Arts visuals / Exposicions

Joan Ponç, un visionari de l’art

Des de fa temps la galeria Dolors Junyent mostra de manera regular l’obra de Joan Ponç, un artista que no deixa indiferent a ningú. La seva prematura mort, a més del seu estat de salut, van impedir que el seu treball tingués el ressò que es mereixia, principalment quan va estar en actiu. De fet, va ser l’únic integrant de Dau al Set que es va mantenir fidel als seus postulats, ja que la resta de components del grup van endinsar-se en l’abstracció. Les seves pintures, gravats i dibuixos transmeten perfectament l’ideari del surrealisme com allò màgic i oníric, tal com ho podem veure ara a “Descobrint Joan Ponç”.

Descobrint Joan Ponç
Galeria Dolors Junyent
Aragó, 268 Barcelona
Fins al 31 de juliol de 2023

La galeria Dolors Junyent. Un espai de referència en la figura de Joan Ponç

L’any 2017 van celebrar-se diverses exposicions a Barcelona amb motiu dels noranta anys del naixement de Joan Ponç (Barcelona, 1927 – Saint Paul Vence, França, 1984), entre elles la de la galeria Dolors Junyent que va exhibir un conjunt d’obres de diferents èpoques, la majoria molt significatives de la seva trajectòria, des d’abans de la seva etapa a Dau al Set fins poc abans de la seva mort, o sigui que hi havia peces realitzades al Brasil i a Cadaqués, així com les Suites Quadrada i geometries posteriors. L’exposició es titulava Màgia i Misteri, on el públic va descobrir un llenguatge únic, ple d’un magnetisme especial.

La galeria també va col·laborar en la mostra antològica que es va dur a terme a la Fundació Catalunya-La Pedrera, Ponç diàbolo, comissariada per Pilar Parcerisas, mitjançant la cessió de set peces. Més endavant es va exhibir al Musée d’Art Moderne de Céret. Precisament, Parcerisas l’any 2014 va rebre el premi al millor llibre d’art, que li va atorgar l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA) com a responsable de l’edició Ponç abans de Ponç. Lectures crítiques de l’obra de Joan Ponç, on va recopilar i estructurar el llibre mostrant el seu esdevenir creatiu i que serveix com a element d’estudi per als historiadors de l’art.

Joan Ponç. Al·lucinacions I. Carnaval. 1947. Tempera i tinta

Joan Ponç. Una vida intensa però difícil i complexa alhora

El seu interès pel món de la pintura prové de quan als 16 anys va visitar el taller del pintor Ramon Rogent per qui sentia un gran afecte. El 1946 coneix Arnau Puig que el posà en contacte amb Joan Brossa, J.V. Foix i Enric Tormo. La seva primera exposició individual va tenir lloc a la Sala de Arte de Bilbao, l’any 1947, o sigui quan només tenia 20 anys. Un any més tard ja formava part del grup Dau al Set (1948-1956), essent també el més jove dels seus integrants. Va dirigir la revista que portava el mateix nom.

El 1953 la seva trajectòria pateix un canvi important, atès que se’n va al Brasil i resideix a Sao Paulo, on l’any següent ja exposà individualment al Museu d’Art Modern. Va ser precisament Joan Brossa qui va aconsellar-li que seria molt positiu que marxés del seu país i busqués un altre lloc on pogués treballar amb més comoditat i a la vegada li servís perquè la seva obra fos més acceptada. Segons la directora de Cultura de La Pedrera, Marga Viza, va ser a Sud-amèrica on va descobrir “un món més idíl·lic, amb influència de l’art negre, visita selves i s’obsessiona pels insectes i els animals, que incorpora al seu imaginari plàstic”.

El 1955 va rebre una menció honorífica a la Biennal de Sao Paulo. Tres anys després Ponç comença a mostrar-se molt crític amb ell mateix, a més de tenir problemes de salut. Quan visita a casa seva un dels seus millors col·leccionistes brasilers, com era l’enginyer Romeu Mindlin, davant d’ell crema totes les obres que l’hi havia adquirit. Ho va justificar comentant que “al foc, de vegades, li diuen purificador. A partir d’aquestes flames inicio una nova etapa de la meva feina, molt més rigorosa que les anteriors”. A partir d’aquell moment compaginarà la tasca de pintor amb la de docent en una escola de dibuix i pintura a Sao Paulo.

