De vegades, la vida ens porta a trobar-nos amb persones que molt difícilment haguéssim pensat conèixer. Això va passar quan per primera vegada vaig poder parlar per telèfon amb Joan Modolell Mainou (Barcelona, 1937- Madrid, 2023), un científic reconegut, considerat un pioner i referent internacional en la biologia molecular i del desenvolupament, que ha mort el 28 de febrer passat. Aquests mèrits i molts altres no els vaig saber immediatament, Joan Modolell era una persona molt especial, generós i poc donat a presumir dels seus èxits en el camp professional. El vaig conèixer a través del seu cosí Antonio Ariet Xiró (Barcelona, 1945-2023) que també ha mort recentment de manera inesperada el mes de gener passat, amb qui sí que mantenia contacte des de feia anys després de començar a investigar l’obra i la trajectòria del seu oncle avi el pintor simbolista Josep M. Xiró i Taltabull (1877-1937).
Feia temps que recopilava informació, però vaig tenir la sort que Joan Modolell va aparèixer el 2014, i des d’aquell moment, tot va ser més fàcil. Es trobava realitzant l’arbre genealògic de la seva família els Xiró-Taltabull, per la qual cosa es va encarregar de reunir els cosins i els parents per recopilar informació de primera mà. No cal dir que el desconegut pintor va cridar la seva atenció des del primer moment, ja que a casa sempre havia estat present a través d’alguns dibuixos i pintures que la seva àvia Pilar i més tard per herència ell i els seus germans havien conservat. A través del seu cosí Ariet va contactar amb mi, des d’aquell moment vaig tenir una gran sort no només de conèixer una persona amb una gran ètica, un gran conversador, de parla pausada i amb una inquietud per saber més sobre aquest artista “maleït” que va passar molts anys a París; sinó que també es convertiria en un gran aliat i ajuda imprescindible en la marxa de recopilació de dades per a la recerca.
Joan, que havia passat molts anys per temes de feina als Estats Units i Madrid, sempre recordava amb afecte la seva infància a Barcelona, i tenia molt d’interès per estudiar-ne les arrels. Ell mateix ho referia sempre que podia sobre l’origen del seu cognom Modolell. La seva família procedia de Sant Just Desvern, a prop de Barcelona, on el cognom es remuntava a finals del segle XIV, on a la portada de l’església parroquial ja hi apareixia. Tot i que la seva família era catalana d’antic, bàsicament eren gent de pagès, i el cognom s’havia perpetuat perquè s’havien casat entre cosins germans. El seu pare es deia Antoni Modolell i Modolell. De la seva família encara se’n conserva la masia de finals del segle XVIII que el seu avi va convertir, el 1905, en una casa modernista, coneguda com a Can Ginesta. Actualment, conserva el fitxer i la biblioteca del poble, a més de ser un centre de cultura. Per part materna, els Mainou s’havien dedicat a la medicina, el seu avi Serafí Mainou va ser un important otorrino que a principis del 1900 va ser un dels fundadors de l’Associació Wagneriana.
Des del 2014 fins uns dies abans de morir, molts cops he tingut l’ocasió de poder conversar llargament i comunicar-li els meus avenços en la investigació sobre la biografia de Xiró. Les noves obres que anaven apareixent al mercat de l’art, les conclusions a què anava arribant amb qui podia compartir-les de primera mà, i junts hi reflexionàvem. Tot i ser especialista en un camp tan allunyat com el de la bioquímica, el seu interès per l’art era enorme, i sempre em feia preguntes relacionades amb els moviments artístics al París de principis de segle, o a la Catalunya modernista. D’ell i el seu cosí Ariet va partir la idea de parlar amb la resta de la família que tenien obres de Xiró, amb l’objectiu de fer un contracte en què em van encarregar formalment escriure la seva biografia, a més de poder costejar-me així la investigació i la meva feina. També es va oferir voluntàriament a fotografiar els dibuixos, la documentació i els nombrosos olis que estaven en possessió de la família. Després em passava tota la informació. Fins i tot el 2018 vam tenir l’oportunitat d’anar plegats a fotografiar dues obres de l’artista que eren a la SEBAP (Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País). Una d’elles, un magnífic Hèrcules sobre el qual Francesc Fontbona m’havia ofert informació. Allí recordo desplaçar-nos Joan i Rosa Maria, la seva dona, que venien des de Madrid, i jo des de Màlaga, per passar uns dies a Barcelona i treballar plegats en la investigació i la fotografia d’aquestes obres. Dies més tard vam quedar amb el seu cosí Antonio Ariet a casa seva, i allà entre conversa amena, distesa i divertida, anàvem armant amb les poques dades que teníem la seva desconeguda vida i fotografiant les obres que havien pertangut a la mare d’aquest, Isabel Xiró Pascual (Barcelona), 1907-2004), neboda molt estimada del pintor. Sempre comentàvem que Xiró vendre no havia venut gaire, ja que la majoria de les seves obres seguien en possessió de la família, però sí que havia gaudit de valent de la vida.
Ara que el llibre ja és escrit, quan començaríem la tasca de publicació, el destí ha jugat una mala passada, quedant-me òrfena i sense poder brindar per Xiró i per l’amistat i la confiança amb aquests dos cosins que es van unir i retrobar per descobrir la figura del seu oncle avi. Aquest pintor desconegut, com ha escrit Francesc Fontbona al pròleg és, per dret propi “el representant català més brillant d’un concepte pictòric del Simbolisme emanat del món germànic. (…) I aquesta versió d’una de les tendències principals de l’art internacional, Xiró la va oferir amb una gran potència i un alè extraordinari. Només per això el nom ja mereixeria ser recordat en el context de la història de l’art català”.
És per això que vull dedicar aquestes línies en record de Joan Modolell, per donar-li una vegada més les gràcies per tota la seva ajuda, per brindar-me la seva amistat i regalar-me cada Nadal una de les seves grans passions, les papallones, de la que era també estudiós i col·leccionista. Gràcies a ell i la seva família, avui hem pogut rescatar un artista oblidat que mereix veure la llum a tota la seva amplitud.
Autora de Richard Wagner i Adrià Gual. Els plafons perduts de l'Associació Wagneriana (Centre d'Arts Santa Mònica, Barcelona 2013),
té diverses publicacions més i ha fet comissariats d'exposicions a Màlaga, Barcelona, Madrid, València, Ginebra, etc.