que Brossa és un performer i ho és molt abans que aparegui el concepte com a tal. Ho fa abans de Dau al Set, fins i tot, i ho escriu com ara s’escriuen els guions de les performances. Hi ha autors que diuen que Brossa va fer alguna cosa abans que tothom, però per mi la síndrome de la primera vegada no ens és massa útil. El que és important és veure que Brossa està treballant en aquest registre conceptual, tan arriscat i tan interessant. En l’àmbit de la poesia, està experimentant en moltes línies que en aquell moment estan emergint o que emergiran. Si és ell el primer o no, no ens aporta gaire perquè encara que demostréssim que Brossa és abans que Joseph Kosuth, el sistema artístic és tan inamovible que Kosuth serà Kosuth sempre. El que sí que és cert és que Brossa no te l’acabes mai i que quan entres en el seu món, és tan prolífic, tan variat i tan interconnectat, que és interminable.
Això fa que sigui més difícil d’estudiar?
És clar perquè has de tenir una mirada oberta, perquè si el mires només des de la literatura, des del teatre, o des de les arts visuals, segur que et quedes coix.
Quin és l’influx que ha deixat Brossa a les arts parateatrals?
Malauradament, Brossa com a inspirador s’ha perdut de manera directa, però aquestes coses sempre deixen un pòsit. Si els nous pallassos que estan estudiant ara, miren a Tortell Poltrona, hi ha coses d’ell que, sense que sàpiguen que són Brossa, són Brossa. El problema és que el món de les arts escèniques altres, a les quals a mi m’agrada molt dir així, com viuen sempre en la precarietat, no tenen massa temps de fer allò que fan els “dramaturgs”, és a dir, estudiar posades en escenes i autors anteriors.
Tampoc ha continuat el món del music-hall, amb propostes tan innovadores com les que Brossa defensava, com la companyia Belle Epoque o la mateixa Christa Lem.
Perquè això ara és políticament incorrecte. A la pel·lícula Entreacte, del Manuel Cussó-Ferrer, hi apareixien actrius de la Belle Epoque, per exemple. I és que Brossa tenia raó quan deia allò sobre els intel·lectuals: “Desconfieu dels intel·lectuals que es passen la vida tancats al soterrani”. Aquests intel·lectuals als quals s’està referint Brossa, encara existeixen. Ara, per exemple, fa pocs dies en alguna cosa que vam dir sobre el circ, alguns deien “a mi el circ no m’agrada”. Que no agradi em sembla bé, però el que hi ha darrere de moltes d’aquestes afirmacions, és continuar santificant la divisió entre alta i baixa cultura i això em sorprèn que passi encara.