Joan Ponç. cap del Brasil. 1958-1959. Tècnica mixta sobre paper

El 1957 mentre estava sopant amb uns amics té una crisi i l’ingressen en un centre psiquiàtric. Però no serà fins a final de 1962, quan ja està malalt d’una diabetis mal diagnosticada, que torna definitivament a Catalunya, instal·lant-se a Barcelona i més endavant a altres llocs com el Bruc i Cadaqués. La primera exposició que va fer a Barcelona va ser a la galeria de René Metrás, de qui era molt amic i que li havia comprat obres abans d’anar-se’n al Brasil. El 1965 obté el Gran Premi Internacional de Dibuix a la Biennal de Sao Paulo amb l’obra Ocells.

Precisament, és en aquesta època quan el seu treball és més reconegut tant per la crítica com pel públic. De totes maneres, la seva aportació al món de l’art no va finalitzar amb la seva desaparició, sinó que segueix ben present, tant pel llibre mencionat abans com per les diverses exposicions que s’han anat realitzant aquests darrers anys. Es dona la circumstància que la darrera exposició que es va celebrar a l’antiga seu de la Fundació La Caixa, el Centre Cultural del Palau Macaya abans de desplaçar-se a l’edifici Casarramona de Montjuïc, va ser una antològica a ell dedicada.

Pilar Parcerisas comenta que l’artista “va passar de ser un solitari de la història de l’art, a ser un altre històric, un insular, testimoni de la penetració en el misteri de la vida i de la mort com a experiència”. Anecdòticament, cal esmentar que el seu cognom real era Pons, i que l’any 1947 el periodista, escriptor i poeta J.V. Foix, li va aconsellar que afegís la ce trencada al cognom.

Joan Ponç. El senyor Mosca, Tinta i guaix. 1947

Descobrint a Joan Ponç

L’exposició “Descobrint Joan Ponç”, en paraules dels galeristes Meritxell i Armand Torra Junyent, serveix per “conèixer l’obra màgica i minuciosa d’aquest pintor català”· És ben cert, ja que la vintena de peces que s’exhibeixen recullen pràcticament tota la seva trajectòria, des de les més antigues, cas dels dibuixos El senyor Mosca i altres que no porten títol, tots ells pertanyents a 1947 fins a la més recent, un oli de 1977. Són peces on Ponç es mostra plenament visionari i pertorbador, on la influència de Miró és ben evident, per qui sentia una gran estima, així com del poeta Foix. Apareixen animals i personatges relacionats amb la mitologia, i també paisatges quasi fantasmagòrics i al·lucinants que ocupen tota la composició, provocant la sensació d’horror vacui, principalment pel gran nombre d’elements que hi apareixen.

Per tant, les peces de 1947 són anteriors a Dau al Set i a pesar de la seva joventut ja s’albirava que tenia unes condicions excel·lents per al dibuix. De fet, de tots els components del grup podem asseverar que ell era el que millor dibuixava.  De l’època de Brasil hi ha les suites Instruments de tortura, com per exemple una tinta i guaix sobre paper de 1956. Segons Parcerisas, aquesta peça “és el testimoni més viu de la seva crisi espiritual i econòmica”.

Joan Ponç. 1947. Oli sobre tela

La litografia Cap, cadira i ocell, 1967, és de quan vivia al Bruc on predominaven les tonalitats blaves, segurament perquè solia pintar de nit, encara que en aquesta obra predomina el verd juntament amb els colors neutres. Potser és una de les peces menys màgiques o surrealistes, ja que només apareix el rostre d’un home que porta barret i un ocell que sembla enlairar-se d’una cadira buida. Per a l’historiador d’art estatunidenc Robert S. Lubar, la suite Ocells “tracta d’expressar l’oposició entre matèria i esperit, així com el reconeixement fatalista de la seva recerca deficient de la il·luminació espiritual”.

A finals dels seixanta realitza la sèrie Geometries del ser, on s’albira un canvi en l’àmbit creatiu, atès que s’interessa pel constructivisme com és la suite Quadrada (1968-1969), on ja no apareix la figura humana i animal, sinó que sorgeixen espais còsmics, siderals… En realitat el que representa és allò espiritual i científic, encara que sembli paradoxal. Aquesta sèrie la va crear a Cadaqués.

Ramon Casalé Soler
Llicenciat en Geografia i Història, especialitzat en Història de l’art, per la Universitat de Barcelona (1985). Màster de Museologia i Gestió de Patrimoni (1998). Diplomat en Taxació, Catalogació i Expertització d’obres d’art, per l’Escuela Superior de Anticuarios (2006). Membre de l’ACCA, AICA i ICOM. Cap de secció d’art de Las nueve musas (Madrid), crític de Arteporexcelencias (La Habana), Bonart (Girona), L’Independent de Gràcia (Barcelona, Butlletí Soc. Cat. d’arqueologia (Barcelona) i El temps de les arts (València).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close